Arts visuals

Enric Banyuls, el rigor d’un monjo agnòstic

Ens reuníem una o, com a molt, dues voltes a l’any, a la bonica i austera casa que, amb Rosa, s’havien fet construir vora el castell moro de Corbera. Mentre Enric Banyuls feia l’arròs, bevíem cervesa, picàvem ametlles i olives i insinuàvem converses que després, amb la paella davant i, més tard, a la sobretaula, esdevenien debats plens de passió. D’una passió civilitzada, amb grans dosis d’humor i d’ironia. De què parlàvem? De tot, però els temes recurrents eren la situació política del nostre País Valencià, la llengua i, amb especial èmfasi, l’art. L’art en general i, en menor mesura, el món de l’art i les seues misèries.

La tertúlia es dilatava, no sentíem el pas del temps, només les obligacions familiars dels que teníem criatures marcaven límits. Abans d’alçar la sessió i d’acomiadar-nos, però, venia el millor moment: Enric ens feia pujar a l’àtic i ens mostrava, al taller, l’última fornada d’obres.

No recorde haver-hi entrat mai sense desig d’art, no recorde haver-ne eixit mai decebut. L’obra de Banyuls no es repetia, era una evolució lenta, de direcció imprevisible, d’una autoexigència enorme.

Obra d’Enric Banyuls. Fotografia: Francesc Vera.

Hi ha pintures que perden poc, o que no perden, o que fins i tot guanyen, quan són reproduïdes, perquè el valor no està en el matís, sinó en l’impacte, en la primera impressió, en l’efectisme. És el cas, per exemple, de l’obra de Magritte, o de Warhol. La seua iconografia llueix tan bé a les fotos que sovint són emprats al disseny i a la publicitat.

Hi ha pintures, en canvi, que perden molt quan les veiem en fotografies, perquè la seua materialitat escapa, si més no en part, a la reproducció. És el cas de Rembrandt, de Cézanne, de Modigliani, pintors que creixen quan els veus al natural, i les obres dels quals, no concebudes per a l’impacte, sinó per a la contemplació tranquil·la, no cansen. També és el cas de Banyuls. La seua obra, d’una meticulositat en l’execució insòlita en l’art dels últims cent anys, fonamentada, sobretot, en valors matèrics, només pot ser valorada amb justícia si un la contempla al natural i sense pressa. És una obra que creix a mesura que un la mira. Això, en els temps que vivim, és un greu hàndicap. Mai com ara hem vist tant l’art a través de reproduccions, i amb tan poca paciència. I l’art, l’art en majúscules, vol temps.

Obra d’Enric Banyuls. Fotografia: Francesc Vera.

Aquesta circumstància ha afectat el reconeixement que mereix l’obra de Banyuls, tot i que no ha estat l’única: hi havia, també, el caràcter del pintor, auster, d’una honestedat marmòria, al·lèrgic a qualsevol tipus de maquinació, intriga o martingala per a progressar. I també hi havia, i hi ha, la miopia dels intermediaris que decideixen què cal ressaltar i promoure i què poden ignorar. Ha passat sempre, i tem que continuarà passant: el cànon del món de l’art, quan s’aplica a l’actualitat o al passat recent, sempre erra, sovint de manera escandalosa. I el País Valencià no n’és una excepció.

Hi ha una visió predominant, urbanita, frívola —que sovint es disfresse de social, de crítica, no tapa, perquè és una mala disfressa, la seua buidor—, mimètica amb l’art propagat per les elits del mercat internacional, on Enric Banyuls i la seua obra no podien encaixar, on s’hauria sentit com una cabra dins d’un garatge. Hi ha, també, una altra visió molt diferent, pròpia d’una gran part de la intel·lectualitat valencianista, on ell, com a valencianista compromès en mil batalles —des de jove fou activista, i no ho deixà de ser mai—, hauria pogut esdevenir referent. No ha estat així. Aquesta intel·lectualitat ha preferit —o no ha tingut nivell per a fer-ho d’una altra manera— valorar aquell art proselitista que s’ajustava, o servia didàcticament, als seus interessos, i ha menystingut el criteri de qualitat.

Obra d’Enric Banyuls. Fotografia: Francesc Vera.
Obra d’Enric Banyuls. Fotografia: Francesc Vera.

Ara recorde aquelles intrusions al taller de Banyuls com un bany de llum. Enric, que era agnòstic, pintava, adheria i cosia en blanc i negre caps i cabelleres de crist, grans pans, calzes, paisatges del seu entorn, sants… amb un grau tan alt d’estilització que semblaven imatges completament abstractes. Al darrere d’aquesta espiritualització de les formes hi ha, però, tota una manera de veure el món i la vida, la seua, tan radicalment honesta i exigent. Enric, tancat al taller, amb la serra de Corbera a un costat i la planura dels arrossars de la Ribera Baixa a l’altre, treballava, sol, amb el rigor d’un monjo, i la seua obra apunta més enllà, molt més enllà, de la superfície que la conté.

Que Enric Banyuls (1954-2018) no haja esdevingut referent de l’art valencià de les últimes dècades i que se’l recorde, sobretot, o només, com a integrant del grup musical Al Tall —cosa, d’altra banda, de la qual ell, i els que l’apreciàvem, no deixàvem d’estar-ne orgullosos—, no deixa de ser una broma de mal gust.

Manuel Baixauli
Manuel Baixauli: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca