Exposicions

Enric Ansesa, la dialèctica del negre incandescent

«Girona vella és noble com una posta d’or; / té flaire de museus i quietud d’arxiu./ És un passat present, un quelcom mort que viu,/ sarcòfag cistellat que a dins sent batre un cor.» Que bé s’escauen aquests versos de Víctor Català (Caterina Albert) per convidar a fer una bona passejada per Girona i recomanar l’esplèndida exposició coral que la ciutat natal d’Enric Ansesa Gironella (Girona, 1945) dedica a aquest artista a qui el crític d’art Francesc Miralles va definir com un conceptual que pinta.

Enric Ansesa, PERSISTÈNCIES
Casa de Cultura de la Diputació de Girona
Fins al 20 de febrer 2021
Enric Ansesa, SENYALS
Museu d’Història de la ciutat
Fins al 8 de març 2021
Enric Ansesa, CAMINS
Museu d’Art de Girona
Fins al 5 d’abril 2021

Es tracta d’una antològica dividida en quatre grans exposicions que ocupen els principals espais museístics i centres d’art de Girona. Un important catàleg conjunt les uneix, raona i sintetitza, inclou moltes les obres exposades, documentació gràfica i textos d’Enric Ansesa, Gloria Bosch, M. Lluïsa Faxedas, Joaquim Nadal, Narcís Selles i de Toni Àlvarez de Arana, qui ha ideat i tingut cura d’aquesta celebrada iniciativa i que també va tenir cura de Persistències la retrospectiva que la Fundació Vila Casas va dedicar darrerament a Enric Ansesa, a Can Framis de Barcelona.

Les mostres responen a un exigent treball de compilació que Àlvarez de Arana ha fet colze a colze amb l’artista, configuren un recorregut que recull el resultat de més de cinc dècades de compromís, de persistència, sí, la que implica una aposta vital i artística peculiar i arriscada, d’una radicalitat extrema i sense concessions de cap mena. 

Imatge de sala de l’exposició d’Enric Ansesa Persistències. Casa de Cultura de la Diputació de Girona.

Hom hi trobarà l’univers d’Enric Ensesa amb totes les singularitats i facetes que caracteritzen la seva singladura artística, un llenguatge personal que conjuga química, filosofia, art i lletres, que fa del negre un tot incandescent d’on sorgeix i s’expandeix la puixança del signe, la força continguda en el gest, l’equilibri i l’elegància de la cal·ligrafia i la màgia del símbol. Una obra que conté les claus del pensament contemporani, fruit d’una reflexió i recerca pregona i constant i que també es nodreix d’una ferma lluita ideològica. Ansesa afirma «Tots els meus quadres són reivindicatius».

Cal destacar que Ansesa fou fundador de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG) (1976-1978), una de les experiències organitzatives i d’acció política antifranquista en l’àmbit artístic més rellevants a Catalunya, tanmateix poc coneguda, formada per un col·lectiu de trenta-cinc artistes que reivindicaven la llibertat creativa, idees per les quals van realitzar diverses accions artístiques i happenings.

Moltes de les obres relacionades amb el seu activisme s’exposen a la mostra SENYALS, al Museu d’Història de la ciutat. Hom hi pot veure cartells, documentació gràfica, fotografies d’accions realitzades als setanta i començaments dels vuitanta,  un vídeo que recupera les imatges de l’acció col·lectiva Girar la truita de finals dels setanta, obra conceptual objectual com ara A Walter Benjamin (2015), El pou de la memòria (2010) o la colpidora instal·lació Interrogatori (2020) realitzada a l’antic depòsit d’aigua que es troba sota el museu i que ens endinsa per espais i passadissos subterranis que normalment no s’obren al públic. També s’hi mostren treballs íntimament lligats a les seves arrels gironines com ara retrats, L’àvia Empar (1973), A la meva mare (1998), Jordi Coma (2017), Damià Fuster (2012), un sorprenent autoretrat Cranium silicon age -Sefportrait from memory- (1992), entre altres peces curioses com Espai conceptual entre Malèvitx i Klee on segons la recepció òptica de Dalí apareix el president Kennedy (1981-88). Així mateix, també s’hi apleguen les seves aportacions culturals al patrimoni gironí, entre els quals destaca el projecte que va dur a terme el 1982 amb Jaume Faixó, la carta de colors del Barri Vell i de les Cases de l’Onyar, que ha esdevingut un tret característic de Girona.

Enric Ansesa. Camins. Museu d’Art de Girona

El Museu d’Art de Girona continua el recorregut amb CAMINS, aquí s’han concentrat majoritàriament obres en el format 27 x 35 cm i s’inclouen també molts objectes conceptuals, estudis, diaris i documents gràfics. És la part plàstica més íntima de l’artista, hi podem seguir el fil del seu procés creatiu, on s’origina la riquesa i varietat dels seus detalls gràfics i símbols i on comença a incloure la cal·ligrafia, com ara Escrits (1976) i Escrits A (1977), així com obres que dialoguen amb els seus referents, per exemple amb Joan Miró a l’obra Homenatge a Oriol Solé Sugranyes (1976) o bé Homenatge a Joan Miró -estudi per a pintura- (1993), i també amb  Kazimir Malèvitx, Estudi per una creu (1993), entre altres. 

La mostra PERSISTÈNCIES,  a  la Casa de Cultura de la Diputació de Girona, exhibeix les  obres de grans dimensions, s’hi concentren les propostes estètiques i les iconografies que han marcat l’obra d’Ansesa. Hi  trobem un altre dels seus referents, Lucio Fontana, amb qui dialoga a Doble sutura (2004), sutura que retroben en unes quantes peces. Són obres esplèndides i colpidores que contenen la magnitud del seu treball, algunes d’emblemàtiques com, posem per cas,  Carta a favor del català (1974) o Crònica en forma de Sant Jordi o la Història d’una supervivència (1975), lluites encara ben latents que retrobem ara a 70 raons (2014) o The big Catalan flag (2017), i amb aquesta darrera peça queden clares les seves dues grans reivindicacions, la llibertat de votar per la Independència de Catalunya i la llibertat de l’artista, ja que The big Catalan flag també remet a l’obra Flag (1954), la bandera dels Estats Units d’Amèrica de Jasper Johns, una figuració no figurativa que Johns defensava amb aquestes paraules: «El que volia era que aquestes coses fossin immediatament recognoscibles, de manera que, qui les observa pogués centrar-se més atentament en el treball que comporta i que duu a la pintura.»

Imatge de sala de l’exposició d’Enric Ansesa Persistències. Casa de Cultura de la Diputació de Girona.

Així mateix, Enric Ansesa duu la pintura al límit del seu color, al de la matèria i al de la forma, àdhuc més enllà de la tela o el paper, ja que sovint utilitza altres materials com, posem per cas, el paviment de cautxú negre amb cercles o punts que recorda els seus cercles o punts consecutius sovint presents i persistents al seu treball, ho veiem en diverses obres com Presència MCE (2016) o bé Gran Blau (2018), entre altres. Un efecte que també trobem a les pantalles de leds que configuren les seves darreres obres audiovisuals, Memòria (2019) per exemple.

El seu negre remet a l’espai de la pensa, un esvoranc infinit on aflora la memòria i el desig, els pensaments fugaços que llambregen en el buit de l’esperit, on tot pot interpretar-se -bellesa, sublim, materialisme, ironia, desesperació, etcètera-  entre la manifestació de l’absolut i la riallada universal que renega de tot. Negre, com el sarcòfag cistellat evocat per Caterina Albert, que a dins sent batre el cor, així mateix, batega en l’obra d’Enric Ansesa, la sensibilitat, la curiositat, el coratge, l’obsessió, la consciència de l’ofici i el domini de les eines, per tal que la matèria i el gest omplin l’espai endreçat a la mirada i al cor. Una obra que convida a alliberar-se de tot, que vol dir encarar-se al no-res de per vida. L’espai pictòric que Malèvitx determina amb el seu negre sobre negre i que formula que l’art ha de ser pensat, més que no pas vist: «Tot ha desaparegut, només queda la massa de materials amb què es construirà la forma nova» diu Malèvitx. «L’absència de llum no és cap negació, tot el contrari és la font, potser la deu de l’energia i les seves sinergies, és un estat més enllà de la realitat visual (…)» raona Ensesa, i insisteix «Això no és negre: són capes i més capes de pintura». Un altre gran artista del negre és Pierre Soulages, que identifica tres usos del negre a la seva pintura que entén com: «les tres maneres del negre: – negre al fons, un contrast més actiu que el de qualsevol altre color per il·luminar la llum del fons; – negre associat als colors, inicialment enfosquit pel negre, que prové de llocs que brollen del llenç, exaltat pel negre que els envolta; – la textura del negre (amb directivitat o sense, energitzant o no la superfície): material matriu de reflexos canviants.»  Com Soulages, Ansesa cerca pintar l’ “outrenoir” (el més enllà del negre), la llum que surt de la foscor.

Eva Vázquez, col·laboradora del Temps de les Arts, va tractar la mostra de Can Framis en un excel·lent article publicat en aquest mateix mitjà, comenta que va visitar Enric Ansesa al seu estudi i ens transfereix el seu testimoni directe, una valuosa informació sobre els seus orígens familiars, l’interès per la química d’un pare farmacèutic i la mirada i l’ofici d’un oncle aquarel·lista. Explica Vázquez: «(…) d’aquest progenitor (…) farmacèutic de professió i gran lector, prové l’atracció per les substàncies químiques i pels processos de transformació de la matèria, fins al punt que Ansesa assegura que la seva vocació primera va ser dedicar-se a la física, que entén com “una filosofia de les realitats”. (…) Però no es pot descartar, per comprendre l’elegància dels seus negres (…) la influència de l’ambient sofisticat i cosmopolita en què l’introduiria la nova família del pare, amb viatges a Londres i Nova York i accés als principals museus del món (…) les ensenyances adquirides al costat del seu oncle, el reconegut aquarel·lista Agustí Gironella, a qui el pare havia col·locat de viatjant de farmàcia i que Ansesa solia acompanyar en les seves expedicions a plein air per Girona, pintant amb ell les cases del riu (“per això les conec tan bé”, afirma).» https://tempsarts.cat/aixo-no-es-pas-negre/

Imatge de sala de l’exposició d’Enric Ansesa Persistències. Casa de Cultura de la Diputació de Girona.

La inexorable ironia del destí ha fet que aquest ambaixador del negre hagi de celebrar el seu reconeixement al llarg d’un any ben fosc, i ja n’encetem dos amb aquesta pandèmia devastadora que, a més de la crisi sanitària que comporta, empitjora i multiplica les crisis socials i contribueix a sostreure llibertats. Fets que em porten a fer esment del darrer treball d’Enric Ansesa FETS /FACTS, exposat fins fa pocs dies al Bòlit_StNicolau en aquest conjunt de mostres,  una punyen instal·lació audiovisual interactiva que posa el dit a la llaga de les llibertats que s’esvaeixen a marxes forçades, especialment les que són subjectes al control a què ens sotmeten empreses i governs, a la repressió i la violència policial de l’1-O, i també fa referència als naufragis de les pasteres. Vet aquí les seves paraules al respecte: «(…) és un homenatge als emigrants (…) en realitat són refugiats de les moltes i diverses agressions que reben en els diferents països d’origen  i acaben sent rebutjats pel que s’anomena civilització occidental. Es mostren imatges de les platges plenes de mort o de l’esperança de vida dels que arriben per la voluntat del mar en el naufragi. El cementiri blau de la Mediterrània (…)»

Ester Xargay
Ester Xargay: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close