Arts visuals

Jordi Mitjà i Josep Maynou: “Tal i com funciona el món és inevitable treballar amb deixalla”

Un dels plats forts de la rentrée artística d’aquesta temporada a Barcelona ha sigut Return of the Junker. JM 2000, de Jordi Mitjà i Josep Maynou, a la Bombon Projects del carrer Trafalgar. Amb gairebé tres anys de trajectòria, Bombon Projects ha aconseguit posicionar-se com un dels espais més innovadors, elàstics i porosos del nou escenari del galerisme estatal i barceloní, amb propostes tan lliures i explosives com les de Jordi Mitjà i Josep Maynou. Entrevistem als dos artistes i parlem sobre la seva darrera exposició, oberta fins el 6 de desembre.

Vista general de Return of the Junker. JM 2000, de Jordi Mitjà i Josep Maynou, a Bombon Projects. 2019. Foto: Roberto Ruíz.

Return of the Junker. JM 2000 és el resultat d’una col·laboració al taller de Jordi Mitjà, a Lladó (Alt Empordà), entre la primavera i la tardor de 2019. Què us va portar a treballar junts? Va ser una decisió espontània o van influir-hi altres factors? Havíeu col·laborat abans alguna vegada? Va ser un procés continuat o va haver-hi interrupcions?

Jordi Mitjà: El projecte sorgeix d’una proposta dels galeristes, la Joana Roda i en Bernat Daviu, que van tenir la intuïció d’ajuntar dos artistes de generacions diferents però amb interessos força semblants. I ens hem fusionat en un projecte de col·laboració estrany i meravellós. Mai havíem treballat junts, i és una cosa que hem recalcat molt a les presentacions de l’exposició perquè, vist el resultat i la bona sintonia, sembla justament el contrari. De fet, recordo perfectament el primer cop que vàrem trepitjar el ferroveller amb en Josep, a prop de Figueres, i com a tots dos se’ns van encendre els ulls en veure els materials que hi anàvem trobant. Ja des del principi tot em va semblar fàcil. Aquell dia, enmig de tots aquells cotxes desballestats, vaig tenir la intuïció que la cosa aniria rodada. Després, quan vam començar a treballar al taller, la sospita es va fer real: no calia discutir per res, ho consensuàvem tot de manera natural… Durant el procés va haver-hi interrupcions lògiques, sí, degut a altres compromisos. Però aquests moments de pausa es van convertir en petits descansos per aclarir qüestions formals.

Josep Maynou: Recordo que va ser la Joana qui m’ho va comentar. «Què et semblaria fer un duo amb en Jordi pel Gallery Weekend?» Em va semblar molt bona idea i vaig dir que sí a l’instant. La veritat és que mai havíem col·laborat. Al principi vam començar a treballar de manera intermitent. Jo pujava a Lladó i fèiem feina durant 3 o 4 dies. Després tornava a Barcelona perquè estava en una residència treballant en un altre projecte. A principis d’agost ja em vaig mudar a Lladó i vam començar a treballar diàriament durant un període de dos mesos i mig, amb algunes escapades pel mig.

Pel que tinc entès, Josep, durant el procés de treball et vas allotjar una temporada a casa d’en Jordi. Com va ser la convivència? Com creieu que ha influenciat en el procés i en el resultat final el fet de compartir l’espai quotidià? Suposo que d’aquests mesos intensos de col·laboració en deuen haver quedat algunes anècdotes…

Jordi Mitjà: Moltes anècdotes i molt bona convivència, la veritat. En Josep és un artista molt habituat al viatge i s’adapta molt bé en contextos diferents. És un nòmada, a casa li dèiem Genguis Khan. Cada dia ens aixecàvem aviat al matí i caminàvem mitja horeta o tres quarts i després anàvem al taller o fèiem els viatges pertinents per l’Empordà a la recerca de peces i materials. La veritat és que hem tingut el suport dels meus pares, que ens han permès menjar amb ells i disposar d’un espai idoni per treballar. Ens han passat coses increïbles durant el procés, com trobar-nos el BAR JM, a prop d’una ferreteria on anàvem a comprar material. D’aquests atzars se n’ha tret molt suc. De fet, un dels cartells de l’exposició el vàrem fer davant del BAR JM vestits amb un peto de mecànic. Es va convertir en un lloc per parar a fer el cafè i comentar la jugada.

Josep Maynou: Per mi ha estat com una residència artística… però familiar! En Jordi m’ha obert les portes de ca seva i el seu taller. Ha estat una experiència única, no només amb ell sinó també amb la seva família, sobretot els seus pares i el seu germà. Hi ha moltes anècdotes, sí! Un moment molt especial del dia era sortir a caminar plegats pels voltants de Lladó. Sortíem a les 7:30 del matí. Començar el dia així, a l’Alt Empordà, envoltats de natura, amb una llum espectacular, les vistes al golf de Roses i el Montgrí… I després, un bon esmorzar i a treballar. Recordo una de les visites al cementiri de cotxes on vam conèixer l’Ali, un marroquí que treballava allà. Quan li vaig dir que jo a vegades treballo al Marroc, molt a prop d’on vivia la seva família, ens va donar una classe magistral d’història berber. Tot això rodejats de ferralla mentre ens ajudava a desmuntar el capó d’una furgoneta desballestada. La descoberta del BAR JM a Figueres, després de decidir que les nostres inicials apareixerien al títol de la exposició també va ser tota una troballa. Fins i tot vam acabar fent-ne un pòster, com ha explicat en Jordi. Una foto dels dos vestits de mecànics davant del bar. Ah, i una altra anècdota! La participació a la fira del formatge de Lladó! Un dia per recordar. Vam fer una parada on veníem dibuixos i en Jordi també venia unes escultures/ceràmiques, va ser com una performance. Un moment per escapar-nos de la rutina del taller però continuar creant en el context d’aquella festa popular.

Pel que fa a com aquestes vivències han afectat el resultat final… mira, totes les obres venen firmades pels dos. Això és bastant explicatiu. Ah, i una altra cosa important: els pòsters de l’exposició! Ara comentàvem el pòster del JM, però un altre dels pòsters l’ha fet l’Heribert Mitjà, el pare d’en Jordi. I un altre el vam encarregar a l’Andrew Birk, el marit de la Sira, la nostra fantàstica comissària. L’Andrew va proposar fer un graffiti entre tots. Havíem anat a sopar i s’estava fent tard. En Jordi no parava de queixar-se, que volia marxar i que ja ho faríem un altre dia… Al final vam acabar en un descampat de l’Empordà a les tantes de la nit. De sobte en Jordi va embogir i va començar a pintar, totalment abduït, com si fos un teenager pintant un metro. Fins i tot s’hi va afegir el germà de la Sira, que en principi s’encarregava d’il·luminar-nos mentre pintàvem… Va ser molt sonat. Tenim unes fotos molt bones que documenten aquest moment èpic. He de dir que la Sira ha estat una peça fonamental en aquesta exposició. En definitiva, és una exposició que, entre altres coses, parla de l’Empordà i de l’experiència que hi vam viure amb la partitipació de moltes persones properes.

Al fons, “Corsa door left”, de Jordi Mitjà i Josep Maynou, a Bombon Projects. 2019. Foto: Roberto Ruíz.

Ara se m’acut que un punt de connexió entre l’obra dels dos és l’element anecdòtic. Tu, Jordi, per exemple, treballes molt a partir de l’acumulació de material trobat i amb la resignificació sensible d’aquest material. Vas generant un arxiu de descarts que després recombines per generar noves narratives. De fet, Return of the Junker parteix exactament d’aquest mètode: us regalen un cotxe antic i us poseu a desconstruir-lo al taller. El resultat és una sèrie d’obres totalment noves i imprevisibles, descaradament iròniques, amb usos aparentment absurds però alhora funcionals, com la «Lámpara garçon» o el «Chandelier». Per la teva banda, Josep, i resseguint el fil del que deia abans, tinc la impressió que l’anècdota i la facècia també juguen un paper important a la teva obra. Penso en els missatges que acostumes a incorporar a les teves catifes, d’una gran ambigüitat lingüística, molt sovint banals o directament sarcàstics, com l’ús de la interjecció “ooops” o el clàssic “hahahaha”, i que es riuen de qualsevol noció de transcendència en l’art. No hi ha anècdota sense humor ni sense joc. Què me’n dieu?

Jordi Mitjà: Es tracta justament d’això, de resignificar materials que aparentment formen part del passat, com la idea mateixa de cotxe, que avui en dia ja sembla desfassada, amb tots aquests nous models de mercat, com el Rent-a-car, el cotxe elèctric, els vehicles sense conductor, o la promesa de la intel·ligència artificial aplicada a les grans corporacions automobilístiques. Nosaltres encara estem instal·lats en la realitat dels cotxes que es poden i s’han de reparar, com els joves que transformen cotxes corrents en pepinos per fer rallys, en la fascinació pel tuning… I vam pensar, per què no? Agafem un cotxe que ha tingut diverses vides, un zombie en tota regla, i en fem alguna cosa. És un plantejament que fusiona molts dels desitjos i formes de treball d’en Josep i meves. I, a més, ho fem molt allunyats d’on s’espera que aquestes formes de contracultura apareguin. El que volíem des del principi era reproduir els tallers on es transformen i reparen els cotxes i fer-ho d’una forma molt personal. D’aquesta obsessió per l’espai de treball n’han sortit peces com la línia de la paret, que en certa forma emula la línia de pintura fosca que pinten als tallers, o el fet de fabricar alguns objectes per seure o per il·luminar, que també són del tot habituals. Els calendaris del taller també podrien donar peu a un capítol a part.

Josep Maynou: És un bon tema. Crec que a primera vista la nostra feina és bastant diferent, però sí que hi ha moltes coses en comú. Anècdotes, objectes trobats… Jo acostumo a treballar amb bromes. Pel que fa al llenguatge que aplico a les catifes, aquests missatges solen ser un sketch o una idea, o inclús una icona o un recordatori de les meves històries. Per exemple, en el cas de l’“ooops” és el so que fas quan t’entrebanques amb una catifa mal posada. I el “hahaha”, en realitat, comença com un “ah ah ah”, un crit de dolor, i acaba en forma de rialla. És una altra de les històries que explico a les meves performances.

Crec que tenir el cotxe va ajudar molt a treballar de forma estructurada, va ser el punt de partida. Tot i que les peces es van anar creant sobre la marxa i no teníem gran cosa pensada. Quan treballes amb material trobat, tendeixes a crear associacions, com una mena de collage o de puzzle que vas fent a poc a poc, i que cada vegada vas entenent millor. Te’l fas més teu. En aquest cas, més nostre.

“Chandelier”, de Jordi Mitjà i Josep Maynou, a Bombon Projects. 2019. Foto: Roberto Ruíz.

Tot i que artísticament compartiu algunes afinitats, tant l’un com l’altre teniu estils i trajectòries força diferents. Com va ser l’experiència de posar els vostres llenguatges en joc?

Jordi Mitjà: Sincerament, no hem pensat a posar res en comú. Crec que s’ha deixat que les coses fluïssin i que passés alguna cosa. Teníem un punt de partida molt definit: un cotxe de rally, un taller amb eines i quasi dos mesos per treballar. Podria haver acabat sent un desastre, però no. A vegades és millor deixar de programar i passar a l’acció. De fet, crec que en Josep i jo som artistes d’acció, de provar i equivocar-nos.

Josep Maynou: Quan treballes amb algú no saps què pot passar, especialment si és la primera vegada. Però amb en Jordi ens hem entès molt bé i d’una manera molt natural i orgànica, ja des del principi. Quan les coses flueixen, flueixen. De nou, ressaltar la figura de la Sira, que va ser fonamental per posar ordre i ajudar-nos a agafar perspectiva en moments que no la teníem.

“Junker”, de Jordi Mitjà i Josep Maynou, a Bombon Projects. 2019. Foto: Roberto Ruíz.

A l’exposició passa una cosa estranya i alhora meravellosa. Totes les obres estan firmades pels dos. Com és això? La Joana Roda i en Bernat Daviu, els galeristes, m’explicaven que, en principi, tot i tractar-se d’un diàleg, la idea era que cadascú generés la seva pròpia obra.

Jordi Mitjà: Sí, al principi tot es dibuixa de forma errònia i ningú sap què en sortirà d’un procés de treball com aquest. La lògica era que firmèssim per separat i la realitat ens ha fet signar conjuntament. Tot va fluir, tot va anar sortint de forma espontània, molt orgànica, no hi va haver mai cap desavinença… És per això que vam acabar signant plegats els treballs. Això és una raresa.

Josep Maynou: Al principi cadascú anava fent les seves peces, tot i que vam parlar de fer alguna obra junts. Però a força d’hores, de conviure i treballar al mateix taller, la idea de crear per separat va anar perdent sentit. Hi ha peces que són més d’en Jordi, o d’altres que són més meves, per dir-ho d’alguna manera, però sense el toc de l’altre no tindrien res a veure, serien obres completament diferents. Una cosa poc habitual, avui en dia.

Visualment, sembla que l’exposició s’inspira bastant en l’univers del tuning. En un vídeo se us veu als dos conduint el cotxe que vau desmuntar com si fossiu uns quillos de barri, amb unes imatges de l’Empordà de fons. Quina és la vostra relació amb el tuning i amb tota la cultura que l’envolta?

Jordi Mitjà: Personalment no tinc cap relació amb el tuning ni amb res que s’hi assembli, i aquest era, precisament, un dels reptes inicials. Trobar uns nois a Lladó que modifiquen cotxes per córrer rallys i que ens regalessin un cotxe en desús ja va ser el primer dels regals de l’experiència… Potser el detonant que va marcar el rumb de l’exposició. Suposo que també podríem haver canviat aquesta idea inicial i fer alguna cosa diferent. El vídeo dels quillos és més aviat un tancament: fem que el cotxe circuli pels llocs que vam transitar durant el procés i, al mateix temps, és un homenatge al cinema de sèrie B, a Tarantino, a les pel·lícules que utilitzen el croma com a recurs creatiu.

Josep Maynou: Hi ha alguna cosa especial en el tuning i els tallers mecànics. Recordo un viatge a Istanbul, ja fa uns anys, on molts taxis circulaven amb algunes parts del xassís massillades, reparades però sense l’última capa de pintura. Eren els rastres dels accidents. Anys més tard, vivint a Brasil, em vaig enamorar dels tallers mecànics de Sao Paulo, on venien la sucata, com en diuen allà, peces i parts del cotxe desguassades. Eren com tallers d’escultura, els rastres de pintura, les carcasses… Sempre havia volgut fer alguna cosa amb aquests materials, i el taller d’en Jordi va suposar una oportunitat ideal. El vídeo captura els nostres trajectes per l’Empordà i, de forma exagerada, utilitzant el croma com a mecanisme, donem vida al cotxe, com si fòssim mecànics i l’haguèssim arreglat. Els looks quillos són un petit homenatge a aquest món del tuning, de la mecànica i el cinema. També és una forma d’immortalitzar la nostra col·laboració. L’altre vídeo és una posta de sol que vam gravar des del taller, amb el cotxe penjant, abans de disseccionar-lo.

D’esquerra a dreta: “Lámpara chaine”, “Corsa hood + drive video” i “Lámpara black”, de Jordi Mitjà i Josep Maynou, a Bombon Projects. 2019. Foto: Roberto Ruíz.

Al text que acompanya l’exposició, la comissària Sira Pizà reflexiona sobre la relació entre la màquina i l’humà, i parla del cotxe com d’«una bombolla domèstica que es desplaça en l’espai» i afegeix que «és la màquina que encara ens lliga al terra». A diferència de l’avió, «l’automòbil té arrels». Com ha estat aquest procés de treball amb la màquina? Veient una de les peces principals de la mostra, «Junker», on desplegueu les restes del cotxe com si es tractessin del fòssil d’un ocell prehistòric, tinc la impressió que heu treballat la deixalla amb una intenció arqueològica i orgànica. En aquesta desconstrucció hi veig una curiositat quirúrgica, gairebé cartesiana, un intent de disseccionar l’ànima de la màquina, el ghost in the shell. En realitat, tota l’exposició sembla una classe d’anatomia mecànica.

Jordi Mitjà: Ens ha sortit així, potser des de la inconsciència. No volíem caure en el tòpic del mercat de ferralles i preferim aquesta distinció arqueològica que apuntes. Ha sigut una bona investigació, sens dubte. Hem descobert parts del cotxe i hem gaudit amb l’anatomia d’aquests artefactes. Pèro no hem d’oblidar que el que fem són escultures, així de senzill.

Josep Maynou: Tal i com dius, i com ja apuntava la Sira al seu text, sí que hi ha una intenció de trobar i entendre l’ànima de la màquina. Però penso que això és aplicable a una certa manera de treballar, amb la qual en Jordi i jo ens identifiquem. Per a nosaltres, qualsevol material és bo per treballar en un determinat context. També és cert que quan vam començar el projecte teníem moltes idees i no sabíem en quina direcció aniríem. Realment, el terme arqueològic podria ser un bon adjectiu per descriure aquest viatge.

He observat que aquest desmuntatge del cos de la màquina dóna bàsicament dos tipus de resultats: objectes més o menys gratuïts, il·lògics, molt intuïtius, d’una gran llibertat formal, com «Roll bar storage», que és un mòbil totalment trash, fet amb filferros, restes de xassís, un ghettoblaster vell, pedals… I altres objectes més funcionals, com tamborets o làmpades, amb la mateixa estètica trash, que es troben en la frontera entre el disseny i l’art. Aquesta connexió amb el disseny estava pensada des del principi o va ser accidental?

Jordi Mitjà: Va ser accidental, però tant en Josep com jo ja hem indagat en territoris propers al disseny, sense ser dissenyadors ni pretendre-ho. Ens agraden aquest tipus de jocs, el fet de posar l’espectador, el col·leccionista i tot déu entre l’espasa i la paret. Potser som aprenents de dissenyador, o artistes amb dots de mecànic… i no ens n’amaguem! Jo vaig dissenyar i manufacturar unes cadires o displays que s’han exposat anteriorment a Bombon Projects i en Josep té làmpades, catifes… La qüestió ja està present en els treballs de cadascú i aquí, com deia abans, la cosa esclata de forma natural. A la peça «Roll bar storage» utiltizem molts dels elements que vam desmuntar del vehicle original i amb les barres de seguretat creem aquesta mena de magatzem en suspensió. Potser en un futur tornem a soldar les barres al tros de cotxe que encara tenim al taller de Lladó. És un projecte que encara no està tancat.

Josep Maynou: Tant a en Jordi com a mi ens agrada aquest component funcional de les peces, a través del qual pots activar parts d’una exposició de manera diferent. Personalment, m’agrada que algunes peces es puguin utilitzar en el dia a dia, com els props d’un set. El món està ple d’objectes i crec que el fet de conviure amb l’obra li afegeix un valor i una història. Que les peces envelleixin amb nosaltres… Fins i tot «Roll bar storage» s’acaba convertint en una obra funcional perqué produeix el so ambient de l’exposició.

Potser és una interpretació intempestiva, però trobo que en l’acte de construir un objecte útil a partir d’una sèrie de detritus hi ha una mena de redempció de la matèria, un gest d’esperança i de confiança en la deixalla, que, com tots sabem, ara mateix és un dels principals problemes del planeta. L’artista ja no és un creador genuí sinó un gestor d’imatges i d’objectes, algú que proposa nous relats a partir de les possibilitats històriques i materials disponibles. Molt sovint ho aplico a la poesia, també, i em pregunto, com ja han fet Kenneth Goldsmith a Uncreative writing (2011) o Agustín Fernández Mallo a Teoría general de la basura (2018), si no seria millor treballar directament amb el vastíssim ecosistema textual del qual disposem, gràcies als arxius que hem anat acumulant i catalogant (amb internet com a gran biblioteca col·lectiva en progrés), en comptes de continuar escrivint com si tot comencés sempre de nou, com si l’escriptura fos una experiència essencialment subjectiva i interior, el document d’un llenguatge propi, transferible només en aparença, de manera superficial. Tot i que, en el fons, la necessitat intertextual, tant en el camp de l’art com en el de la poesia, sempre ha estat allà fora, a l’àgora opressiva i alhora alliberadora de la tradició, on totes les veus han de dialogar. Potser el que passa és que la deixalla s’està convertint en la nostra nova tradicióReturn of the Junker em sembla un bon exemple d’aquesta tensió contemporània entre pulsió creativa i pulsió arqueològica. Com ho veieu?

Jordi Mitjà: Com dius, la deixalla s’està convertint en la nostra nova “tradició”. Personalment, crec que aquesta tradició ha estat molt salvatgement marcada per qüestions de tipus econòmic i de recessió, i això és generacional. Som fills de la depressió econòmica i d’aquesta nova conjuntura.

Josep Maynou: Tal i com funciona el món avui en dia és inevitable treballar amb restes, amb deixalla. Coincideixo amb aquesta visió de la deixalla com a nova tradició, té molt sentit. Una tradició de la qual no podrem escapar, almenys si continuem així.

I ja per acabar: quins projectes teniu ara entre mans?

Jordi Mitjà: Participaré en un disc d’en Josep i probablement farem alguna cosa vinculada a un film rodat a Empuriabrava… Segur que hi ha futur!

Josep Maynou: Sí, vull que en Jordi faci una cançó per un EP en el qual estic treballant amb Dani Dalfó, un dj i productor de Torroella de Montgrí. També tenim una peli entre mans. Però hem de trobar finançament. A més, li he fet un encàrrec… El pòster d’una pel·lícula, per un projecte que vaig començar el 2016. Proposo a altres artistes que facin pòsters de pelis que m’invento. De fet, la peli està protagonitzada per l’Heribert, el pare d’en Jordi, que a la ficció és un pintor jubilat de diumenges que, de cop i volta, agafa una dèria amb el graffiti i es dedica a voltar per l’Empordà amb la bici i a pintar-ho tot…00

Gabriel Ventura

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca