Teatre

Ens hem quedat sols

Amb el tancament de sales a Portugal de la setmana passada, l’Estat espanyol és l’únic del nostre entorn que ha decidit no abaixar les persianes dels teatres. Estem fent les coses millor que els altres al respecte o és que ningú no vol assumir econòmicament un nou confinament escènic?

Fer un cop d’ull a les cartelleres de França, Alemanya, el Regne Unit o Bèlgica és molt trist. Desenes d’obres cancel·lades i programacions sense anunciar. Teatre on line i poca cosa més. A Londres, els teatres no han obert des del març passat. A Berlín, van treure la poteta al setembre i van amagar-la a finals d’octubre. A França, estan tancats des de mitjans de desembre i no s’espera que tornin a l’activitat fins al febrer, com a prest. A Bèlgica passa el mateix.

Aquí, en canvi, amb dades d’infecció semblants a les dels nostres veïns, però encara no tan greus com a l’octubre, quan van tancar els teatres catalans per última vegada, les sales romanen obertes. Sembla mentida, però ens hem quedat sols aguantant la torxa del teatre europeu.

Sara Diego i Roger Buch a 'Instruccions per enterrar un pare'. Foto: Roser Blanch
Sara Diego i Eduard Buch a ‘Instruccions per enterrar un pare’, una obra que porta des del setembre a la Flyhard. Foto: Roser Blanch

La raó principal és que els governs, ni el català ni l’espanyol, no volen entomar el cost que suposaria enviar tothom a casa. Sense els ingressos del turisme i tanta gent a l’atur o en ERTE, els ve just evitar que la població es mori de gana. Amb l’afegit que no han sabut gestionar administrativament el daltabaix. I, a nivell polític, el desgavell és tan gran que ja no ve d’aquí. Van fent ‘trampetes’ mentre esperen que la vacuna ens salvi.

La raó secundària, però no menys important, és que el món de l’espectacle ha demostrat una responsabilitat històrica. Les sales, sí, són llocs segurs. Basta fer un tomb per un parc un diumenge al matí per adonar-se’n: colles d’adults i ‘runners’ sense mascareta i més a prop del que tocaria. Als teatres, en canvi, els espectadors es renten les mans, s’asseuen separats, no es treuen la protecció i només surten quan els toca. Exemplar.

La salutació final de 'Nada es imposible', amb el Mago Pop al centre
El Mago Pop posa 700 espectadors al Victòria en moltes funcions.

Fa setmanes que el govern anuncia que la cultura és segura, així que ara, sincerament, no quedaria gaire bé dir que no ho és. Tot i que bé que han fet tancar les llibreries els caps de setmana. També va decretar la cultura com a bé essencial i no va dubtar, a finals de l’octubre passat, a posar el pany als teatres. Així que…

El teatre s’ha convertit en l’únic lloc on poder sortir ‘legalment’ a la nit, on poder fugir de la pantalla, on poder sentir-se part d’alguna cosa a nivell col·lectiu. Potser no s’estan guanyant gaires espectadors, però sí que s’està obtenint la confiança de la gent. El concepte del teatre com a espai obert, lloc de debat, espai literari en directe, on compartir idees, és més viu que mai.

No té gaire mèrit penjar el cartell d’entrades exhaurides amb el 50% de l’aforament disponible. Però que el Mago Pop, per exemple, esgoti entrades algun dia i posi 700 persones en una platea per veure ‘Nada es impossible’ s’acosta a l’heroïcitat. El mateix podríem dir de la Flyhard, que porta des de setembre amb ‘Instruccions per enterrar un pare’, amb vint-i-dos espectadors per funció.

Al febrer, vindrà al Lliure, des de Portugal, 'Catarina e a beleza de matar fascistas', de Tiago Rodrigues. Foto: Jaime Machado
Al febrer, vindrà al Lliure, des de Portugal, ‘Catarina e a beleza de matar fascistas’, de Tiago Rodrigues. Foto: Jaime Machado

Aquesta no serà la millor temporada de la història. Ni de lluny. Ni per nombre de butaques venudes, ni per les propostes artístiques. Serà la temporada de la resistència numantina, que podria popularitzar una dita nova: “Has resistit tant com un teatre en plena pandèmia”. Poca broma.

Mentre a l’Europa rica, els governs miren de protegir els artistes i el públic prohibint-los entrar a les sales, aquí hem construït la bombolla teatral. El millor és que el públic hi confia. I aquesta confiança és un bé que tots haurien de cuidar. Hauríem de fer el possible per mantenir-la un cop haguem superat aquest tràngol. En serem capaços?

Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close