Exposicions

Es Baluard presenta una nova permanent, i és de les millors que ha fet mai

A causa d’un sorprenent i molt mal explicat endarreriment en la tria d’un nou director després que l’exdirectora Nekane Aramburu abandonés el càrrec, tal com estava previst, el passat mes de març, Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma ha passat gairebé set mesos sense direcció. Ara, per fi, la crítica i comissària Imma Prieto s’hi ha posat al capdavant. No fa gaire la vam entrevistar a Temps d’art perquè contés com s’ha trobat la institució, quina és la seva concepció d’un museu com Es Baluard, quines són les mancances principals i més urgents que s’haurien de resoldre i quins els projectes que pretén posar en marxa. L’entrevista es pot llegir aquí.

Nova col·lecció permanent d’Es Baluard
Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma. Mallorca.
Fins l’1 de novembre de 2020.

Sigui com sigui, es pot dir que abans de l’arribada de Prieto i durant l’últim mig any, el que hauria de ser el museu d’art de referència de les Balears –i un dels bons museus mitjans de tot l’estat espanyol– ha patit un bloqueig perjudicial i incomprensible. No ha estat, però, un bloqueig complet. Ni del tot estèril. L’equip tècnic del museu ha dedicat els passats mesos a concebre i donar forma a una nova organització de la seva exposició permanent. El resultat no tan sols és molt notable sinó que, segurament, és una de les millors permanents de tota la història de l’entitat.

Imatge de sala de la Nova col·lecció permanent d’Es Baluard.

Personalment, només li posaria dos emperons. Un el diré ara mateix, l’altre el deixaré per a més endavant. El primer emperò és l’ús dels termes “local” i “nacional” a l’hora de referir-se als artistes i al panorama artístic de les Illes Balears, en el primer cas, i als artistes i al panorama artístic de la resta de l’estat, en el segon.

Un i altre són uns termes massa esbiaixats –massa fets malbé per un ús ideològicament interessat i poc rigorós– com per ara emprar-los d’una manera tan inconscient i lleugera. El terme “local”, per exemple, no tan sols és equívoc sinó que també és contraproduent, perquè arrossega unes connotacions tan baixes i negatives que només fa que minimitzar la importància d’aquell a qui se’l penja. Atribuir a un artista illenc la condició de local és posar-lo, immediatament, en un pla inferior a l’artista a qui s’atribueix la condició de nacional o d’internacional. En aquest sentit, seria més convenient –i més pertinent– fer servir expressions com ara artistes propis, artistes del país o de l’arxipèlag o, segons com, artistes illencs.

Quant al terme “nacional” en referència a tot el que té a veure amb l’àmbit estatal, el seu ús està tan marcat ideològicament –¿per què allò espanyol ha de ser nacional, si són molts els que pensen que l’Espanya actual està constituïda per diferents nacions?– que seria més astut i encertat recórrer a un terme més neutral. Dir-ne simplement estatal, per exemple.

Aclarit això, centrem-nos en la qüestió purament artística. La nova exposició permanent es divideix en tres parts. El criteri d’ordenació ha estat cronològic, una opció que pot semblar òbvia però que sobretot és pràctica, clarificadora, antisofisticada i instructiva.

La primera part abasta l’eix temporal que va del 1890 al 1939, i s’articula, tal com diu la cartel·la explicativa del museu, “al voltant de dues línies d’estudi: la renovació del gènere pictòric del paisatge i la seva vinculació amb Mallorca […], i la ruptura amb la tradició proposada per les avantguardes de principi de segle”.

Imatge de sala de la Nova col·lecció permanent d’Es Baluard.

Gràcies a la fascinació que suscitaven els seus paisatges heterogenis i preciosos –Miquel dels Sants Oliver va dir que l’illa de Mallorca era “una antologia de paisatges” i que contenia tota la rica diversitat del continent europeu–, molts artistes van venir a l’illa a treballar i a viure durant el primer terç del segle XX. Entre els que van venir, hi havia alguns dels principals renovadors –amb un peu i un ull en la tradició i l’altre peu i l’altre ull en la modernitat– del gènere paisatgístic: Joaquim Mir, Francisco Bernareggi, Santiago Rusiñol, Hermen Anglada-Camarasa… Aquests dos últims van ser els que irradiaren una influència més expansiva i determinant.

Cal aclarir de seguida, en tot cas, que tots ells vingueren per enriquir –i revolucionar– un panorama artístic que, si bé era exigu, ja comptava amb figures extraordinàriament consistents, com Ricard Anckermann, de qui se’n pot veure, aquí, el realista i magnífic Molinar amb gent, o d’una personalitat pictòrica fortíssima, com era el cas d’Antoni Gelabert, que mai va aconseguir guanyar-se un prestigi i un respecte i que, despitat, es va acabar suïcidant penjant-se d’un arbre a Deià.

Tots els artistes tot just esmentats tenen obres en aquesta primera part de la permanent ara estrenada. La majoria d’aquestes obres són, a més, de primera categoria. I tenen la gràcia de complementar-se les unes amb les altres. Vull dir que, si poses els quadres com si fossin peces d’un mateix conjunt –des del moment que comparteixen exposició i sala, ho són–, et surt representada tota la pluralitat paisatgística de l’illa, i un mostrari tan imaginatiu com vibrant de les múltiples possibilitats plàstiques que ofereix.

Així, hi ha un Torrent de Pareis (1902) de Joaquim Mir que és un pur vertigen geològic i cromàtic. I hi ha dos emparrats delicats però intensos de Gelabert. I hi ha un exuberant i verdíssim Jardí de Mallorca de Bernareggi. I hi ha, també, un parell de Rusiñols d’una gravetat refinada i d’una esveltesa harmoniosa que esgarrifen, per exemple el titulat Son Moragues, Sa Muntanyeta (del 1903), aureolat de misteri i de gràcia. Ni tan sols hi falta la icona costalloberiana per excel·lència, El pi de Formentor, aquí retratat per Anglada Camarasa amb la seva sumptuositat habitual, com si la tela fos un safareig d’aigües espesses per on neden peixos de colors. Per si tot això fos poc, una cala de Sant Vicenç de Joaquim Sorolla i uns penya-segats de Blanes Viale també formen part del conjunt.

La impressió que s’emporta l’espectador és elemental però fonda. A principis del segle XX, quan les avantguardes estaven a punt de fer-ho volar tot pels aires o ja ho havien rebentat tot, continuava fent-se un paisatgisme d’arrels clàssiques que era absolutament extraordinari, imaginatiu i innovador tant des d’un punt de vista estètic com expressiu. Prendre’n consciència permet confirmar, de nou, que l’art és acumulatiu, que en art res mai no descarta res, i que l’únic que de veritat compta d’una obra és que sigui personal, forta, plàsticament expressiva, no l’estil amb què ha estat feta ni el corrent ideològic o estètic del qual participa.

Imatge de sala de la Nova col·lecció permanent d’Es Baluard.

Significativament, en aquesta primera part de la nova col·lecció, tenen més qualitat les obres de naturalesa més tradicional que les més pròpiament avantguardistes, entre les quals també hi ha algun paisatge, per exemple el cubistitzant Haven Palma, de Leo Gestel.

L’únic representant mallorquí entre els avantguardistes és Juli Ramis, que va fer molta obra abstracta però que aquí és present amb un Nu i uns Flautistes de clara petjada matissiana. Són dues obres que indueixen a donar la raó a la tesi dels admiradors més dubitatius de Ramis –o potser és la tesi dels seus detractors més generosos?–, segons la qual va ser sempre un epígon amb força, destresa i talent, però al capdavall només un epígon. Entre les obres de caire avantguardista, hi ha peces també de Maria Blanchard i de Modigliani –res, un dibuix a llapis estrictament fetitxista, molt modiglianesc però que si l’hagués fet un altre artista ningú no se’l miraria–; cap d’elles no arriba, però, a l’altura del dramàtic i esplèndid Escena de la Guerra Civil Espanyola, de Wilfredo Lam, tumultuosa i exaltada.

L’obra de Lam, de totes maneres, no és millor que la sòbriament realista i melancòlica Esperant els nuvis, una pintura de gran format de Pilar Montaner Sureda que constitueix un retrat precís, contingut però adolorit, de la feminitat tradicional, marcada a la força per la paciència, la resignació, la fiscalització, la quietud, la mudesa i l’ofec extenuant de les convencions. El quadre abans esmentat de Wilfredo Lam tampoc no és millor que Murada i catedral a entrada de fosca (1903), d’Antoni Gelabert, que pinta Palma al capvespre amb una mirada crepuscular que commou i amb un talent poètic introspectiu que burxa fort i cala fondo.

La segona part és potser la menys interessant de les tres, potser perquè és la d’autors i obres més coneguts i vistos. Hi ha diverses obres menors de primeres espases: un Wols, un Marie Laurencin, un Léger quasi d’última època –la principal virtut del qual és que és molt vistosament legeresc, és a dir, molt epígon d’ell mateix–, un dibuix de Matta –encara que dir-ne dibuix és molt optimista, més aviat és un esbós, això sí, amb els verds selvàtics o insectívors que són marca de la casa–, un guaix damunt paper de Fautrier, un Hartung… No hi falta un vídeo, Invitation au voyage, obra d’un pioner del videoart, Robert Cahen. Res d’això és, en absolut, menyspreable, però sí que és menor. Com a molt, és característic d’uns autors, és indicatiu d’unes inquietuds i és simptomàtic d’una època.

Ara bé, just al costat d’aquestes llampants obres menors hi ha unes quantes peces a qui no els ve gran el qualificatiu d’obres mestres. Hi ha un André Masson que té la virtut de convertir una pluja de regruixos ocres en una meravella que euforitza i inquieta. Hi ha també un Tàpies titulat Matèria en forma d’aixella (del 56) que aconsegueix conjugar a la perfecció l’experiment matèric amb l’expressió d’una determinada visió –crua, banal, brutalitzada– del cos humà i de l’existència humana. També hi ha una vitrina amb quatre ceràmiques de Picasso i una del tàndem Miró/Artigas, les quals t’assalten als ulls i s’hi queden a viure. Hi ha, així mateix, un Rafel Tur Costa molt característic d’una de les èpoques més interessants i fecundes (anys 70) del venerable artista eivissenc. És una pintura que, a primer cop d’ull, sembla una paret blanca. El mur blanc cobreix gairebé tota la tela, excepte en algunes parts del suport, en què la blancor omnipresent s’obre o s’escrostona i deixa veure la capa de colors que hi ha al darrera, un símbol de la vida que empeny i que desitja mostrar-se, fer-se veure.

També hi ha un espai dedicat a Joan Miró. Com tot el que té a veure amb Miró, val molt la pena. Potser no hi ha peces majors –o sí–, però és tot un luxe disposar d’aquest espai Miró –cortesia del col·leccionista Pere Serra– a Es Baluard. Hi ha pintures, dibuixos, homenatges d’altres artistes, un vídeo amb una entrevista per a una televisió francesa, una llarga sèrie de dibuixos inspirats per l’Ubú Rei d’Alfred Jarry i, fins i tot, dues figures de la mítica obra de teatre Mori el Merma. També hi ha quatre bones pintures dels anys 60 i 70. Abstractes, algunes coloristes i vitalistes, altres fosques i greus, totes grandiloqüents, però també totes juganeres i gràcils, són Miró en estat pur. També hi ha una preciosa i intimíssima fotografia de Jean Marie del Moral, en la qual es veu un dels centenars d’objectes mironians que el fotògraf hispanofrancès ha retratat tan bé i tan exhaustivament. En aquest cas, l’objecte és un titella que Manolo Millares va regalar a l’artista català.

Ha arribat el torn del segon emperò o retret. Tenint en compte que aquesta segona part abasta del 1940 al 1977, és una pena que no es dediquin a penes ni atenció ni espai a l’eclosió artística que va viure Mallorca durant el tardofranquisme i el principi de la Transició. Va ser aleshores quan molts joves artistes es van constituir en tota mena de grups i grupuscles –mentre anaven fent pel seu compte i a la seva manera–, van agitar provocadorament, amb idees fresques i talent, el panorama artístic estantís de Mallorca i, a la fi, van aconseguir homologar l’art que es feia al país amb el que es feia en els principals centres artístics del món. A més, aquell va ser un art que va abordar, d’una manera crítica, inventiva, agosarada i mordaç, molts dels grans temes que estan marcant la modernitat mallorquina i global: l’impacte del turisme de masses, la convivència entre l’alta cultura i la cultura popular, la conflictiva relació entre tradició i avantguarda, la lluita davant la censura i altres formes d’autoritarisme polític… Tot plegat donaria molt de joc, museísticament parlant. Ara mateix, però, l’únic que se’n pot veure, de tot aquell panorama fecund i revoltat, és una vitrina amb documents i papers d’Horacio Sapere, Pep Canyelles i Jaume Pinya. Interessant, però insuficient.

En canvi, la tercera i última part de la nova permanent, que va del 1978 al 2017, cobreix molt bé la presència d’artistes autòctons, un aspecte que sovint Es Baluard no ha tractat gens bé. Aquesta tercera part aconsegueix fer conviure i dialogar amb total naturalitat les obres valuoses –pintures, escultures, fotografies, instal·lacions i vídeos– d’artistes internacionals (Francesca Woodman Mladen Stilinovic, Lydia Oukumura, Tomás Saraceno…) amb les obres d’artistes del país (Ramon Canet, Amador, Pepe Cañabate, Rafel Joan, Antoni Socias, Glòria Mas…) i amb altres d’àmbit estatal, molts dels quals han tengut o tenen una relació estreta amb les Balears, com és el cas de Miguel Ángel Campano, que va viure i treballar diverses temporades a Mallorca, i José Luis Broto, que hi viu des de fa molts d’anys.

Aquesta tercera part de l’exposició té una clara voluntat de rescabalar buits històrics i de reparar injustícies flagrants, per exemple l’absència i la marginació de les dones artistes al llarg de tota la història. A més d’algunes artistes ja esmentades, també hi ha Ángeles Marco, Amparo Garrido, Eulàlia Valldosera…

Tampoc no hi podia faltar la figura més rutilant de l’art illenc –i estatal– de l’últim mig segle, Miquel Barceló, aquí present amb dues obres de grans dimensions, Fifteen holes i Pedra blanca sobre pedra negra, dos exemples paradigmàtics d’un Barceló pletòric, el de finals dels 80 i la primera meitat dels 90, el qual ja havia trobat el seu camí com a pintor de la natura apassionadament matèric, deliberadament salvatge, sofisticadament essencial i primitiu. Entre aquest parell de Barcelós, el Campano, el Broto, el Canet i el Rafel Joan (un pintor menys conegut del que es mereixeria), la revifalla de la pintura que es va viure durant la dècada dels 80 està magníficament representada.

La conclusió és que la nova interpretació de la col·lecció permanent d’Es Baluard és molt completa des d’un punt de vista cronològic. També és heterogènia quant als temes, els gèneres, els estils, els tons, les mirades i les disciplines creatives. A més, té la gràcia de ser meditada i autoconscient però, al mateix temps, de ser flexible i prou oberta per renunciar a la vistositat i la comoditat mental de les lectures unívoques i dogmàtiques. Neta dels complexos risibles que solen acompanyar el fals cosmopolitisme provincià, és una col·lecció permanent que també té la virtut –imprescindible en un museu d’aquesta mena– de ser prou valenta per assumir i explicar a tothom que ho vulgui sentir que l’art dels artistes del país és perfectament equiparable a l’art de qualsevol altre part del món. La conclusió de veritat és que val molt la pena anar-hi.00

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca