L’enamorament està sobrevalorat. L’enamorament de persones, la devoció, la febre, l’entusiasme, caduquen de pressa, fins i tot quan s’és jove. Busque sinònims d'”enamorat” al diccionari, subratlle “alienat, delirant, fanàtic”. Mala cosa, si un delira molta estona. Amb l’edat, amb l’experiència que un acumula, amb el tracte diari d’éssers humans, la capacitat d’enamorar-se minva fins a tornar-se, crec, microscòpica.
Hi ha d’altres entusiasmes, però, més discrets, que amb els anys potser no perden, que fins i tot s’incrementen, qui sap si per a omplir el buit d’aquelles fantasies tan absorbents com injustificades. Els enamoraments artístics: quedar-se penjat de l’obra d’un artista que desconeixíem o que coneixíem d’oïda o superficialment, però en qui no havíem posat mai, a consciència, l’ull.
Qui no s’ha encaterinat mai, per exemple, d’una música? Una peça que sents ves a saber on i que necessites tornar a sentir, saber-ne més, explorar vida i obres de qui l’ha feta. M’ha passat fa poc, veient una pel·lícula que es diu Valley of love, dirigida per Guillaume Nicloux. El film, estrany, com tots els que he vist de Nicloux, gens comercial, està protagonitzat per dues figures de primera línia, Isabelle Huppert i Gérard Depardieu. La història t’arrossega, lenta, aparentment banal, com qui no vol la cosa, amb una naturalitat que et fa sentir que ni la Huppert —sempre tan enigmàtica—, ni el Depardieu —tan entranyable en la seua vulgaritat— semblen actuar. Un diria que fan el paper d’ells mateixos, que els han deixat allà, sense guió, a la deriva.
La pel·lícula comença amb un tràveling vertical llarg, en què la càmera va al darrere de la Huppert mentre s’acosta i entra, caminant amb una maleta de rodes, a un hotel d’una zona desèrtica al cor dels Estats Units. Des del primer moment sona una música de notes llargues que infon transcendència a una escena que, per si mateixa, no en té gens. Els plans i les escenes se succeeixen, el relat progressa, la música ha quedat enrere, però en alguns moments —pocs, és importantíssim no abusar-ne!— torna a traure el cap.
En acabar el film, he hagut de buscar el títol de la composició: The unanswered question, de Charles Ives. Una obra bastant coneguda d’un clàssic nord-americà del segle XX que jo, en canvi, creia no haver sentit mai. L’he afegida a les llistes de reproducció que tinc en dues aplicacions i l’he poguda escoltar millor, amb auriculars, amb altres peces del mateix Ives. Una troballa.
Hi ha qui diu que la millor música que s’ha fet al segle XX és la del cinema. N’estic en total desacord. Llevat de comptades excepcions, la música de pel·lícules peca d’elemental i, massa voltes, d’efectista i sensiblera. Crec, fins i tot, que ni les composicions del tan celebrat Ennio Morricone s’aguanten bé si no van acompanyades de la història i les imatges per a les quals han sigut creades.
No passa això amb The unanswered question, de Charles Ives, ni amb els adagiettos de la Quarta i de la Cinquena simfonia de Gustav Mahler, popularitzats per la hipnòtica Morte a Venezia, de Visconti. Ni amb tants altres exemples d’obres fetes sense pensar en el cinema i que un bon director sabé introduir en el seu relat visual sense que dissonaren o, fins i tot, afegint-ne una dimensió nova que en provocara l’entusiasme d’alguns espectadors del film. Malgrat que foren escèptics, malgrat que pensaren que això de l’enamorament, de la devoció, de la febre, estiga sobrevalorat.
- Entusiasmes - 28 set. 2020
- Sátántangó, un bellíssim malson - 26 maig 2020
- Enric Banyuls, el rigor d’un monjo agnòstic - 02 maig 2020
