Arts visuals

La Escocesa, un referent com a espai d’art i creació

La Escocesa.
Fàbrica oberta de creació analògica
Direcció: Enric Puig Punyet
Pere IV, 345. Barcelona
http://tallersobertspoblenou.org

El filòsof i escriptor Enric Puig Punyet (Mataró, 1980), director del Centre de Creació La Escocesa, ha engegat una nova etapa en la que reivindica els processos d’investigació analògics, la desacceleració del temps i la matèria física. Des del 2011 l’equipament forma part del projecte Fàbriques de Creació impulsat per l‘Ajuntament de Barcelona per a la recuperació de recintes fabrils dedicats a la creació artística. Igualment, forma part dels Centres de Creació i Producció als que el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya dona suport per garantir les necessitats de la creació artística. La particularitat de La Escocesa, és la seva aposta per l’experimentació i la investigació, allotjant cada any una trentena d’artistes que, des de vàries disciplines, tenen un interès comú per la recuperació del fer analògic.

La Escocesa. Façana exterior. Foto: ajuntament.barcelona.cat

Parlem amb Enric Puig Punyet del seu projecte en el que, des del 2017, arts i filosofia es donen la mà per eliminar la deshumanització que comporta el món virtual.

La Escocesa. Entrada al recinte. Foto: ajuntament.barcelona.cat

Barcelona no ha estat una excepció en els processos de renovació urbana que han experimentat les ciutats europees a les darreres dècades. En molts d’aquests processos les activitats culturals hi han jugat un paper fonamental en el procediment de metamorfosi dels barris i de la seva transformació que culmina en una revalorització de l’àrea urbana i la conseqüent gentrificació dels habitants de la zona. Els canvis experimentats per la indústria a partir dels anys setanta van implicar el trasllat d’empreses i l’abandonament dels seus edificis que s’han reconvertit en centres de treball i espais de residència per a artistes. El 2007 l’Ajuntament va recuperar alguns dels vestigis fabrils del Poblenou i va impulsar un nou districte de la creació: el 22@Barcelona. Un d’aquests espais és La Escocesa, un centre de producció i recerca artística contemporània ubicat des del 1990 en un antic complex industrial que elaborava productes químics per a la indústria tèxtil, propietat d’una família d’origen escocès.

Quines són les etapes més importants que condueixen al que és avui La Escocesa com a “Fàbrica oberta de creació analògica”, com tu la denomines?

Crec que un dels trets determinants que han ocasionat que avui La Escocesa sigui un lloc idoni per portar a la pràctica qüestions tan urgents com les noves institucionalitats, el treball artístic col·laboratiu i la necessitat de reclamar la cultura com un bé comú és la forma progressiva en què el passat fabril de l’espai s’ha anat convertint progressivament en un centre de creació contemporània, generant a cada pas noves vies d’interpretació dels seus propis substrats. Si reivindiquem l’antiga condició de fàbrica en la definició de La Escocesa no és en referència al seu passat fordista, per suposat, sinó en al·lusió als moviments obrers, reproduïts al nostre país en les últimes dècades del segle XX, que van generar diverses formes d’empoderament dels espais industrials per part dels seus treballadors. A la fàbrica La Escocesa, aquest moviment va tenir lloc a finals dels anys 80, en una curta etapa durant la qual l’espai va entendre’s com un recurs horitzontal i accessible.

En el cas de La Escocesa, aquesta estratègia va ser fallida com a projecte vertebrador de l’espai però, en canvi, va provocar una compartimentació del recinte que va allotjar antics treballadors reconvertits en artesans, que van conviure durant un temps amb l’associació d’artistes que va llogar algunes naus del recinte a partir de l’any 1999

La Escocesa. Antiga xemeneia del recinte fabril. Foto: ajuntament.barcelona.cat

La denominació «Fàbrica oberta de creació analògica» respon, doncs, a dues característiques determinants de l’espai que provenen del seu passat industrial: el caràcter d’obertura de la fàbrica com a dispositiu tècnic, dirigida a una comunitat expandida que la pren col·lectivament com un bé comú; i el treball artesanal i matèric obsolet, és a dir, no al servei de les tecnologies punteres que dicta el gran capital, sinó a través de la reapropiació d’aquelles formes tecnològiques deixades al marge pel sistema. Aquesta doble vessant, entesa com un únic gest polític contrahegemònic, reinterpreta els processos de creació col·lectiva i els emplaça en mig d’una residència d’artistes que posen el seu treball individual al servei de la construcció col·lectiva d’un recurs obert a la ciutadania

Quan guanyes el concurs per a la direcció de La Escocesa, en quina conjuntura trobes a aquest centre de creació?

La Escocesa com a centre de residències artístiques parteix d’un model d’autogestió que va haver d’anar adaptant-se, des que va formar part del programa de Fàbriques de Creació, a les exigències d’accessibilitat i transparència pròpies d’un servei públic. Aquest procés d’adaptació va generar una sèrie de tensions internes i heretades de poder dins de la pròpia comunitat, que responien a diverses formes d’entendre l’Associació gestora de l’espai i que van acabar per generar un gran malestar entre les artistes residents

La solució a aquest problema, proposada per les pròpies artistes, va ser la d’externalitzar la figura de direcció del centre mitjançant un concurs públic avaluat per un jurat extern. Una de les meves primeres tasques com a director de La Escocesa va ser analitzar en detall l’origen de les descompensacions dins la comunitat, amb la intenció d’apostar encara amb més força el que considero que és una de les majors riqueses d’aquesta fàbrica de creació en particular: la construcció col·laborativa i horitzontal de l’espai, entès com un projecte artístic i social compartit, com una escultura social en el sentit que mencionava Joseph Beuys.

La Escocesa. Visió de diferents tallers. Foto: ajuntament.barcelona.cat

Conegut pels teus estudis crítics sobre l’ús i abús de l’internet i defensor de la reducció de les noves tecnologies, dirigeixes un espai que aposta per tot allò analògic. Quin és el plantejament que fas en un moment en el que sembla que la innovació ha de passar necessàriament per les tecnologies digitals i per les xarxes socials?

Aquest és un tema complex que he tractat extensament en diversos textos, però intento sintetitzar-ho aquí: crec que hi ha principalment dues maneres d’accionar una resposta crítica a qualsevol sistema imperant generador de desigualtats i de concentracions de poder. La primera, que consisteix en actuar des de dins, comporta una gran dificultat: l’interior està segrestat pel propi sistema i creuat per les seves pròpies lògiques acumulatives i centralitzadores. La segona consisteix en actuar des de les lateralitats del sistema, atorgant-li una funció crítica a aquelles accions i espais de pensament que estan fora del focus d’atenció i que no són font de concentració econòmica ni simbòlica.

Si el sistema font de descompensacions és un sistema tecnològic considerat evolutiu, aleshores una de les seves principals lateralitats es troba en l’obsolescència, és a dir, en el conjunt de dispositius i gestos tècnics que, tot i haver estat anteriorment agents articuladors al servei del gran capital, avui queden desterrats pel propi procés d’evolució tecnològica, orfes de la seva funció hegemònica; i poden ser aleshores reapropiats amb fins emancipatoris. Exemples d’aquests dispositius i gestos són la màquina de cosir, la pel·lícula de cel·luloide, les formes artístiques artesanals o la pròpia fàbrica com a mecanisme tècnic.

Com juguen els processos artesanals tradicionals, la reproductivitat mecànica i la defensa d’una concepció diferent del temps per a la creació contemporània?

Aquests són tres bons exemples de pràctiques obsoletes que se situen a les lateralitats del sistema i que per tant atempten contra els problemes de la concentració de capital econòmic i simbòlic inherent a l’estat actual de la reproductivitat digital, i també contra l’aparent paradoxa de l’acceleracionisme fruït de les societats automatitzades. La reapropiació d’aquestes pràctiques és un gest crític, a nivell individual però també a nivell polític, que busquen compensar els entorns digitals i les concentracions que genera la seva naturalesa estructural.

El teu projecte atorga molt de pes a la democratització de l’espai i al model d’autogestió com a associació. Per què creus que aquest patró d’organització com a projecte artístic comunitari és més útil?

Si realment volem fugir de la visió neoliberal que concep la cultura abans de res com a indústria i les manifestacions culturals com a mercaderies, si concebem la necessitat de la conformació comunitària com al principal motor cultural (la cultura és cultiu i culte), aleshores cal que ens preguntem profundament sobre les noves institucionalitats i els espais on aquestes es poden portar a la pràctica. Si creiem veritablement que el poder instituent de la institució, pres en el sentit de generar, com diu Aida Sánchez de Serdio, “pedagogies d’encontres, espais d’emergència de discursos i pràctiques crítiques, de la producció de diferències i de trobades en les que la política, l’estètica, el coneixement i els afectes s’entrecreuen de formes problemàtiques”, si creiem en que aquests tipus d’institució són capaços de generar un marc social des d’on conformar col·lectivament comunitats crítiques i emancipades, aleshores caldrà imaginar noves formes d’institucionalització col·lectiva que facin efectiva la promesa d’horitzontalitat que la digitalització ha portat a imaginar però que, precisament per la seva pròpia estructura, no ha estat capaç de desenvolupar.

La Escocesa. Projecte CO. Foto: Marla Macarilla

Les noves formes d’institucionalització hauran, doncs, en primer lloc, d’aprendre de la desjerarquització que els sistemes digitals i les seves estructures han propiciat. Una nova lògica de nodes en un mateix pla horitzontal s’ha derivat de les estructures digitals, una lògica que, per tal de fer-la eficient, caldrà fer-la sortir definitivament del seu format tecnològic i traslladar-la a la relació entre subjectes, pràctiques i comunitats.

La defensa de la col·lectivitat empoderada fent ús de les lateralitats obsoletes, doncs, no és, com s’interpreta moltes vegades, un pas enrere ni un exercici nostàlgic, sinó una resposta crítica als interrogants que la pròpia digitalització ha plantejat en les seves propostes inicials. Els patrons de nova institucionalització comunitària que perseguim són més útils avui perquè se situen en l’àmbit crític que va sorgir molt pertinentment de la crítica institucional de finals del segle XX, i que la disrupció digital va reprendre, entronant-se com una possible resposta. Malauradament, però, aquestes respostes ja no poden articular-se amb molta efectivitat dins dels entorns digitals, perquè han esdevingut el gran focus d’atenció dels processos d’acumulació del gran capital.

Les diverses comunitats amb les que treballeu tenen com a eix la programació de La Escocesa i es basen en el grau d’usabilitat i participació de la institució. Quins són els diversos cercles comunitaris? Quina contrapartida els demaneu a favor de la comunitat? Quin és l’acompanyament que feu als artistes en les seves fases de creació, producció i exhibició?

Des de La Escocesa treballem en generar diversos plans que serveixin per crear una comunitat artística local que se situï en la creació d’emergències des de la presencialitat. És mitjançant el contacte entre aquestes diverses comunitats, que funcionen a diversos nivells, que és possible generar entorns alternatius des dels que imaginar formes més igualitàries de vivència compartida al voltant de posicionaments socials crítics.

Amb aquesta voluntat, La Escocesa se situa pretesament en el gir educacional de les polítiques culturals, entenent una dimensió d’utilitat social del fet artístic que se situa al centre de tota la lògica institucional: La Escocesa es presenta com una institució porosa, oberta, que convida a les seves usuàries a empoderar-se-la i a construir col·lectivament un marc plural i crític des del que imaginar formes de treball col·lectiu. L’acompanyament institucional, per tant, és estrictament horitzontal, de diàleg creuat i de co-construcció al voltant de les possibilitats que ofereix l’espai.

Les diverses comunitats amb les que treballa tenen com a eix la programació de La Escocesa i es basen en el grau d’usabilitat i participació de la institució. S’estableixen, aleshores, diversos cercles comunitaris que orbiten sobre un mateix eix. Les residents conformen el primer cercle de comunitat artística. Són les usuàries més empoderades de l’espai, que conviuen diàriament en aquesta co-construcció institucional.

Seguidament, les diverses sòcies usuàries conformen el segon cercle, en tant que participen activament en la gestació col·lectiva d’aquestes formes instituents, també des de l’empoderament, però no tenen un lloc físic des del que actuar. Aquest cercle està format per artistes que individualment volen vincular-se amb l’espai, per les estudiants del Programa d’Estudis Independents del MACBA mitjançant un acord institucional, i pels projectes escollits anualment dins la convocatòria de projectes de recerca i experimentació artística de La Escocesa.

La Escocesa és un espai enmig d’un barri ple de contrastos. L’enteneu com un centre de creació i producció artística en el que l’art és un mitjà necessari per a la societat. Com us vinculeu amb el barri i amb els seus col·lectius culturals per aconseguir una vinculació territorial? Quina xarxa establiu amb altres institucions locals i internacionals?

Juntament amb les estratègies col·lectivitzadores que es generen des del propi espai, La Escocesa aposta també per fer un treball explícit d’establiment de xarxa amb altres institucions locals i internacionals. La voluntat d’aquesta estratègia és poder visibilitzar els resultats dels processos que tenen lloc a La Escocesa, sovint amb una intenció de replicabilitat.

Per una banda, La Escocesa vetlla per la relació amb les institucions del barri, amb la intenció d’aproximar el veïnat al centre entenent que les propostes crítiques que s’hi treballen poden ser d’interès i utilitat pel conjunt de la ciutadania. La Escocesa, però, té especial cura en no generar una relació superficial amb el seu entorn, i evita la creació de formes estètiques còmodes al servei de la gentrificació que no tinguin en compte les sedimentacions històriques i socials del barri. Per aquest motiu, des del centre intentem sempre vincular d’una forma o altra les accions artístiques amb una dimensió crítica transinstitucional. Amb aquesta intenció, La Escocesa ha obert una sèrie de diàlegs amb altres entitats veïnes, començant a pensar en formes d’incidència mútua. El programa de residències translocalitzades, per exemple, ofereix a les artistes un espai i entorn de treball, fora de La Escocesa, a diversos centres de proximitat que tenen una relació directa amb els projectes que realitzen. El projecte té la pretensió de crear una xarxa operativa entre La Escocesa i altres entitats, per tal de generar contaminacions entre les seves programacions i activitats, així com un treball d’interrelació territorial.

El programa d’internacionalització de La Escocesa, tot i que treballa també a través de l’intercanvi d’artistes amb institucions afiançades i de prestigi internacional, pretén apostar progressivament per propostes experimentals, entenent que el model d’intercanvi, heretat per part de la majoria de centres de residències artístiques, té menys interès des de la irrupció de la digitalització, que fa el treball internacional en xarxa més fàcil i torna menys necessaris els trasllats que normalment, per la seva curta durada, impedeixen fer intervencions artístiques realment contextualitzades al territori. Per oferir resposta a aquesta situació, La Escocesa porta des del 2019 experimentant amb altres formats, més basats en la comunitat i en la circulació, que puguin oferir altres respostes a les necessitats d’internacionalització de les artistes residents.

La Escocesa. Interior taller. Foto: ajuntament.barcelona.cat

Una altra de les formes de difusió dels processos de recerca amb les que treballa La Escocesa és una línia editorial, distribuïda a tot el territori espanyol per Belleza Infinita. A través de la seva editorial pròpia, La Escocesa pot portar també els resultats de les seves línies de recerca a un públic més ampli.

Actualment, quin és el nombre de residents que acull La Escocesa?

En l’última convocatòria de residències, La Escocesa va oferir 35 places per a residències de mitjana i llarga durada, per a creadores provinents de qualsevol disciplina artística. Actualment és un dels centres de residència més gran de l’Estat espanyol amb, al llarg del 2020, 43 artistes residents, 3 investigadores i 2 col·lectius, als que cal sumar les associades usuàries per arribar a la comunitat total de La Escocesa, formada enguany per gairebé un centenar de membres.

Alhora, per facilitar l’accés a les residents i crear un encaix més igualitari de la comunitat, s’ha fet un esforç pressupostari per reduir les tarifes dels tallers, fent-los més accessibles. Actualment, el preu d’un taller d’ús individual a La Escocesa és de 58€ mensuals, menys de la meitat del que costava fa un any, i no es regeixen estrictament per una lògica de projecte, sinó que permeten a les artistes ja residents, d’acord amb la filosofia de l’espai, presentar-se a convocatòries públiques consecutives amb la intenció d’estendre l’ús del taller i la integració dins la comunitat de La Escocesa..

Parlans de quins serveis, recursos i programes esteu portant a terme per cobrir la demanda i la necessitat dels artistes en els seus processos de treball

A més dels recursos materials dels que disposa l’espai, sobretot centrats en formes tecnològiques obsoletes (taller d’autoedició amb risografia, laboratori de fotografia analògica, taller de fusteria i ceràmica, etc.), La Escocesa és un lloc d’intercanvi (en gran part al voltant de la cuina), de cures compartides i de concentració de coneixements col·lectius, tant teòrics com pràctics. El major recurs que ofereix l’espai és, doncs, la pròpia comunitat, que ocasiona orgànicament col·laboracions i projectes compartits.

Per altra banda, els serveis que ofereix La Escocesa a les artistes està íntimament lligada a la seva programació. La programació de La Escocesa es nodreix de diversos projectes seleccionats invariablement mitjançant convocatòria pública. Cadascun d’aquests projectes no només és dotat econòmicament, sinó que es beneficia d’un seguiment per part de la direcció del centre, de suport a la producció i a la comunicació i de la resta de serveis que ofereix La Escocesa.

El focus de tots aquests projectes que nodreixen la programació anual no està posat en la producció sinó en els processos artístics, al voltant dels quals es generen estratègies de creació de públics en petits nuclis comunitaris. S’entén, doncs, la recerca i l’experimentació artística com a nucli de programació, prioritzant aquells projectes que no posen l’accent en la producció d’obra, sinó que provoquen que el propi procés creatiu pugui generar, entre d’altres, dinàmiques de participació col·lectiva, nuclis de conceptualització i generació de continguts i propostes experimentals de prova i error que reposin en el procés i no en la presentació de l’obra acabada.

La Escocesa concep la formació completament lligada als processos de recerca que vehicula, en dos sentits. El primer, entenent que les accions que es desprenen de les línies de recerca poden entendre’s com a una formació no reglada per la ciutadania, en tant que estan pensats específicament en relació a les dinàmiques socials que són capaces de provocar. En aquest sentit, La Escocesa treballa tant a nivell territorial com generant accions d’impacte a comunitats concretes, entre elles les formades en les pròpies institucions educatives reglades. El segon sentit és en tant que La Escocesa ofereix complements de formació per tal de dotar de continguts i fer créixer els projectes de recerca que s’hi estan desenvolupant. Aquestes dues estratègies, unides, crea una circulació de doble sentit entre investigació i formació.

I finalment, davant l’actual crisi de la covid-19 i les dificultats de la comunitat artística per a continuar la seva activitat laboral, el projecte CO que esteu impulsant converteix La Escocesa en un centre de recerca artística per construir eines i solucions per al desconfinament. Com penseu compartir les mesures que es generin?

L’estratègia de La Escocesa davant la crisi de la Covid-19 ha estat, des del mes d’abril, no entendre aquest esdeveniment com un accident davant el que reaccionar reprogramant o virtualitzant el contingut. Al contrari, la nostra posició ha estat entendre aquesta crisi com un esdeveniment amb moltes repercussions culturals, socials i econòmiques, davant la que cal prendre mesures de reconcepció del centre i la seva funció pública. Per aquest motiu, a La Escocesa hem pres la decisió de tancar l’activitat oberta al públic durant tot el 2020 i concentrar la nostra funció pública en proveir solucions a la ciutadania davant la crisi, utilitzant la creativitat de la seva activitat i enfortint la comunitat mitjançant grups de treball d’utilitat pública.

El projecte CO converteix La Escocesa en un centre de recerca artística per a construir eines i solucions per al desconfinament, dirigides tant al sector cultural com a la ciutadania en general. D’acord amb les seves pràctiques i les seves línies de recerca, el centre ha activat grups de treball becats amb la intenció de, primer, crear un repositori actualitzat de línies d’ajuda, subvencions i crèdits, així com un grup d’assessorament i recolzament a la comunitat artística vulnerabilitzada; segon, pensar estratègies obertes a l’espai públic per aproximar l’art al barri a mesura que s’aixequi el confinament, contribuint a que el veïnat perdi la por a tornar a participar en esdeveniments culturals; i, per últim, generar protocols alternatius i experimentals, assessorats per tècniques sanitàries, que posin especial atenció a allò que la majoria de normatives creiem que estan deixant de banda: el cos, les cures, la psicologia, l’ecologia, etc. El projecte pretén oferir alternatives a la virtualització com a única resposta possible a la crisi del contacte entre cossos que haurà̀ d’afrontar l’escena cultural.

Les eines, mesures i resultats que aquests grups van generant es publiquen setmanalment al nostre web, amb la intenció que puguin servir a altres agents i organismes, tant a nivell d’aplicació dels resultats com d’aprofitament de les metodologies de treball i les temàtiques proposades. El projecte, en aquest sentit, pretén funcionar com una caixa d’eines oberta i accessible a la ciutadania en general i al sector cultural en particular. Amb aquesta voluntat, un grup de treball addicional s’encarrega específicament de connectar el projecte amb una xarxa de centres i organismes de la ciutat per tal de generar, a la llarga, amb les institucions que vulguin col·laborar-hi, la transformació institucional que creiem que reclama la situació actual: un replantejament de la funció pública de les institucions culturals, entenent els seus continguts com a bens comuns al servei de les problemàtiques socials i aportant formes d’obertura crítica vers els comportaments i les polítiques heretades.

Conxita Oliver

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close