Arts visuals

En què s’assemblen el sector petrolier i el mercat de l’art?

Entrevista amb el col·leccionista britanicoalemany i exempresari del sector de les matèries primeres Andrew Hall, que parla sobre la seva col·lecció d’art i sobre el seu passat com a figura simbòlica de la crisi financera. A càrrec d’Ulrike Knöfel i Tobias Rapp, en traducció al català d’Arnau Figueras Deulofeu.

Hall, de 69 anys, amb la seva esposa Christine, ha creat en una zona rural de la Baixa Saxònia un espai per exhibir art contemporani que s’ha convertit en un símbol per als amants de l’art de tot el món: el 2006 va comprar el castell de Derneburg, prop de Hildesheim, un indret amb una història de segles, on abans tenia els seus tallers l’artista Georg Baselitz. Els Hall col·leccionen art contemporani, especialment d’artistes alemanys i nord-americans, i des de fa temps organitzen exposicions amb obres del seu enorme fons, per exemple de Baselitz o Jörg Immendorff, Julian Schnabel, Anselm Kiefer, Jenny Holzer, Jonathan Meese o Robert Longo. Les visites guiades duren unes quantes hores, i en la pausa els Hall sovint es barregen amb els seus convidats. Hall va fer una fortuna amb el negoci del petroli; The Financial Times l’ha qualificar com “probablement l’empresari petrolier de més èxit dels últims anys”.

—Senyor Hall, en què s’assemblen el mercat de l’art i el negoci del petroli?

—Quan es comercia amb matèries primeres, s’ha de processar una gran quantitat d’informació. Però al final la pregunta sempre és la mateixa: comprar o vendre?

—I això és un paral·lelisme?

—No, al contrari. En la meva vida professional m’han pagat per fer diners. Quan col·lecciono art, no es tracta de guanyar diners. El que és decisiu és crear una cosa que a un mateix i als altres els produeixi alegria. Però sí que hi ha un paral·lelisme.

—Quin?

—En el comerç amb matèries primeres hi ha els anomenats experts, que volen predir què passarà. Ells no gasten diners. Només han de tenir una opinió. Amb els crítics d’art passa el mateix. En canvi, els col·leccionistes es formen una opinió, però després passen a l’acció. Inverteixen diners. Diners seus.

—Vostè té més de 5.000 obres. En té prou?

—No. La col·lecció l’anem construint contínuament. És molt i molt interessant observar el mercat de l’art. Molta gent veu l’art com una inversió, com una oportunitat per especular; volen veure com guanya valor el que han comprat. Aquesta és la motivació habitual de molts col·leccionistes.

—Però per a vostè no?

—De cap manera. Sí que és cert que nosaltres gastem molts diners en art, i evidentment no voldríem tenir la sensació que els malgastem. Per tant, s’hi ha d’entendre una mica. Hi pot haver un artista que es posi de moda de cop i volta, un hot artist, que al cap d’un segon ja no interessi a ningú. En certa mesura això sempre ha anat així, però ara s’està accelerant.

—Quin món li sembla més irracional: el dels grans acords comercials de matèries primeres o el de l’art?

—Tots dos ho són, d’irracionals. Tothom parla de l’eficiència dels mercats financers, però jo no hi crec. Els mercats són molt irracionals. Reflecteixen la conducta humana. I les persones són irracionals. Tenim Donald Trump de president dels Estats Units d’Amèrica. Com hauria pogut passar una cosa així en un món racional?

—Diuen que durant molt de temps vostè tenia el sobrenom de “Déu”.

—Mai ningú me l’ha dit a la cara.

—Fa deu anys de sobte se’l va considerar un malvat capitalista. Un dels símbols de la crisi financera. El 2009, quan dirigia l’empresa de comerç d’energia Phibro, va obtenir cent milions de dòlars en bonificacions.

—Em van convertir en el boc expiatori. Citigroup, companyia a la qual pertanyia Phibro, era de les empreses financeres que estaven al centre de la crisi. L’havia de salvar el govern nord-americà. Però jo –també en aquella època– vaig fer guanyar molts diners al grup. I el pacte era senzill: si guanyo diners, me’n quedo un cert percentatge. Però en explicar-ho a l’opinió pública semblava com si el govern em pagués les bonificacions.

—El sorprèn? Durant la crisi molta gent hi va perdre molt.

—La gent estava frustrada. Però, tot i així, el judici públic contra mi va ser injust. En realitat, vaig fer disminuir les pèrdues de Citigroup.

—Va fugir cap al món de l’art?

—Potser sí. Quan fa uns quants anys la meva dona i jo vam acabar la renovació del castell, el negoci del petroli s’havia complicat. Molts dels meus amics artistes, com Julian Schnabel, deien: deixa estar el petroli, ara tens l’art. Vaig pensar que probablement tenien raó. I fa dos anys, quan vam obrir Derneburg al públic, vaig decidir abandonar definitivament el sector. Fer negocis amb matèries primeres és com una activitat maniacodepressiva, tot és molt inestable, volàtil. En aquest sector tothom es torna una mica maniacodepressiu.

—El món de l’art és diferent?

—No, no es tracta d’això. Jo soc ateu, o potser hauria de dir agnòstic, només perquè si al cel hi ha algú no em condemni. Segurament tothom necessita un component espiritual a la vida, i el meu és l’art. I ho dic com a expert en ciències naturals.

—Vostè va estudiar Química a Oxford. I provenia d’una família anglesa de classe mitjana. En la riquesa ni hi devia pensar.

—Vam créixer en una d’aquelles típiques cases humils de la perifèria. El meu pare treballava a British Airways. Va morir quan jo era molt jove. Però recordo que solia dir: socialisme vol dir la mateixa pobresa per a tothom. Durant molt de temps vaig pensar el mateix.

—Per què?

—Jo vaig anar a una escola pública, una grammar school tradicional. Aquelles escoles sovint eren molt exigents. Però aleshores, als anys seixanta, va arribar el Partit Laborista al poder i va reformar el sistema educatiu, i aquell tipus d’escola es va considerar elitista i es va abolir, en la forma que com el coneixíem. Però només que hagués nascut cinc anys més tard, hauria rebut una educació pitjor i la meva vida hauria agafat una direcció diferent.

—N’està convençut?

—Sí. Oficialment, es tractava d’aconseguir més justícia. Ximpleries. En realitat, el que importava era la ideologia. Jo em vaig fer conservador. Però com més vell em vaig, més canvia, això. Hi ha un debat, i amb raó, sobre com d’injustament està repartit el capital.

—Això creu?

—Sí, és horrible que tan poques persones tinguin tant. Gent com Mark Zuckerberg o Jeff Bezos fan molts diners amb Facebook, Amazon, i després no tenen ni idea de què n’han de fer. Això es pot dir fins i tot de Warren Buffet, que el conec molt bé –fins i tot vaig treballar un temps per a ell– i és el tercer home més ric del món. Darrerament sembla que només el motiva una cosa: guanyar encara més diners. Sap explicar anècdotes i històries meravelloses, però totes giren entorn dels negocis. Tots els empresaris multimilionaris són així. A aquesta gent no la treguis del seu tema.

—Vostè també ha guanyat molts diners.

—Hi ha molta gent que ha tingut més èxit que jo. Però molts d’aquests superrics són molt i molt avorrits.

—Vostè viu en un castell!

—Ens vam enamorar de Derneburg la primera vegada que vam venir-hi. El castell pertanyia al pintor Georg Baselitz, i el vam visitar. Però vivim en una petita bombolla, obrim aquest castell per a gent que coneixem. Als EUA també exposem públicament el nostre art, no tenim guardaespatlles, i quan viatgem, ens agrada agafar el tren, als EUA volem amb JetBlue.

—També hauria pogut trobar un castell en la seva antiga pàtria, Anglaterra.

—No, no volíem tornar a Anglaterra i al sistema social anglès. Vam deixar enrere el país fa més de quaranta anys amb plena consciència. No funcionaria: allà seríem nous rics.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca