General

En homenatge a Manuel Cuyàs, periodista, escriptor i home de cultura, bonhomiós de socar-rel

El Temps de les Arts publicà fa unes poques setmanes l’article sobre el darrer llibre de Manuel Cuyàs “Pere Casanovas, escultor dels altres”, on l’escriptor Vicenç Altaió en digué: “Quan parla l’artista parla ell, que en signa el text escrit en primera persona del singular, en una relació d’autoria confusa, i magistral, com la de Josep Pla a “La vida de Manolo Hugué”. El telecaminar necessita llibres”. La periodista d’art Montse Frisach, que fou companya d’ell a la redacció del diari “El Punt Avui” n’aixeca un testimoni vivent del seu sentit d’observació en el món de l’art i la cultura. Manel Guerrero, investigador cultural i bon amic personal del mateix poble, de Mataró, en fa un retrat proper i biogràfic. 

El periodista i escriptor Manuel Cuyàs. Imatge: ACN.

Manuel Cuyàs, del petit detall a la realitat a gran escala.


Montse Frisach
“Vaig coincidir poc amb el Manuel Cuyàs a la redacció d’El Punt Avui però el que més recordo d’ell és que sempre tenia una paraula amable o un comentari agut sobre alguna exposició o artista. Però el que més admirava era que tot el que comentava era fruit d’una capacitat d’observació i un gust pel detall brutals. Deia Samuel Johnson que “la veritable grandesa consisteix en ser grandiós en les petites coses”. En els seus articles i intervencions, Manuel Cuyàs sempre partia d’allò petit, una anècdota quotidiana, aparentment banal, per analitzar la realitat a gran escala. I en això era grandiós. Potser aquest ull tan agut li venia a través de l’art. Cuyàs, la formació universitària del qual va ser història de l’art, va mamar l’art a casa perquè el seu pare, Manuel Cuyàs Duran, va ser un destacat dibuixant i il·lustrador. El seu germà, Jordi Cuyàs, mort prematurament fa tres anys, va ser un artista transversal amb una petjada molt gran a Mataró. Fa poc va publicar un llibre dedicat a Pere Casanovas, l’escultor al darrere de les obres monumentals de Tàpies i Antoni Lena. Amb el seu amor pel detall en la llengua, Cuyàs era un home d’art també.”

Manuel Cuyàs amb l'escultor Pere Casanovas. Fotografia: Laura Parellada.
Manuel Cuyàs amb l’escultor Pere Casanovas. Fotografia: Laura Parellada.

Manuel Cuyàs, mestre, amic i veí.


Manel Guerrero Brullet
“Conec Manuel Cuyàs de tota la vida. Se’m fa difícil d’escriure en passat. Érem veïns. Vivíem a quatre passes. Ara, que van enderrocar la casa del costat, puc veure el balcó de casa seva a La Rambla de Mataró des del balcó de casa al Camí Ral. I contemplo els plàtans de La Rambla i escolto els ocells, que ell veia i escoltava cada dia, i miro de sintetitzar en unes línies tota una vida impossible de simplificar. I, malgrat tot, penso que aquesta va ser una de les seves grans virtuts, de la seva escriptura, del seu periodisme, mostrar d’una manera directa i clara la vida de cada dia, amb una capacitat única d’arribar al gran públic, de descriure la vida quotidiana, el que també s’acostuma a relacionar amb el terme de baixa cultura, sense renunciar mai a la més alta cultura. Al contrari, justament, si hi ha una cosa que caracteritzi la seva vida, la seva obra, és la voluntat d’una mirada oberta, generosa i àmplia, que permeti d’arribar al fons de les coses, de la vida, des del detall més insignificant fins a l’obra més magna. I això és el que va fer sempre. Donar veu als altres, enriquir la veu pròpia i el patrimoni de tots. Com a periodista, tal com ha estat reconegut, ha estat un continuador singular i original de la gran tradició del periodisme català del segle XX, de Josep Pla, Gaziel, Josep M. de Sagarra o Joan Fuster.

Des del seu primer llibre, el magistral retrat de Lluís Terricabres, el manyà que va arribar a ser un dels grans artífex de la cultura a Mataró, en els anys més grisos del franquisme, amb la creació d’El Racó, El manyà encès. En Terri de Mataró explica la seva vida (Pòrtic, 1985; Comanegra, 2019), fins als tres volums de memòries del president Jordi Pujol, editats a Proa, i el seu darrer llibre, Pere Casanovas, l’escultor dels altres (Enciclopèdia Catalana, 2020), i els milers d’articles, i altres llibres, que ha escrit, no ha deixat de donar veu als altres, des de la seva pròpia personalitat, d’una manera honesta i generosa. Ho ha afirmat clarament el mateix president Pujol, si hi ha errors, malentesos o mancances en els llibres que va escriure no són fruit de la descurança o del desinterès de Manuel Cuyàs, sinó dels silencis o de la voluntat dels seus interlocutors: siguin en Terri, en Jordi Pujol o en Pere Casanovas.

Per bé que durant molts anys, per afinitat personal i generacional, vaig veure més sovint el seu germà l’artista Jordi Cuyàs, que també ens va deixar massa d’hora, no he deixat de tractar en Manuel Cuyàs durant més de quaranta anys. El recordo especialment, quan era director del Patronat Municipal de Cultura de Mataró, quan va ser director d’El Punt Maresme, o quan va passar a ser director adjunt del diari El Punt-Avui i me’l trobava pel barri del Raval a Barcelona. Vull destacar que en Manuel Cuyàs era un home de gran curiositat intel·lectual i un home d’alta cultura. Vull recordar, per exemple, que quan dirigia el Patronat Municipal de Cultura, va crear la col·lecció Caps de Bou, en coedició amb l’Editorial Alta Fulla. En aquesta col·lecció va recuperar títols imprescindibles per a la nostra cultura com el gran llibre del sindicalista i polític Joan Peiró, Perill a la rereguarda, injustament afusellat pel franquisme, o l’obra memorable La inquisición sin máscara de l’il·lustrat mataroní Antoni Puigblanch, mort a l’exili a Londres. Però també va propiciar les primeres obres d’historiadors com Francesc Costa, Margarida Colomer o Albert Garcia i Espuche. La idea d’una Catalunya Ciutat, d’una xarxa de ciutats, on totes les ciutats mitjanes i els pobles eren importants per estructurar i construir el país era una de les seves obsessions. Sovint, davant l’altivesa barcelonina, defensava amb rigor la dignitat i la potència comarcal i la veritat de la vida quotidiana. I això ho va defensar sempre, dia a dia, amb ironia i intel·ligència, amb la seva obra i amb el seu periodisme. La seva passió per Mataró només podia ser superada, en algunes ocasions, pel seu amor pel cinema.

Segurament, quan l’he tractat més vegades ha estat els darrers anys. Potser perquè ja s’havia jubilat, encara que seguia escrivint, ens trobàvem més sovint a Mataró, però, també, perquè l’he llegit més a fons (el seu article era el primer que llegia sempre a El Punt-Avui), i li he demanat la col·laboració en diverses ocasions. Arran de l’exposició dedicada a Terri al Museu de Mataró, el 2019, i la reedició del seu llibre dedicat al manyà encès, vam parlar molt de tot i de Mataró especialment. I aquesta és una de les altres coses que volia destacar de Manuel Cuyàs i Gibert. La seva amistat i la seva proximitat. Amb ironia i elegància, sempre tenia una bona paraula per tothom i quan era crític amb una cosa ho feia d’una manera intel·ligent i subtil. Els darrers mesos vam parlar força del seu llibre fet amb Pere Casanovas i de la relació amb els artistes. Serà el seu últim llibre. De fet, l’havíem de presentar a Mataró, just quan es va declarar el confinament, i estàvem esperant, amb en Pere, que es recuperés per presentar, finalment, el llibre a la seva ciutat, i també a Barcelona, a la Fundació Antoni Tàpies. Ja no hi podrà ser. La darrera vegada que vaig parlar amb ell estava pendent de l’operació. Vaig trobar-me el seu fill a mitjans de maig al mercat de la Plaça de Cuba i semblava que tot anava bé. Ja havia fet la donació per tractar la leucèmia. Però, malauradament, el trasplant i l’adaptació sembla que no han anat bé.

Encara recordo el seu pare, amb el barret, amb elegància anglesa, sortint de casa seva. Del seu pare, Manuel Cuyàs Duran, amb el mateix nom, dibuixant i il·lustrador, va heretar l’amor per l’ofici, l’amor pel treball i la independència personal. Però també les formes, l’elegància i la bonhomia. No vam parlar mai de Richard Sennett però crec fermament que Manuel Cuyàs estaria molt d’acord amb les reflexions que el sociòleg nordamericà exposa a The Craftsman; El artesano, en l’edició castellana d’Anagrama. Manuel Cuyàs veia el seu pare dibuixar pacientment cada dia i en veia el resultat publicat o no. És aquest amor per l’ofici, per l’obra ben feta, que Cuyàs ha transmès a tantes persones que ell va aprendre del seu pare. La dignitat i la veritat de l’ofici de l’artesà que ell va practicar com a periodista i que va transmetre, amb bon humor i rigor, als seus col·legues, amics, lectors. I que ell valorava, també, i apreciava en els altres.

He conegut molts creadors, intel·lectuals, escriptors, artistes, professors mediocres que sempre posen problemes. Que si no es paga prou, que si no es donen les condicions, que si nosequè… Puc confirmar, almenys per la meva experiència, que en Manuel Cuyàs mai no posava problemes i que era una persona honesta, franca i clara. Generosa, fraternal i agraïda. Em costarà de pensar que ja no hi és i que ja no me’l trobaré per La Rambla. Fins sempre, amic Manuel Cuyàs.”

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca