Opinió

Entre ‘Falaise’ i ‘Nada es imposile’

Són dos espectacles superbs, tècnicament perfectes. I són dos muntatges que no tenen res a veure, però que poden, alhora, omplir platees i meravellar espectadors ben diferents, fins i tot els mateixos. Entre el ‘Falaise’ dels Baró d’Evel que és al Lliure i el ‘Nada es imposible’ del Mago Pop que és al Victòria es dilucida el nivell del teatre que Barcelona pot oferir als seus espectadors.

Havia de ser un fill de Tortell Poltrona, el pallasso que va revolucionar el circ a Europa a finals dels anys 70 i primers dels 80, qui havia de fer una passa de gegant en un gènere massa sovint menyspreat. Blai Mateu, amb Camille Decourtye, fan a ‘Falaise‘ la penúltima clau de volta a l’hora d’hibridar el circ amb els altres gèneres escènics, però sobretot aixequen una obra d’art, un ‘tableau vivant’ que ens parla de les nostres febleses, misèries, i també de la nostra grandesa com a éssers humans.

A ‘Falaise’ tot passa, tanmateix, per l’última escena. Després de veure el rostre de la perfecció en la cara, els ulls, els gestos de cada intèrpret, Mateu s’enfila a una finestra, s’emblanquina la cara i canta, desafinant, una ària, com si fos una Julieta qualsevol. A sota, Decourtye, devora el seu cavall, se’l mira i el deixa fer, feliç. Mateu fa el pallasso, aquell home imperfecte, mundà, que treu el millor de nosaltres. Perquè no, no són perfectes, encara que ho sembli.

“El que ens interessa són els intersticis, com passem d’un punt A a un punt B, la transformació, com passem d’estar aquí a allà. Això és el que pot emocionar, algú que canvia d’estat i els porta tots a dins”

Una escena de 'Falaise', amb música en directe i una coreografia
Una escena de ‘Falaise’, amb música en directe i una coreografia. Foto: François Passerini

Abans de l’estrena de ‘Falaise’ al festival Grec, vaig parlar amb Mateu sobre què era per ell l’emoció: “Amb la Camille, el que ens interessa són els intersticis, com passem d’un punt A a un punt B, la transformació, com passem d’estar aquí a allà. Això és el que pot emocionar, algú que canvia d’estat i els porta tots a dins. Com a les pel·lícules, on veus gent amb qui t’hi identifiques. I ho fas des de la complexitat, perquè la vida dona moltes voltes. Aquests punts entre dos llocs és on hi ha la teca, això que no pots anomenar amb una paraula concreta, perquè és la màgia, és l’amor, la fragilitat… Quan sents l’eco de la teva infantesa i alhora penses en una cosa molt actual. Té a veure amb les arrels dels arbres”. Un pensador contemporani, en Blai.

Nada es imposible‘, és clar, és una altra cosa. Només cal oferir una xifra: ‘Falaise’, en acabar ara, l’hauran vista unes 15.000 persones, emplenat el Lliure com un ou cada nit; de ‘Nada es imposible’, abans de començar a rodar, 100.000 persones n’havien comprat l’entrada anticipada, tot igualant el rècord hispànic d”El rey León‘, el musical de més èxit a Madrid. En el fons, estem comparat una gran obra d’art, minoritària, amb un negoci.

El xou d’Antonio Díaz, no obstant, és una cosa sublim. Els trucs del mag et deixen bocabadat, fins i tot els més artesans, els que no tenen a veure amb volar o traslladar-se d’un lloc a un altre en un segon. El Mago Pop planteja el seu espectacle com un gran musical que compta amb tots els recursos possibles i tot el talent necessari per meravellar el públic. Tot i això, li sobra emotivitat infantil. L’artista de Badia del Vallès hauria d’anar a veure els Baró d’Evel per portar l’emoció cap a una altra banda.

Podríem dir que ‘Falaise’ és art i ‘Nada es imposible’ és entreteniment. Crec que els dos espectacles són les dues coses alhora. I exposen tot el suc creatiu que hi ha a Barcelona

La salutació final de 'Nada es imposible', amb el Mago Pop al centre
La salutació final de ‘Nada es imposible’, amb el Mago Pop al centre

Encara que sigui llicenciat en art dramàtic per l’Institut del Teatre i hagi tingut de company de classe Jordi Oriol, per exemple, i de mestre Sergi Belbel, ‘Nada es imposible’ fa aigües en la dramatúrgia. Tanmateix, això és el de menys, la cirereta del pastís que és massa verda, ja que el que anem a veure a ‘Nada es imposible’ és a un mag que fa coses increïbles.

Podríem dir que ‘Falaise‘ és art i ‘Nada es imposible‘ és entreteniment. Crec que els dos espectacles són les dues coses alhora. I exposen tot el suc creatiu que hi ha a Barcelona, però aquí hauríem de fer uns quants matisos. L’Antonio i en Blai són catalans, sí, però han assolit el cim creatiu molt joves (són a la trentena). Hi han arribat gràcies al sistema català? Doncs, no. Els Baró d’Evel tenen la base creativa al sud de França i són capaços de fer el que fan gràcies al sistema francès. Tenen la complicitat del sistema teatral català, que els ha ajudat molt, però si no vinguessin mai per aquí serien igual de bons. El Mago Pop, al seu torn, tot i haver-se guanyat les garroves a Barcelona durant molts anys, va propulsar la seva carrera a través d’un programa de televisió espanyol i torna a casa convertit en un heroi després de petar-ho a Madrid durant dues temporades. Hauria estat tan gran la bogeria Mago Pop sense haver vist com es ficava la capital d’Espanya a la butxaca? Si no hi hagués marxat mai? Hauria pogut comprar el Teatre Victòria? Em sembla que no.

Cap dels dos ocupa el carril central, aquella forma teatral a la qual hi hem invertit tants recursos públics i privats en les últimes dècades

El curiós, a més, és que tots dos triomfen des dels marges. Perquè ni ‘Falaise’ ni ‘Nada es imposible’ són teatre convencional, sinó més aviat supervivents dels racons més marginals i marginats: el circ i la màgia. Cap dels dos ocupa el carril central, aquella forma teatral a la qual hi hem invertit tants recursos públics i privats en les últimes dècades. És per fer-s’ho mirar. Mentre algunes velles patums rebíem subvencions milionàries cada any, a les clavegueres del sistema hi niaven les tortugues Ninja, que ara han emergit per fer un escac al sistema.

Els que s’han quedat a Catalunya, els joves que van a rebuf dels Baró d’Evel, amb formes noves, aquells que triomfen a Europa (El Conde de Torrefiel, Agrupación Señor Serrano, La Veronal, Pere Faura, etc.), mereixerien rebre 400.000 euros de subvenció anual per crear un espectacle com han tingut algunes velles glòries. Perquè, al final, els Baró d’Evel i el Mago Pop semblen errors del sistema, casualitats provocades per un progenitor, un país, que maltracta els seus fills.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca