Cinema

Errant en la incertesa

Com els Tres Reis d’Orient, “El cant dels ocells” porta coses a tota la gent. No importa que hi hagi que no ho sap, que no tothom estigui disposat a rebre-les o que fins i tot hi pugui haver qui les rebutja. La pel·lícula d’Albert Serra hi és, amb la seva bellesa, perquè encara puguem creure en el cinema com una experiència estètica i, per tant, sensorial que regenera el cos dels abusos del capitalisme als quals està sotmès.

Potser, de fet, allò que cal per rebre aquest regal de reis (entregat per tres Lluïsos) és tenir fe (de manera semblant a la que Serra té amb el seu propi cinema) i així creure en l’art d’unes imatges que confronten unes figures humanes amb paisatges que sovint semblen absorbir-los. És així que, si s’hi creu, serà possible extasiar-se davant d’aquestes imatges que a vegades remeten a retaules medievals i altres vegades, a la manera de certa pintura romàntica, acosten al sublim: els cossos errants revelen la seva petitesa i finitud dins de la grandesa del paisatge que alhora els projecta cap a l’infinit. La creença, si no es converteix en dogma, participa de la innocència que pot dur a percebre el meravellós. Amb aquest esperit, com diu un dels Tres Reis de la pel·lícula i aquesta manifesta, “si vas observant, es veuen coses molt maques”.

D’on va sortir aquesta mena de miracle que és “El cant dels ocells”? Després de convertir Lluís Carbó i Lluís Serrat Massanelles en el Quixot i el Sancho d’”Honor de cavalleria”, una altra pel·lícula sobre l’errar que dóna a veure dins de la seva ficció com dues persones es fan realment amics, Albert Serra va sentir el desig de seguir filmant-los i va trobar una inspiració en els mítics Tres Reis d’Orient. També estava convençut que el pare de “Sanchini”, Lluís Serrat Batlle, seria un actor extraordinari. No va equivocar-se. El cineasta explica clarament les seves motivacions a “Waiting for Sancho”, el document que el crític de cinema canadenc Mark Peranson (del qual Serra, sabent que és jueu, va imaginar que podria encarnar Josep i així va ser) va realitzar sobre el rodatge d’”El cant dels ocells”: “És la història sobre els Tres Reis, però la història real és les ganes de filmar tres persones que estimo: com es mouen, els seus gestos, com diuen les coses…. La idea dels Tres Reis és el millor pretext que he trobat per fer-ho, sobretot perquè ho volia fer d’una manera excèntrica. Els podria haver filmat a casa seva, als bars on van, però es fa més interessant barrejant la seva personalitat amb la d’uns personatges que s’apropien essent tan allunyats de la seva vida i dels seus sentiments“. D’aquí, vestits amb capes i duent corones al cap que només semblen una mica més consistents que les dels tortells de Reis, els tres Lluïsos representen el viatge mític dels Tres Mags d’Orient amb la idea d’adorar un nen, però, en aquesta transformació en personatges, hi podem reconèixer la persistència de la seva personalitat en la gestualitat sempre sorprenent, en els diàlegs a vegades d’una comicitat espaterrant (com ara quan, mentre intenten dormir al ras, cadascú es queixa d’un altre perquè envaeix el seu espai o quan, encara que pugui ser induït, s’expliquen visions i somnis amb àngels i serps) i en els seus mateixos moviments a vegades feixucs mentre caminen. És per això que festegem la humanització del mite en les pel·lícules d’Albert Serra i que, afegint-hi en aquest cas de Serrat Batlle, un dels seus principals valors és haver creat una de les més grans parelles de la Història del Cinema.

Montse Triola (Maria) i Mark Peranson (Josep). Foto: Román Yñán.

He trobat alguna cosa que vaig escriure sobre “El cant dels ocells” després de veure-la per primera vegada al festival de Canes del 2008. Hi celebro una tensió entre allò sagrat i allò profà; que sigui tan matèrica i alhora tan abstracta; tan espontània i tan elaborada; tan plena de gravetat i a la vegada d’humor;  també que sigui catalana i universal, com ho és la música d“El cant dels ocells” a través del violoncel de Pau Casals, que s’hi fa present amb un enregistrament de la peça, realitzat a Prades l’any 1950, que sona en el moment en què els Tres Reis arriben a la casa en ruïnes ocupada per Maria (Montse Triola, extraordinària com actriu i com a productora) i Josep: postrant-se davant del nen Jesús, l’epifania apareix en el fluir de la vida. Cançó tradicional catalana, que exalta la joia de la naturalesa en néixer Jesús, “El cant dels ocells”, que dóna títol a la pel·lícula aportant-hi l’únic moment musical, hi apareix recreada de manera culta. I és així que també defineix el caràcter culte i a la vegada popular de la pel·lícula. Tot això ho continuo celebrant, però, vista de nou en aquest present desconcertant, se’m fa especialment rellevant el vagareig d’aquestes figures humanes per uns paisatges que semblen infinits, inabastables, en els quals, tan carnals i a la vegada tan fantasmals, apareixen i desapareixen, siguin cremats per un excés de claredat o engolits per la foscor en virtut del tractament de la llum en unes imatges rodades en color, però passades a un blanc i negre extremadament contrastat.

Les figures dels Tres Reis (els Tres Lluïsos) retallades a contrallum. Foto: Román Yñán.

Des que vam veure-la per primera vegada, vam poder intuir que aquests Tres Reis semblen un encreuament de figures del Pessebre (i fins sortides d’”Els Pastorets”) i de personatges del teatre de l’absurd de Beckett. No importa si “esperen” o si busquen alguna cosa: no poden deixar de moure’s, de rodar en la incertesa. No deu ser per res que el moment que, just quan es compleix l’hora del metratge, adoren al nen Jesús arribi quan encara falta mitja hora perquè acabi la pel·lícula. No és, doncs, el final del viatge. Estan condemnats a seguir vagant, potser més decebuts després de l’epifania, sense saber on anar, sense destinació. Abans els haurem vist dubtant  de si pujar o no una muntanya, fent i desfent el camí, donant voltes, esbufegant de cansament, desorientats. Perduts, com ens sentim nosaltres, cada cop més, de manera que aquests Tres Reis ens representen. Potser les millors metàfores no es busquen, sinó que apareixen.

Com cada 6 de gener des que el film existeix, el cinema Zumzeig “regalarà” als espectadors una projecció d’”El cant dels ocells” en aquesta data.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Imma Merino
Imma Merino: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close