Exposicions

Equilibris entre capitalisme i sostenibilitat. Necessitem un art polític

Hi ha dies que el món sembla pròxim al col·lapse. El passat mes de gener l’Estat espanyol declarava l’emergència climàtica i ambiental, una declaració política que posa de manifest la importància que la qüestió climàtica estava prenent en els últims mesos entre la població. I és que hi ha dies, que entre pandèmies, crisis de refugiats, incendis i contaminació, es fa complicat viure què i com en determinades zones del planeta. Una complexa situació, a la que l’art no pot, no ha de quedar al marge. Necessitem un art polític.

Between debris and things
Comissari: Antonio R. Montesinos
Centre del Carme. València

Conscient de la importància que la cultura s’implique en les qüestions polítiques i socials, el Centre del Carme ha situat la crisi climàtica en un dels seus eixos d’actuació per a aquest 2020. Un compromís que trobem en l’exposició ‘Between Debris and Things’, comissariada per Antonio R. Montesinos que posa el focus d’atenció en la crisi climàtica i les conseqüències que l’androcentrisme està tenint sobre el planeta.

A ‘Between Debris and Things’ l’espectador ensopega amb les obres de 10 artistes que articulen el seu llenguatge artístic al voltant dels objectes trobats, les restes, el fems, les runes que deixa aquest capitalisme que ho engoleix tot i que ha fet el planeta insostenible. Unes restes amb les quals componen artefactes artístics que tímidament qüestionen l’espectador i el fan reflexionar sobre el sistema que ens ha portat a l’actual situació d’emergència, però també sobre les maneres com estem enfrontant-ho.

Vista de l’exposició ‘Between debris and Things’ al Centre del Carme de València.

Una exposició de pretesa funció política que malgrat no arribar a sacsejar consciències com possiblement seria necessari,  presenta obres d’acurada poètica i bellesa. Unes peces que prenen el seu vocabulari de l’object trouvé dels dadaistes, però el que troben en aquests artistes són només despulles, objectes, fragments que no estan on els correspon, restes que queden al paisatge per les nostres accions irresponsables. Unes restes amb les que artistes com Julià Panadès (Mallorca, 1981) construeix tòtems i altars que recorden rituals primigenis, uns rituals amb què Panadés de forma irònica pretenen protegir la terra o Albert Gironès (Tarragona, 1995), qui publica al seu compte d’Instagram ‘@espontani’ els artefactes que de forma espontània construeix amb les coses que va trobant pel carrer, unes intervencions que deixa al lloc on les ha trobat convertint-se en una espècie d’art efímer.

Vista de l’exposició ‘Between debris and Things’ al Centre del Carme de València.

Un art que es vincula també amb les idees del land art, un art que es realitzava a la natura amb els materials trobats a la mateixa natura, un vincle amb el natural que ‘Between debris and Things’ porta una miqueta més enllà perquè  fins a quin punt les restes de la contaminació humana no s’han convertit ja en ‘naturals’?  Segons Antonio Ruiz Montesinos “la mostra parteix d’un corrent nou de pensament segons la qual els objectes no estan per davall de la humanitat ni al seu servei, sinó que hi ha una relació simètrica. La generació de residus és la conseqüència d’aquesta creença que la naturalesa està al servei de la humanitat, perquè no som capaços d’entendre aquest equilibri”. El residu seria doncs una part de nosaltres mateixos i nosaltres estem també en el residu que queda, així Christian Lagata (Jerez de la Frontera, 1986) al·ludeix a aquesta feble línia que separa el natural de l’artificial, el públic del privat col·locant sobre una superfície que evoca el seu estudi elements de la ciutat contemporània, o Julia Llerena (Sevilla, 1985), que es construeix Una habitació pròpia amb les restes trobades que com  tessel·les d’un mosaic que construeixen uns murs imaginaris.

Detall de  l’obra ‘Rituales antropocenos’ de Julià Panadès | Centre del Carme.

Obres totes elles fetes amb materials manufacturats i rebutjats que malgrat evocar de vegades formes orgàniques com les d’Elena Aitzkoa (Àlaba, 1984) o recobrir-los de materials suaus i iniciar processos de reparació, de recuperació de la matèria com Anaís Angulo (Màlaga, 1985), no deixen de ser despulles, evidències d’un món col·lapsat al que la perfecció simètrica de Lucia C. Pino (València, 1977) o la sistemàtica ordenació de Jesús Palomino (Sevilla, 1969) mostren, tal com afirma José Luis Pérez Pont,  ‘la contradicció entre creació i destrucció’, en un món i unes obres que comencen a construir una poètica ecològica perquè la relació entre art, sostenibilitat i ecologia forme part de la reversió del col·lapse. 

Núria Gregori

Articles relacionats amb Centre del Carme. València

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca