Cinema

Enllà de la Llum silent

La tensió dilatant fins al dolor, l’extensió fins a la ferida primera, fins al rostre humil del sofrent. Però la llum, sempre la llum inabastable, la claror dels dies bastint l’atmosfera que naix amb la sortida del sol i acaba amb l’ocàs.  Carlos Reygadas, cineasta mexicà, influenciat per l’art i la filosofia existencialistes, plasma en cada film viatges espirituals als mons interiors dels personatges principals, a través dels quals s’explora la temàtica de l’amor, el patiment, la mort i el sentit. Reygadas tracta l’home llançat al món entre una enorme pluralitat de forces que escapen del seu control. És aquí on es manifesta, a voltes, la visceralitat primitiva i violenta de les seves imatges. Enmig de la naturalesa panteista tan rellevant en la seva filmografia, se situen els instints i les emocions humanes, és a dir, allò que transcendeix.

“Em conformo a saber que hi ha alguna cosa més enllà de la comprensió humana, i acceptar que la natura és una manifestació d’aquesta bellesa suprema” , Carlos Reygadas.

Influenciat pel cinema de Malick, un dels autors contemporanis més destacats pel que fa al cinema més transcendental, i també per Dreyer i Tarkovski entre d’altres. A “Llum silenciosa” es trena tot un homenatge a “Ordet, la paraula” de Dreyer, entreteixint amb la paisatgística harmoniosa de llarg pla seqüència de Malick o Tarkovski una unitat fílmica d’elevadíssim sentit espiritual. Destaca també la puresa estètica, i l’expressió constant dels rostres en primers plans que recorden als de Bergman o el mateix Dreyer.

El film, sota el pretext de la tragèdia dramàtica d’una família mennonita en forma de l’adulteri paternal que travessa els personatges com una càrrega enorme, dota els espais amb una densitat profunda i tensada. Densitat que es transmet en la gestualitat i en la paraula expressades per la família, en l’estètica contradictòria entre esperit i llei, déu i religió, càrrega i desig, afecte i remordiment. Els mennonites, una comunitat camperola (branca pacifista i trinitària del moviment cristià anabaptista) de costums senzills protagonitzen el film ple de plans nets i endreçats, austers i pausats malgrat la salvatge latència del brogit interior. M’atreveixo a pensar que és aquest silenci persistent travessat per la profunditat essencial de la complexitat humana gestant-se allò que configura el motiu del film.

La referència evident a “Ordet, la paraula” (1955), dirigida pel danès Carl Theodor Dreyer, considerada la seva obra mestra, aconsegueix estendre una boirina de profunditat espiritual tan especial, que fa inevitable no copsar el sentit d’allò que seria l’experiència mística en algunes seqüències. Reygadas, però, s’allunya d’una voluntat religiosa per a explicar, en contraposició,  la brutor de l’ésser terrenal a través d’ella. Una visió transcendent i lluminosa però terrenalment contaminada de l’existència.

“Ordet és una pel·lícula cristiana o sobre la fe religiosa i en la meva, la natura, la llum, la gent, les accions, tot està contaminat” , Carlos Reygadas.

Poden succeir els miracles? A Ordet, en Johannes, un dels tres fills d’un vell granger anomenat Morten Borgen, sembla haver caigut en la follia delirant. El seu pare atribueix la causa del seu trastorn a un excés de lectura dels textos del filòsof precursor de l’existencialisme cristià, Sören Kierkegaard. Quan la mare de la família cau greument malalta (talment com en Llum silenciosa), tant el metge, representant de la figura científica i del coneixement racional, com el capellà, que simbolitza la religió com a institució humana i poder fàctic, coincidiran en el fet que no hi ha res a fer i la seva mort és inevitable. Ningú no lluita contra aquest pronòstic fatal i irreversible. Però si l’espècie és en si mateixa i l’espècie sencera, fins a quin punt podem parlar de fe, si aquesta fe no veu que el camí de l’escollit pot ser el camí de tots?

Vetlla de la mare, a Llum silenciosa.

En la seqüència final del film de Reygadas  és on aflora el punt àlgid del tribut Dreyerià, on la blancor de la sala en què es troba el cos inert de la dona contrasta amb el rigorós dol dels assistents a l’ofici religiós del seu funeral. Una estètica cruenta luterana que podem trobar tant en les obres del director danès, com en els quadres impressionistes i simbolistes del pintor danès Vilhelm Hammershøi (1864-1916).

A través dels colors freds, pàl·lids, i la cruesa  d’una interioritat reclosa Hammershøi i Dreyer conflueixen en nombroses analogies temàtiques i formals, ja que ambdós creuen que és en els espais interiors -una casa, una imatge, un rostre- és on es produeix la major intensitat dramàtica. Comparteixen també la forma de tractar la figura humana i, en concret, la femenina: les misterioses dones d’esquena situades en interiors domèstics remeten a la contemplació i l’èxtasi del personatge, al seu drama a porta tancada cobert per una subtil aroma mortífera i  l’impecable domini de la llum sobre l’escena. L’efecte purista, sobri i contingut que es desprèn de les seves pintures emana una sort de melancolia enigmàtica i alhora un enclaustrament interior.

Els instints, les nostres llums i ombres, no tenen pes explicatiu ni expiatori. No hi ha voluntat que expliqui aquestes forces que ens envolten i ens són purament desconegudes. Solament l’anhel de redempció, la melangia catalitzada i nodrida pel primordi de la carència que és la cerca inabastable d’un mateix i únic buit que ens assetja. 

I és aleshores quan l’enormitud de la soledat s’assenta en aquest hàlit de Llum silent.

Estudiant de medicina i poeta que s’escola entre classes de cinema i filosofia mentre deixa créixer l’escriptura fruit d’una pulsió interna i l’eterna sensació de desencaix. Ha escrit el llibre de poemes “Utøya” (Premi de poesia l’Atiador de l’Ateneu Torellenc, 2020) i conjuntament, el pamflet llibertari “La Tempesta” (Calumnia Edicions, 2020). Finalista del Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2020, guanyadora del premi de poesia per a joves 2020 de l’Ajuntament de Centelles, ha col·laborat també en el segon volum de la revista antipoètica Poetry Spam.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close