Cinema

Ennio Morricone, la versatilitat d’un geni popular

Mort als 91 anys després de no haver pogut superar la fractura del fèmur provocada per una caiguda, Ennio Morricone (1928-2020) restarà en la memòria de la música i del cinema com un dels més grans compositors de bandes sonores de la història: de la ‘Trilogia del dòlar’ de Sergio Leone a ‘Cinema Paradiso’, passant per partitures inoblidables com ‘La missió’, ‘Novecento’ o ‘Els intocables d’Eliot Ness’. Un mite dels que en queden pocs.

Com tants d’altres ciutadans de bona part del món, vaig conèixer Ennio Morricone abans de saber qui era Ennio Morricone, fet que denota, en si mateix, la grandesa de l’artista. Quantes vegades havíem jugat a ser el més dolent de tots, a l’Oest, en un duel de pistoles de dit al pati? Quantes vegades vam xiular aquelles notes hipnòtiques i desafiadores com si fóssim en el moment més decisiu de tots, a vida o mort? Com podia ser que l’himne de Novecento sonés conegut, tan colpidor de la primera a l’última nota? Què dir de la sensació de veure Cinema Paradiso i descobrir que aquella melodia que portava el nom de dos personatges inoblidables —Toto è Alfredo— ja la sabíem? Qui era aquella persona capaç de remoure tant, de generar un oceà tan immens de sensacions?

Creador de més de cinc centes partitures, Morricone està considerat un dels millors, més versàtils i populars compositors de la història del cinema. Un títol que li ve atorgat tant per la crítica especialitzada, com pels companys de professió i, de manera encara més destacada, pel públic. Clàssic i avantguardista, arriscat i emocional, el compositor italià va aconseguir ser un dels noms més celebrats al Hollywood que corona i destrona estrelles amb una fam compulsiva, però amb una particularitat que el fa únic: fer-ho sense la necessitat d’instal·lar-s’hi mai. Potser això explica que l’Oscar se li resistís fins al 2016? Què tindrà a veure en aquest reconeixement tardà que refusés instal·lar-se a Los Angeles quan ja era un nom imprescindible?

“Estimo Roma —deia— i m’agrada viure aquí”. I allà va restar, fins al darrer dia, com també veiem en la carta de comiat adreçada als seus familiars, llegida per l’advocat i amic Giorgio Asumma el dia de la notícia de la mort, on escrivia: “Jo, Ennio Morricone, estic mort. Ho anuncio a tots els amics que sempre he tingut a prop, i també a aquells que són més lluny, als qui saludo amb gran afecte”, mentre afegia “no vull molestar”. Concís, humil, amb els peus a terra, amic dels seus amics —menció especial per a Peppuccio, Giuseppe Tornatore, de qui en va fer la banda sonora de totes les pel·lícules—, i eternament enamorat de Maria, la dona amb qui compartia la vida des de 1950: “A ella, el comiat més dolorós”.

Ennio Morricone, amb l'Oscar, als 87 anys
Ennio Morricone, amb l’Oscar, als 87 anys

Versatilitat i avantguarda

Nascut a la capital italiana —on també moriria, nou dècades després—, aviat va destacar per unes aptituds musicals excepcionals, no només en l’art de l’arranjament i l’orquestració simfònica, sinó també en la interpretació —es va diplomar en trompa al Conservatori de Santa Cecilia. Un cop situat al món del cel·luloide, a banda de la inspiració i d’unes innegables capacitats per la melodia, el que va fer únic Morricone és que sempre es va saber adaptar a les necessitats i peculiaritats creatives de cada director amb qui treballava. Quan John Carpenter, també compositor i avesat a signar les bandes sonores de les seves pròpies pel·lícules, li va proposar fer la partitura de La Cosa, l’italià no va dubtar en recórrer a un so típicament “carpenterià”, amb el sintetitzador com a so motriu. Sabia llegir el què, el quan, el com. Sabia entendre la naturalesa de l’encàrrec, la idiosincràsia del projecte.

Però res d’això hauria passat sense el fet que canviaria la història del western i, també, del cinema: la unió de Morricone i el director Sergio Leone, amics de la infantesa que treballarien junts en l’anomenada ‘Trilogia del dòlar’, pal de paller de l’Spaghetti western i formada per Per un grapat de dòlars (Per un pugno di dollari, 1964), Per qualche dollaro in più (1965) i El bo, el lleig i el dolent (Il buono, il brutto, il cattivo, 1966). Les partitures, que van ser menystingudes al moment pels compositors de l’època —deien que eren música de fireta, sorolls i espetecs banals—, han acabat sent pura avantguarda, la gesta creativa d’un compositor en primera línia de foc.

Aquelles composicions són, a dreta llei, icones del cinema. Lluny de l’autocomplaença, Morricone no es va quedar ancorat en el xiulet, el crit espasmòdic, les arpes de boca, els redobles de ritmes èquids o les harmòniques. La versatilitat —i una gran capacitat de sorpresa i adaptació— van marcar la seva trajectòria posterior. La delicadesa emotiva i poètica de Cinema Paradiso (Giuseppe Tornatore, 1988), el bellíssim sacseig romàntic de Novecento (Bernardo Bertolucci, 1976), el simfonisme airosament dandi d’Els intocables d’Eliot Ness (Brian De Palma, 1987), el repunt jazzístic de La llegenda del pianista a l’oceà (Giuseppe Tornatore, 1998), l’oboè etern de La missió (Roland Joffe, 1986), la lleugera sofisticació de cocktail de Le casse (Henri Verneuil, 1971), els diferents estils que acaben sent un emotiu testament de Leone a Hi havia una vegada a Amèrica (1984).

Una de les escenes de ‘Nuovo Cinema Paradiso’, amb Totò i Alfredo

O els traços experimentals de les pel·lícules fetes amb Dario Argento, un altre italià disposat a sotragar la normalitat, en el que suposa alguns dels passatges més interessants d’una obra que era capaç d’agitar el convencionalisme, de la mateixa manera que també el podia abraçar, com els sospirs i les dissonàncies de Quatre mosche di velluto grigio (1971) o les escales discordants i les tonades innocentment fantasmals de L’uccello dalle piume di cristallo (1970).

Fins arribar a l’obra que el distingiria amb l’Oscar a la millor banda sonora, amb 87 anys, The Hateful Eight (2016), dirigida per un admirador confés, Quentin Tarantino, i on va aprofitar elements descartats de La cosa, amb qui compartia paisatges nevats i sordidesa. Ja convertit en mite, el guardó feia justícia després de cinc nominacions per Days of Heaven (Terrence Malick, 1978), La missió, Els intocables d’Eliot Ness, Bugsy (Barry Levinson, 1991) i Malèna (Giuseppe Tornatore, 2000), i després de recollir el guardó honorífic el 2006, de mans de Clint Eastwood.

L’últim reconeixement internacional va ser el Premi Princesa d’Astúries del 2020, compartit amb John Williams. Compositor que, ara sí, queda com el darrer gran mite vinent d’una època —del cinema, de la música, de la creativitat, de diàleg amb el públic— que serà difícilment repetible.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Esteve Plantada

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca