Patrimoni

Entre calaveres asteques

Fa 500 anys, l’espanyol Hernán Cortés va anihilar l’imperi dels asteques, un fet que va comportar enormes conseqüències per a la història mundial. Com se’n va sortir? Segons unes noves excavacions, l’enigmàtica civilització asteca no tan sols era sorprenentment avançada, sinó també cruel i amb una gran capacitat de defensa.

Hi hauria calaveres, això Eddy Van Belle ho va tenir clar des del principi. En un carreró just darrere la catedral de Ciutat de Mèxic, aquest pastisser i confiter belga volia construir un museu de la xocolata. Coneixia l’obsessió amb què cada any Mèxic es prepara per a les festes del dia dels difunts. Amb motiu d’aquesta festivitat volia atreure el públic amb calaveres de xocolata decorades amb colors.

Així és, en tot cas, com s’ho imaginava fa cinc anys. Però, en aquell moment, encara no sabia res dels cadàvers de debò que tenia al soterrani.

El projecte del museu està ajornat indefinidament. Ara els arqueòlegs van amunt i avall per l’edifici, molt buidat de dintre, del carrer República de Guatemala on Van Belle volia erigir el seu imperi xocolater. Per damunt de taulons de fusta, el camí ens condueix per sota d’una bastida i continua per una escala cap al soterrani. Allà hi ha ajupit, a la vora d’una fossa de ben bé tres metres de profunditat, el director del projecte, Raúl Barrera, que fa esbossos en un bloc de notes.

Dins la fossa, il·luminada per una llum tènue es reconeix una enorme estructura circular en forma de torre, construïda amb milers de calaveres humanes.

L’horripilant troballa al soterrani del xocolater posa fi a una disputa acadèmica que havia ocupat els historiadors durant molt de temps. A partir d’ara, ja no n’hi ha cap dubte: el poble dels asteques, que havia controlat un gran imperi al centre del Mèxic actual, sacrificava persones. I en gran quantitat.

El descobriment del Tzompantli, com s’anomena aquesta construcció religiosa, demostra la crueltat real d’aquella polifacètica cultura de l’altiplà de Mèxic. Els asteques van subjugar gairebé tots els pobles veïns i mataven presoners de guerra en cerimònies sagnants sobre l’altar dels seus déus.

La ciutat de Teotihuacán era el centre econòmic d’Amèrica Central molt abans dels asteques. Els nous governants van mantenir el centre de la ciutat abandonat com a lloc de culte.

Però també tenien vessants admirables: els asteques van produir obres d’art d’una bellesa colpidora i van crear un paradís de jardins flotants al voltant de la seva idíl·lica capital situada al mig d’un llac.

Fins que al final les víctimes van ser ells: fa 500 anys, el barbut Hernán Cortés va entrar amb una tropa d’aventurers i uns quants cavalls a la capital asteca, Tenochtitlán: va ser el tret de sortida d’una tragèdia que va acabar amb l’extinció, en bona part, de la població originària de tot un continent.

La trobada de Cortés amb el governant asteca Moctezuma II marca un punt d’inflexió en la història de la humanitat. En aquell moment històric, van entrar en contacte les cultures d’Amèrica i Europa, que durant mil·lennis s’havien desenvolupat per separat. I amb la victòria dels espanyols es va decidir que a partir d’aleshores el món s’aniria convertint en un tot globalitzat sota el control dels europeus.

Però, com va ser possible una cosa com aquella? Com va ser que una horda d’aventurers pogués sotmetre un gran imperi? I com era realment la cultura que van anihilar?

Darrerament, les excavacions del centre de Ciutat de Mèxic estan fent sortir a la llum cada cop més troballes espectaculars que permeten aprofundir en el món quotidià i l’univers conceptual dels asteques.

Peça a peça es pot compondre una imatge plena de detalls sovint sanguinolents, però també fascinants i commovedors. Sobretot dels rituals sagnants dels asteques, els conquistadors espanyols ja n’havien proporcionat detalls atroços. Van relatar històries de cors bategants extrets del pit de víctimes humanes; de dansaires que es vestien amb la pell escorxada de persones sacrificades, i de la pudor d’escorxador que flotava pels voltants del barri del temple.

Però, és veritat tot plegat? Al capdavall als conqueridors espanyols els interessava presentar la cultura que van destruir a Mèxic com un poble de caníbals i assassins impius.

Al soterrani de darrere la catedral ara es posa de manifest que algunes informacions dels conquistadors eren certes. El Tzompantli, del qual havien parlat els espanyols, va existir realment. Barrera i el seu equip ja han trobat 800 calaveres i de moment només s’ha desenterrat una petita part dels fonaments.

Segons els relats dels conqueridors, hi ha d’haver una segona torre sota terra, d’uns trenta metres, formada per calaveres, més cap al sud; entremig hi havia una gran estructura amb milers de calaveres perforades per les temples i el parietal, i arrenglerades com perles en una cadena damunt les barres de fusta.

De tota manera, segons Barrera les terribles xifres que van donar els espanyols són una exageració: havien calculat un total de 136.000 calaveres. En canvi, l’arqueòleg parla de “milers, potser desenes de milers” de morts, però no vol donar una xifra més exacta.

Fresc de Diego Rivera (cap a 1930) que mostra la vida dels mexicans en el mercat de Tlatelolco, al Palau Nacional de Ciutat de Mèxic.

“La majoria de les víctimes eren homes d’entre 25 i 35 anys”, diu Barrera. Però també hi havia dones i nens. Gairebé totes tenien una cosa en comú: “En el moment de morir estaven sanes”. La torre de calaveres no era, doncs, una sepultura normal.

L’arqueòleg havia buscat durant molt de temps el Tzompantli. A diferència de molts dels seus companys de professió, Barrera sempre havia estat convençut de la seva existència. “Si no, per què l’haurien descrit amb tanta precisió els espanyols?”, es pregunta. La localització aproximada també es podia deduir de les descripcions dels conquistadors. Però la cerca darrere la catedral era laboriosa i durant molt de temps va ser infructuosa.

Finalment, però, la primavera del 2015, l’equip de Barrera va descobrir petits fragments ossis al soterrani del xocolater. A poc a poc en van sortir més: “Al final havíem catalogat 10.500 fragments de crani, sovint minúsculs”, explica Barrera.

I, finalment, va topar amb la construcció òssia mateixa. Barrera fa un esbós del podi ­—aproximadament tan llarg com un camp d’handbol—, sobre el qual es va erigir el bastiment de calaveres. Amb pocs traços esbossa les dues torres, a dreta i a esquerra, i fa uns gargots que són diverses garlandes concèntriques. Les rosquilles petites representen cranis de persones que van perdre la vida per al déu de la guerra Huitzilopochtli.

“Aquestes víctimes eren per mantenir el cicle de la vida”, segons explica Barrera. Els asteques creien que tenien una obligació moral amb els déus. “Només amb sang humana es podia garantir que cada dia sortís el sol”.

Monòlit de la deessa Tlaltecuhtli: centre de l’univers (exploració làser durant l’excavació al temple Major a Ciutat de Mèxic).

Però aquelles matances rituals, no eren també un instrument de terror? Una manera d’esporuguir la gent? “I tant”, admet l’arqueòleg. “També es tractava d’una demostració de poder. Com més pobles sotmetien els asteques, més set de sang tenien els seus déus”.

Amb motiu del 500è aniversari de la trobada entre Cortés i Moctezuma, la setmana que ve s’inaugura al Museu Linden d’Stuttgart una gran exposició sobre els asteques. Precisament les víctimes humanes suposen un desafiament per als organitzadors de l’exposició: com s’ha de tractar una pràctica que els asteques consideraven un ritual religiós però que a nosaltres avui dia ens sembla un acte atroç? “Com es pot, d’una banda, no negar el ritual de sang i, de l’altra, no situar-lo al centre de tot”.

Un món desconegut

El 8 de novembre de 1519, Hernán Cortés, acompanyat per un grup de conquistadors espanyols i un exèrcit d’aliats locals, va arribar a cavall a la ciutat asteca de Tenochtitlán per l’ample dic que travessava el llac Texcoco. Sobre les teulades de la ciutat s’apinyava el poble, i l’aigua del llac estava plena de milers de canoes. Tothom volia veure aquells estrangers barbuts, sobre els quals feia mesos que corrien rumors a la gran ciutat.

Moctezuma II va rebre els espanyols transportat sobre una llitera i adornat amb una corona de plomes verdes. El governant asteca es va aixecar del tron majestuosament i va avançar sota un luxós baldaquí, guiat pels seus dignataris, cap a les persones acabades d’arribar. El seguici de Moctezuma va estendre davant seu una tela de llana molt valuosa perquè els seus peus no haguessin de tocar el terra directament.

L’escena l’han immortalitzada pintors, i l’han cantada, descrita i interpretada poetes i historiadors. I, tanmateix, avui dia encara està envoltada de misteris. És com si es mogués en l’ambigu territori fronterer entre el mite i la realitat. Perquè el mateix Cortés va dibuixar la imatge que el món es va fer dels asteques. Va difondre extensament la seva versió dels fets en cartes enviades a Carles I d’Espanya.

Però, què ens podem creure de les seves paraules? Cortés havia llegit moltes novel·les de cavalleries, era fan de Juli Cèsar i d’Alexandre el Gran. Igual que els seus ídols, ell també volia passar a la història com un heroi, i per això va adaptar literàriament les seves gestes perquè s’assemblessin a les d’aquells personatges.

“La trobada entre Hernán Cortés i Moctezuma”, obra d’Antonio Gómez Cros, un quadre que figura al Museu del Prado.

A més, el capità general espanyol sabia una cosa: tot depenia de l’efecte de les seves cartes. Havia partit envers aquella campanya militar contra els asteques per iniciativa pròpia, sense que fos un encàrrec del rei. Ara esperava rebre, amb posterioritat, l’aprovació de sa majestat.

Tot això converteix Cortés en un testimoni qüestionable. I, malgrat tot, ell i la seva variada tropa van ser els únics europeus que van experimentar intacta la vida quotidiana d’aquella civilització fascinant. Va ser com si Napoleó hagués visitat la cort de Tutankamon en la campanya d’Egipte o com si el general nord-americà Petraeus s’hagués trobat personalment amb Nabucodonosor en la guerra de l’Iraq.

S’oferia, doncs, una gran oportunitat per estudiar una civilització tan desenvolupada com aquella en ple auge! Però aquella esplendor no va durar gaire: a penes tres anys després de l’entrada a Tenochtitlán, Cortés era governador general de Nova Espanya i la cultura dels asteques en gran part estava arrasada.

Actualment, els investigadors han d’intentar reconstruir la vida a Tenochtitlán treballant minuciosament. Es basen en relats de conquistadors i missioners, en troballes arqueològiques i en els pocs pictogrames asteques que van sobreviure a la fam de destrucció dels espanyols.

Segons aquestes informacions, es calcula que en aquella illa travessada per canals hi vivien 200.000 persones; tantes com en pràcticament cap ciutat europea. Només París i Constantinoble s’haurien pogut comparar amb Tenochtitlán.

Al centre hi havia el barri del temple, de planta gairebé quadrada, amb escales per pujar-hi des de totes bandes. Als espanyols els costava copsar el significat de totes aquelles cases de sacerdots, escoles del temple, fonts i camps per jugar a pilota. Sobretot cridaven l’atenció desenes de piràmides que estaven coronades amb cofres pintats de colors.

Els habitatges de fora de l’àrea sagrada s’estenien fins a una gran distància endins del llac que envolta la zona. Els edificis estaven construïts amb rajols de fang. Pel voltant els habitants havien construït estructures amb posts de fusta i canyes que després havien omplert amb terra per fer-ne illes artificials (chinampas). Diversos cops l’any, en aquestes fèrtils terrasses els pagesos podien collir mongetes, tomàquets o carabasses.

El que feia possible l’agricultura intensiva era tan sols la refinada tècnica hidràulica dels asteques. Una gran presa, erigida a l’est de la ciutat, retenia l’aigua dolça que baixava de les muntanyes i l’aïllava de l’aigua bruta i més salada de la resta del llac. Tot i així, no era apta com a aigua potable. L’aigua per beure arribava a través d’un aqüeducte de vuit quilòmetres de llargada procedent dels turons occidentals.

Als espanyols els va sorprendre especialment el mercat. Ni tan sols els que havien estat a Constantinoble o Roma no havien vist mai un lloc tan gran, tan ple de gent i tan ben organitzat, escrivia el company de Cortés, Bernal Díaz del Castillo.

Meravellat, el conquistador llista totes les mercaderies que es posaven a la venda en racons concrets del mercat seguint unes estrictes regles: en una banda hi havia pedres precioses i en una altra plomes d’ocells, a un costat trobaves or o teles de cotó i en un altre esclaus o cacau. També es podien comprar ànecs, llebres i gossos joves, i mel, pells de jaguar o destrals de coure o estany. Díaz del Castillo s’estén diverses pàgines: “No pararia mai d’explicar cada detall”.

Batalla de Tenochtitlán (pintura del 1848): massacre a la festa del sacrifici.

Malgrat aquests relats de testimonis tan pintorescos encara queden molts enigmes. Sobretot, per què un poble guerrer com l’asteca, temut per tots els seus veïns, va deixar entrar uns forasters a la seva ciutat sense oposar resistència?

Els asteques ja sabien que els rostres pàl·lids havien perpetrat una matança terrible entre els habitants de la ciutat sagrada de Cholula, cent quilòmetres al sud-est de Tenochtitlán. Sabien que els forasters anaven als lloms d’uns animals enormes semblants als cérvols i que enviaven la mort amb tubs de metall. I també sabien que els nouvinguts, que fingien ser els enviats d’un senyor poderós de l’altra banda del mar, s’havien aliat amb els seus enemics.

Malgrat tot, els habitants de Tenochtitlán van donar la benvinguda als espanyols. I aquella hospitalitat seria la seva perdició.

Dimonis de la globalització

Hernán Cortés era un atrevit i un perdonavides, i era aficionat a les cartes. Era un bon cavaller i un home de negocis astut. La seva intrepidesa vorejava la gosadia i li sobrava autoconfiança. N’hi ha prou, amb això, per fer història?

Cortés provenia d’una família humil de la baixa noblesa. De jove havia estudiat dos anys a la Universitat de Salamanca, però havia abandonat els estudis. Res no feia pensar, doncs, que aquell home normal i corrent de l’àrida província d’Extremadura arribaria a canviar profundament el món amb les seves conquestes.

Encara avui, els historiadors no es posen d’acord sobre si Cortés va fer història o si la història el va fer a ell. Va ser el comandant i estratega brillant que deia ser? O tan sols va ser el destí el que va fer que casualment fos al lloc adequat en el moment adequat?

La història d’aventures que va escriure Cortés fa 500 anys i que des d’aleshores s’ha anat transmetent de generació en generació és insòlita i veritablement increïble: l’any 1518, Diego Velázquez de Cuéllar, governador de l’illa de Cuba, va encarregar a Cortés que organitzés una expedició per explorar la terra ferma mexicana.

Cortés es va posar a treballar amb tanta energia i autoritarisme que a Velázquez no li va agradar gens. Però quan el governador va voler-li retirar el comandament, ja era massa tard. Cortés va ignorar totes les ordres i va fer-se a la mar amb una flota d’onze vaixells. Va salpar pel seu compte, amb uns 600 intrèpids cavallers, setze cavalls i catorze canoes per conquerir un imperi.

De la riquesa i l’or dels asteques, se’n va assabentar pels maies, autòctons del Yucatán. Contra ells va lliurar les primeres batalles: heroicament, els espanyols, amb pocs centenars d’homes, van fer fugir unes forces superiors de 40.000 combatents, d’això es gloriaven Cortés i Díaz del Castillo. La cavalleria, principalment, provocava terror entre els enemics.

Cortés va seguir avançant, tenia l’afany de sotmetre els rics i poderosos asteques de l’altiplà de Mèxic. Amb arengues enfervorides va unir els seus homes entorn seu i va fer destrossar els vaixells perquè no se’ls pogués ocórrer tornar ràpidament cap a Cuba. Després va iniciar la marxa cap a les terres muntanyoses mexicanes.

L’ànim dels espanyols es va enfonsar quan van tenir els primers morts en escaramusses amb el poble dels tlaxcalteques. Però també aquesta vegada Cortés va aconseguir transformar les pèrdues en una batalla en un avantatge per a la següent: va convertir els tlaxcalteques en els seus aliats més importants.

A Tenochtitlán els van rebre amb cordialitat, narra Cortés. Moctezuma va allotjar els visitants al palau del seu pare i els va tractar com reis. Però Moctezuma no volia abjurar dels seus déus, per la qual cosa Cortés el va fer detenir i el va retenir com a ostatge. El príncep dels asteques, doncs, només podia dur a terme les activitats del seu càrrec sota vigilància dels espanyols.

Segons Cortés, aquesta situació va durar mesos. Però, a poc a poc, l’autoritat de Moctezuma se’n va ressentir. Al cap d’un temps els habitants de la ciutat es van cansar de les crides a la tranquil·litat del seu rei titella i suposadament el van apedregar.

Fins aquí la versió de Cortés. Potser no es podrà arribar a saber mai quina part és veritat i quina va sorgir de la fantasia del comandant espanyol. L’etnohistoriador Matthew Restall, de la Universitat Estatal de Pennsilvània, si més no ha intentat esbrinar-ho. En el seu últim llibre desmunta la imatge esplèndida que Cortés va donar d’ell mateix. L’investigador defensa la tesi sorprenent que Moctezuma va atreure intencionadament els espanyols cap a Tenochtitlán per poder-los estudiar amb més detall.

En realitat, el suposat heroi de guerra espanyol, no va ser res més, doncs, que un objecte exposat en el gabinet de curiositats d’un príncep d’una dinastia mesoamericana? Un personatge estrambòtic d’ultramar que se li va escapar de les mans a qui el volia estudiar?

Aquesta tesi és atrevida. Però el que és cert és que Moctezuma es va comportar amb els forasters d’una manera manifestament amigable. I estava interessat en tot d’elements insòlits: tenia un zoològic, un jardí botànic i un lloc amb persones amb deformitats. Uns quants homes barbuts abillats amb estranyes armadures no haurien pas quedat malament en aquella col·lecció.

Encara que no es pugui seguir Restall en tots els punts, la seva teoria sí que deixa clara una cosa: el marge interpretatiu del relat transmès pels conquistadors és enorme. Molts elements apunten que Cortés tenia la situació molt menys controlada del que va voler fer creure a la posteritat.

El comandant espanyol –en això com a mínim hi ha unitat– era brutal i despietat quan volia imposar els seus interessos, i devia tenia carisma. En les negociacions trobava infal·liblement la barreja perfecta de desvergonyiment i afalacs per aconseguir els seus objectius. “La capacitat de convicció era una de les seves armes més perilloses”, diu l’historiador Hugh Thomas.

La cara dura amb què Cortés actuava és pràcticament incomprensible des del punt de vista actual. Amb tota naturalitat saludava tots els pobles que trobava com a nous súbdits de la corona espanyola. Sense cap mirament treia figures de deïtats del pedestal i al seu lloc hi plantava creus.

Alhora, però, Cortés va demostrar tenir un bon olfacte per entendre el sistema de poder d’un món desconegut per ell com el de Mesoamèrica. Va teixir una xarxa d’aliances amb els enemics dels asteques. La gran arma va resultar ser la seva amant, la Malinche, que li havia estat regalada pels maies. La noia dominava la llengua dels asteques i aviat va aprendre castellà. Cortés no la tenia només de traductora, sinó també d’assessora cultural.

Així va ser com Cortés, després de passar un port de muntanya i baixar cap a Tenochtitlán, a la vall de Mèxic, va ser acompanyat per milers d’aliats autòctons. No hi ha unitat entre els historiadors sobre si els indígenes van avançar juntament amb el seguici de Cortés i si va ser a l’inrevés.

Després de la seva entrada espectacular a la metròpoli asteca, els espanyols s’hi van estar un total de 236 dies. Però, què va passar exactament durant aquella llarga temporada? Si bé Cortés afirmava que va detenir Moctezuma, l’historiador Restall dubta que no fos a la inversa.

L’únic que és segur és que, el maig del 1520, els espanyols van cometre una massacre de nobles asteques mentre se celebrava una festa amb sacrificis. En aquell moment, si no abans, l’actitud de la ciutat es va trastocar. El poble va entrar violentament al palau on s’havien atrinxerat els espanyols. Durant setmanes, els forasters van aguantar fins que finalment, un nit plujosa, van gosar fugir.

Aquell desastre ha passat a la història com la Noche Triste. Continua sent un dels molts enigmes de la saga dels conquistadors descobrir com els espanyols van aconseguir arribar a la frontera de la ciutat sense que els descobrissin i com, després, si més no alguns d’ells, van poder sobreviure a la fugida travessant el dic.

Però Cortés no es va donar per vençut, ni que sigui perquè sabia que no podia tornar de la seva expedició, empresa per iniciativa pròpia, com un vençut. No va passar gaire temps fins que va reunir un nou exèrcit amb el qual aquesta vegada va posar setge a la ciutat, la va conquerir i gairebé la va arrasar del tot.

Als espanyols de l’altra banda de l’oceà només els importava una cosa: que Cortés portés el que Colom no havia dut de tots els seus descobriments al Carib: or. Cortés mai no va deixar cap dubte que havia partit sobretot per buscar or. I en va trobar.

Ja molt abans d’arribar a Tenochtitlán, va fer saber a Moctezuma a través de missatgers que patia una malaltia del cor que només es podia curar amb or. Moctezuma va enviar voluntàriament als espanyols la medicina que li havien demanat. Però amb aquell regal no va sinó atiar la seva cobdícia.

Cortés va arreplegar or a tot arreu on va poder. A Tenochtitlán va saquejar les cambres del tresor i va instar Moctezuma a recaptar encara més or com a impost als pobles dels voltants. Una part d’aquells tresors la va enviar al seu rei. Perquè sabia que allò li proporcionaria el favor del monarca.

Per a Espanya allò va significar el tret de sortida del Siglo de Oro. Amb l’or de Mèxic i una mica més tard el del Perú, Carles I va construir el seu imperi mundial.

Les riqueses —aparentment inesgotables—, que gràcies a Cortés arribaven a Europa, van comportar un nou ordre en el sistema de poder mundial: fins aquell moment les economies més productives del món havien estat a l’Àsia. A partir del colonialisme, va iniciar-se l’era de la supremacia europea.

El preu que va comportar va ser immens. La riquesa i el poder dels espanyols es va obtenir amb la pobresa i la mort dels pobles sotmesos d’Amèrica.

Encara més terrible que els mateixos conqueridors, però, van ser les epidèmies que van portar. La verola, el xarampió i la grip van despoblar grans extensions de terra. Entorn del 1500, segons calculen avui els experts, a Mèxic hi vivien prop de set milions de persones. Un segle més tard, amb prou feines s’arribava a un milió.

Però els espanyols no volien només or. També anaven darrere d’un altre bé: les ànimes. Cortés creia que feia una campanya militar en nom de Déu i, per tant, totes les seves trobades amb indígenes les executava seguint sempre el mateix ritual: un herald es plantava de manera efectista davant dels indis i llegia en veu alta un text que s’anomenava requerimiento. Déu és el senyor del món, es comunicava als indígenes en una llengua que no entenien. I ells, els espanyols, eren els enviats per anunciar-los-ho. Els indígenes s’havien de sotmetre immediatament. Tota negació seria considerada una rebel·lió i es castigaria amb la mort.

Amb el seguici dels conquistadors venien els padres. La seva missió era convertir tanta gent com poguessin al missatge de Crist. I per això era urgent deshabituar-los dels seus costums pagans.

Els espanyols van procedir sense misericòrdia contra costums i tradicions que tenien relació amb la veneració de deïtats desconegudes; i en la societat asteca, determinada pels elements sagrats, allò volia dir actuar contra pràcticament tot. Es van arrasar temples i santuaris, es van fer miques figures de déus i es van fondre objectes de culte.

Sobretot van ser víctimes de les flames gairebé totes les valuoses escriptures jeroglífiques dels asteques. Calia eliminar la memòria de la cultura pagana.

Cortés va portar els asteques a l’extinció i els espanyols, en canvi, a un triomf espectacular. El fet que avui dia el castellà sigui la segona llengua amb el nombre més gran de parlants com a llengua materna després del xinès n’és un testimoni. “Va ser la caiguda de Tenochtitlán el que va desencadenar els àngels i els dimonis de la globalització”, constata l’escriptor mexicà Álvaro Enrigue.

‘La nit trista d’Hernán Cortés’, de Manuel Ramírez, es pot visitar en el Museu Provincial de Belles arts de Badajoz.

La metròpoli llegendària

“Tenochtitlán era una gran ciutat”, diu l’arqueòleg mexicà Leonardo López. “Hi havia vagabunds, lladres i putes: indicadors infal·libles de la vida d’una gran ciutat”.

Les prostitutes, per exemple, a Tenochtitlán es deien ahuianime, que si fa no fa vol dir ‘les que estan alegres’. Es pintaven la cara amb una pomada groguenca, es decoraven el cos amb ornaments i es perfumaven amb preparats d’herbes. Anaven a la guerra al costat dels homes per enfervorir-los com una mena d’animadores.

A López li agrada explicar coses de la cultura dels asteques, de qui ha intentat reconstruir la forma de vida i la manera de pensar amb l’ajuda de les troballes arqueològiques. Els dominis de López es troben darrere les tanques d’unes obres a Ciutat de Mèxic. López hi té les que són, potser, les excavacions més fascinants d’Amèrica actualment.

A l’altra banda de la tanca hi ha l’efervescent centre de la capital mexicana: la gran plaça de El Zócalo, la catedral, el palau presidencial i, evidentment, els fonaments del Temple Major asteca. Durant molts anys, López hi ha dirigit les excavacions, i actualment aquesta àrea és un museu. Grups de turistes passegen per les ruïnes. Als plafons hi descobreixen que en aquell lloc, on fa molts anys s’alçava la piràmide dels déus Huitzilopochtli i Tlaloc, per als asteques hi havia el centre de l’univers.

Invisible per als visitants, López travessa la tanca i avança fins als voltants d’aquest santuari central. “Sota gairebé cadascuna d’aquestes lloses de pedra ens espera una sorpresa”, diu López, mentre puja per una escala dreta cap a l’antiga esplanada del temple.

De tota manera, la sensació d’amplitud que antigament es tenia en aquest indret en veure les instal·lacions religioses dels voltants avui dia ja no es pot ni tan sols intuir. La fossa dels arqueòlegs és estreta. Es travessa el lloc per damunt de plataformes inestables. Els investigadors van haver d’obrir-se pas cap al passat asteca passant entremig de fonaments de cases, tubs d’aigües residuals i caixes de distribució.

“Aquí hi ha tres grans ciutats l’una sobre l’altra”, diu López, mentre assenyala les capes de runa al costat de la fossa. “La moderna Ciutat de Mèxic, la residència colonial del virrei de Nova Espanya i la metròpoli asteca de Tenochtitlán: totes tres van ser, almenys temporalment, la ciutat més gran del continent americà”.

A baix, al capdavall de l’escala, López ha arribat a la més antiga d’aquestes tres ciutats. Aquí els investigadors s’han posat a treure amb compte totes i cada una de les pesants lloses de pedra de l’esplanada del temple; i sovint a sota hi troben tot un univers. “Cosmogrames”, així anomena López de les complexes disposicions d’ofrenes –col·locades en caixes de pedra–, en què els sacerdots asteques intentaven representar el món tal com el coneixien.

Just als peus del Temple Major els investigadors ja han posat al descobert el cap d’una dona d’uns 35 anys. Amb un ganivet d’obsidiana li van separar el cap del cos i després el van col·locar amb cura juntament amb pell i cabells damunt ossos de felins.

A la majoria de caixes, però, hi ha animals i plantes que formen un conjunt, sovint classificats amb cura segons el seu hàbitat: a sota de tot s’hi troba una capa marítima formada per musclos, estrelles de mar i peixos; a sobre hi ha cocodrils i tortugues; després jaguars i cérvols, i finalment ossos d’ocells i àguiles.

A partir de la manera com estan col·locats els objectes, López intenta imaginar-se l’univers conceptual dels asteques. “Un principi dominant és la dualitat”, explica. “Calent-fred; dia-nit; vida-mort: tot està disposat en parelles de contraris”. A tall d’exemple assenyala dues caixes d’ofrenes que estaven enterrades a dreta i a esquerra d’un monòlit de la deessa de la terra Tlaltecuhtli: “El jade, l’obsidiana i el jaguar en una simbolitzen la pluja; l’or, la pedra foguera i l’àguila en l’altra simbolitzen la sequera”, explica l’arqueòleg.

Uns quants passos més enllà el col·laborador de López Miguel Báez està pescant amb unes pinces dins una caixa d’ofrenes. Amb compte extreu les espines d’un peix globus. El peix i catorze grans estrelles de mar del Carib devien tapar el jaguar, l’esquelet del qual domina la composició.

Amb la pota el felí sosté un propulsor de llances, i al llom hi porta un emblema de fusta. Tots dos elements identifiquen el jaguar amb un guerrer. “Té el cap inclinat cap avall”, explica Báez. “Per això suposem que s’està submergint”.

Només l’anàlisi d’aquesta caixa d’ofrenes durarà tres anys, calcula Báez. L’arqueòleg probablement haurà de registrar gairebé 20.000 objectes. I ni tan sols llavors és segur que s’arribi a entendre del tot el significat del jaguar que se submergeix”.

A dalt, a la vora de la fossa els investigadors han instal·lat dos contenidors on es conserven i avaluen les troballes. Una botànica estudia pol·len amb el microscopi. En la majoria de casos, això és l’únic que ha quedat de les flors virolades i luxoses de les caixes d’ofrenes.

Una companya seva submergeix l’emblema de fusta que adornava el llom del jaguar en aigua amb sucre. A poc a poc, augmenta el contingut de sucre de la solució fins que l’objecte en queda saturat, de tal manera que es pot assecar sense trencar-se a trossos.

A la barraca del costat, una biòloga mesura l’imponent apèndix cranial d’un peix serra. “És increïble, era enorme”, diu la noia. Fa 500 anys, molts peixos eren més grossos que ara, afegeix. “Una conseqüència de la pesca intensiva que s’ha fet des d’aleshores”, creu la investigadora.

Els sacerdots de Tenochtitlán rebien material per als seus estranys cosmogrames que venien de molt lluny. En total, els zoòlegs ja han pogut identificar prop de 500 espècies diferents de l’interior de les fins ara seixanta ofrenes obertes. Algunes provenen de la costa del Pacífic a la Baixa Califòrnia, d’altres de la península de Yucatán. “Eren experts en biodiversitat”, diu López. “No es troben tantes espècies d’animals diferents si un no s’hi interessa en detall”.

Un poble guerrer avançat

L’estiu de l’any 1520, a Brussel·les va tenir lloc una trobada extraordinària del món artístic europeu i americà: profundament commogut, Albrecht Dürer, el gran pintor alemany del Renaixement, va anotar en el seu dietari que li havien permès accedir a objectes “de la nova terra daurada”. Va poder veure els tresors de Moctezuma que Cortés havia enviat a Espanya com a obsequi per al seu rei.

Al rei espanyol li interessava ensenyar just abans de la seva coronació com a emperador les noves riqueses de què disposava gràcies a Cortés. Dürer, en canvi, va reconèixer de seguida que davant seu tenia alguna cosa més que objectes amb valor material: “Vaig quedar meravellat pel subtil enginy de la gent de les terres estrangeres”, va escriure. D’una manera semblant a com, més de tres segles després, Manet quedaria extasiat davant les xilografies japoneses i Picasso amb les màscares africanes, Dürer va quedar entusiasmat per aquelles figures i colors enigmàtics d’Amèrica.

Va quedar admirat per “totes aquelles meravelles d’armes, arnesos, projectils i escuts”, com també per “l’estranya vestimenta i la roba per dormir”. Però, sobretot, Dürer va veure aquell llegendari “sol tot daurat”, de prop de dos metres de grandària, i aquella “lluna tota de plata”, de les mateixes dimensions, dels quals Cortés parlava en les seves cartes. Veure allò devia ser corprenedor. “Mai de la vida no havia vist res que alegrés tant el meu cor”, va escriure Dürer.

Poc després, aquelles peces úniques van ser foses per a benefici de les arques estatals espanyoles.

Per tant, el sol d’or i la lluna de plata no es podran admirar en la gran exposició d’Stuttgart sobre els asteques. Els organitzadors de l’exposició s’han de conformar amb el que els espanyols no van fer malbé. A més, la comissària, Doris Kurella, i la directora del museu, Inés de Castro, igual que tots els investigadors del món asteca, han hagut de batallar amb la parcialitat de les fonts tradicionals: “Els conquistadors van donar compte dels seus actes escrivint com a europeus per a altres europeus i com a homes per a altres homes”, diu De Castro.

“Cal afegir-hi que els espanyols van assassinar sistemàticament els testimonis coneixedors del món asteca”, diu De Castro. Això fa que sigui un gran repte ressuscitar el món perdut de Tenochtitlán, assenyala la directora.

Troblla d’un esquelet de llop: reconstrucció i objecte d’exposició de la mostra asteca al museu d’Stuttgart Linden.

Sobretot gràcies als arqueòlegs mexicans Leonardo López i Raúl Barrera l’exposició d’Stuttgart podrà presentar també noves troballes de les excavacions de Ciutat de Mèxic.

Especialment les investigacions del dipòsit d’ofrenes de l’esplanada del temple han aportat a la recerca “una gran empenta de coneixements” els últims anys, afirma De Castro. “Quan hàgim entès bé el llenguatge d’aquests conjunts d’ofrenes, podrem conèixer amb més profunditat el pensament d’aquell poble”.

Entre les peces exposades a Stuttgart hi ha un crani humà perforat per les temples que l’arqueòleg Barrera va rescatar en l’excavació del tzompantli, com també un lingot d’or que es va trobar molt lluny dels altres llocs amb excavacions arqueològiques, en unes obres en vies de circulació a Ciutat de Mèxic; allà on s’estenia antigament el llac Texcoco. Els investigadors parteixen de la base que es tracta d’un metall preciós fos pels espanyols. “Probablement un dels conquistadors es va ficar aquest lingot sota la faldilla durant la Noche Triste i mentre fugia es va ofegar al llac pel pes de l’or”, creu De Castro.

També vindran préstecs de les grans col·leccions etnològiques d’Europa, entre elles de Brussel·les, Viena i Basilea: màscares de mosaic, imatges de déus de jade, ganivets d’obsidiana per fer sacrificis i escuts luxosos fabricats amb plomes d’ocells tropicals.

A diferència d’exposicions anteriors sobre els asteques, a Stuttgart volen oferir alguna cosa més que una mostra d’art. El seu objectiu és no exhibir només l’art, sinó també reflectir-ne el context.

A poc a poc, els investigadors van aconseguint reconstruir també la societat i la vida quotidiana dels asteques. Hi ha molts indicis que apunten que el sistema de salut a Tenochtitlán era molt avançat; precisament en comparació amb els mètodes, encara medievals, dels espanyols.

Hi havia metges especialistes per a diverses afeccions. Els procediments amb fums de resines d’arbres servien per a una purificació ritual, però alhora havien de protegir contra malalties infeccioses. “Quan estaven malalts o ferits, els conquistadors s’estimaven més que els visitessin els metges dels asteques que els seus”, explica Kurella. “I sabien per què”.

Devia ser un avantatge per a la salut la gran importància que els asteques atribuïen a la cura del cos. Els semblava evident banyar-se regularment i eren habituals els banys de vapor. La forta olor corporal dels conqueridors espanyols, que sovint anaven amb la mateixa armadura durant setmanes, els devia semblar tan repugnant com devien trobar repulsius els espanyols els vapors que flotaven pels voltants de l’àrea del temple.

“La netedat i l’estricta organització d’aquella societat és molt i molt fascinant”, diu Kurella. “Tot funcionava com una màquina ben greixada”.

A més a més, els asteques eren mestres del reciclatge: els excrements humans es recollien en latrines públiques per vendre’ls després al mercat i s’escampaven des de canoes a les chinampas com a adob. L’orina servia per fixar els colors dels teixits.

Un paper destacable el tenia el cacau. Amb aquest producte els asteques no tan sols preparaven una beguda energètica —barrejant-lo amb xili, mel i vainilla— anomenada xocolatl. El gra de cacau també servia de medecina, matèria primera per fer cosmètics i com a mitjà de pagament.

Amb les investigacions de l’època actual, la cultura mesoamericana, que ara fa 500 anys va ser anihilada abruptament per Hernán Cortés, torna a cobrar vida. La seva anihilació –com ja deia fa uns cent anys el filòsof de la història Oswald Spengler– no es pot comparar amb la de cap altra cultura: “Van ser assassinats en la màxima esplendor del seu desenvolupament, van ser destruïts com quan un transeünt escapça un gira-sol”. 

Autor: Johann Grolle (Der Spiegel)

Traducció d’Arnau Figueras

Avatar
Der Spiegel: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca