Arts visuals

Escafandrers grecs i artistes internacionals a Cadaqués. Una tarda de diumenge amb Pere Vehí Contos

Allò ultralocal fa l’universal, però l’estil internacional afecta Cadaqués? Per saber més sobre la relació de Picasso, Dalí, Lorca, Planells, Duchamp, Man Ray, Hamilton i tants més és bo de rastrejar la gramàtica dels objectes locals i les imatges i escrits que es conserven en el subsòl i sota les coves. Pere Vehi Contos ha rastrejat el fons marí i n’ha constituït, amb les troballes esponjoses i coral·lines, un arxiu de base de la microhistòria de l’art. 

He anat a trobar Pere Vehí al bar Boia, que encara roman captiu des de fa tres mesos, tancat i barrat com gairebé tots els establiments que voregen la riba de Cadaqués. El perímetre, dibuixat amb ratlles vermelles per una balisa de cinta, circumda els límits normatius d’una terrassa buida, depressiva. L’aparença del lloc sembla la pròpia d’un indret vigilat per una instància judicial o, empolsat, per un grup d’arqueòlegs. Rere els vidres emblanquinats pel contrallum del mar que ho travessa, s’hi pot identificar la inconfusible figura d’En Pere del Boia, dominada per la seva personalitat, entremig d’un interior atapeït de taules i cadires amuntegades.

No ha deixat d’anar-hi cap dia, al llarg del confinament, pel matí, com té per costum de fer-ho des que era nen. Allà, a la terrassa, hi va a petar, de dret, l’única carretera que arriba des del món de fora; entre les taules, de nen i de jove, hi va fer estudis i universitat lliure, voltant, escoltant i aprenent de l’autoritat intel·lectual dels pocs grans d’una època pretèrita que es deliren per Dalí: Luis Romero, Rafael Santos Torroella, Juan Ramón Masoliver, Guillermo Díaz-Plaja i Joan Tharrats, i J. V. Foix quan aquest pujava de Port (“I ve el Planells i amb vells pinzells obre llums noves”). Anna Maria Dalí hi berenava cada dia a l’estiu amb Josefina Cusí. El nen fou també la metàfora que transportava, a l’època que el telèfon anava amb cables i per centraleta, els missatges d’anada i tornada entre el “capitán” Moore i Salvador Dalí, i els telegrames que li arribaven, a la carnisseria dels pares, a Marcel Duchamp, “un senyor francès, simpàtic, que donava molt bona propina”.

Pere Vehí i Vicenç Altaió al bar Boia, tancat.
Pere Vehí i Vicenç Altaió al bar Boia, tancat.

Res ni ningú gosa mirar aquests dies el fons del mar d’on venim. He entrat al despatx per la porta del darrere, tocant a la riera, mig tapada per una pila de sacs de menjar. “Ens vam carregar de provisions…” -m’explica Pere Vehí quan em rep, pensant jo que parlava d’ell- “… per a dos gavians que marquen el territori al teulat i per a dues guilles que, solitàries i independents em saluden pels vidres de l’arxiu a casa, a S’Alqueria Gran”. Tot està quiet, com quan el mar queda planxat de vidre com un llac, però el Pere, observador com un gavià i corredís com una guineu, està constantment a l’aguait i en moviment. Encara que el bar estigués en plena activitat, En Pere Vehí sempre et treu, del costat de la caixa de cabals, un sobre de correus amb protecció de bombolles i una carta certificada que s’ha de mirar el seu interior ben assegut. Fruit de la inquietud manifesta, que se’l menja, rere la recerca i la complicitat que té amb la gent dedicada a la investigació, per provar de comprendre les rastres del passat en el present, he pogut llegir i mirar manuscrits de primera magnitud: un poema inèdit de Lorca a Anna Maria Dalí, escrit a Figueres l’abril de 1925; una postal del mateix estiu de Dalí a Picasso “pel juliol, ni dona ni cargol”; una postal del 27 de Dalí al Foix de La Publicitat; una postal d’Eluard amb la Sagrada Família a Gala, l’estiu del 29, que ja s’ha quedat amb Dalí per sempre; l’ex-libris de Breton ple de formigues o el catàleg kitsch de l’exposició de Dalí a Nova York del 36 a la Julien Levy Gallery, on de les mamelles flonges cauen postals de les pintures allà exposades. I així, dia a dia i paper a paper, fins a plorar de goig i saber-ne més i més. L’arxiu de cartes privades, confidències, dedicatòries i notes manuscrites i despreocupades que Pere Vehí ha agombolat, buscades arreu del món, meravella l’Aguer i la Dawn, el Jeffett i el Lubar. “La vida d’un tasquer -em diu rient i satisfet- viu de l’anècdota i el cafeter només fa cafè. Jo vull saber què vol i sap el públic.”

Retrat de Pere Vehí, fotografiat per Joanna Rosselló.
Retrat de Pere Vehí, fotografiat per Joanna Rosselló.

Mentre Pere Vehí mostra els papers morts, tot vibra i es sacseja; i aquests fulls se sincronitzen amb altres fulls que reposen a Figueres o bé a Saint Petersburg, Florida; i la mà reviu. Vehí funciona amb mètode fotogràfic i associatiu, cosa que va aprendre del Dalí que pujava lluny, a Sant Sebastià, i a prop, sense moure’s de la platja, al Llané; i per tot, buscant el dur i el tou, el magma i el líquid, l’hipnòtic i el delirant. I tanmateix l’un i l’altre es fan escàpols del misteri, car el seu sistema és mecànic i filològic. Sovint, estant jo contemplant, extasiat i perdut, una obra d’art, Vehí m’ha apunyalat per l’esquena posant de manifest l’error en una data o lloc en una fitxa tècnica. El menjadates meticulós vincula l’ull al cervell, les coses a la història i les pintures giren al voltant de dates i llocs. “De jove delia per conèixer l’etimologista i lexicòleg Joan Coromines“. L’associació en Dalí és accelerada i maníaca, aleatòria i histèrica. “Dalí, poruc, registrava, a tota hora, la febre que li donava el termòmetre, ratlla amunt i ratlla avall. Estava obsedit pel mètode mecànic, repetitiu, mastorbatori. Al llibre hi ha dibuixos de bacils de forma cilíndrica que l’aterrien i a sota una gargot amb cara que fa por. Pel tipus de lletra, és dels anys 68-69.”

Anotacions manuscrites de la febre de Salvador Dalí damunt d'un llibre de la col·lecció "Le goût de notre temps", dirigida per Albert Skira.
Anotacions manuscrites de la febre de Salvador Dalí damunt d’un llibre de la col·lecció “Le goût de notre temps”, dirigida per Albert Skira.

Dalí es reia de Breton, el papa lucidíssim del dogma surrealista. Quan una part de la secta de París pretengué supeditar, per urgència, la revolta estètica a la política, Dalí pintà les calcomanies de Lenin, el bolxevic, damunt les tecles del piano, a fi d’evidenciar la lògica d’un sistema materialista i mecànic. Quan fou cridat a judici, acusat de riure’s de la revolució proletària internacional i d’admirar Hitler, Dalí es presentà en ple estiu abrigat amb un jersei gruixut i amb un termòmetre a la boca. El riure histèric res té a veure amb el riure socarrat i tendre de llavi format. En Pere és dels que veu manifestacions de la presència de l’art per tot. Avui ha provat de fer-me creure que a les bigues de la casa de Richard Hamilton hi apareix l’espectre de Duchamp sota les seves sigles MD als cairats, quan ell sap que es tractava dels taulons de la bastida del constructor, En Melgar Demitri. I somriu, capciós i amb bona fe. També m’ha acostat a una de les darreres fotografies de la presència d’Hamilton a Cadaqués, captada amb mesura magistral de llum en negre sobre blanc per Joanna Rosselló al bar Boia. Com si fos una performance, Richard es beu ell mateix, en transubstanciar el seu nom amb la gerra d’aigua per allargar el pastís Ricard, i rememorar, al mateix temps, la instal·lació a la galeria Cadaqués, llavors de Lanfranco Bombelli, quan l’omplí de plaques publicitàries de la marca francesa amb el seu nom de “Richard”, en un joc lingüístic conceptual minimalista a la duchamp.

Richard Hamilton fent l'acció de beure's a si mateix amb una gerra de pastís Ricard al bar Boia, Cadaqués, 27 de juliol de 2008. Fotografia: Joanna Rosselló.
Richard Hamilton fent l’acció de beure’s a si mateix amb una gerra de pastís Ricard al bar Boia, Cadaqués, 27 de juliol de 2008. Fotografia: Joanna Rosselló  realitzada per encàrrec i seguint les directrius marcades per Carlos Pazos.  

Se m’ha ocorregut de fer un emmetxament per assajar de captar el mètode amb el qual, a manera d’historiador local, Pere Vehí Contos enuclea l’ull de l’art. Ho diu ell: “Quan ets curiós, vius en risc; sense telèfon ets mort. Durant dotze anys cada quinze dies, fora de la temporada, he viatjat rere llibres i manuscrits, on tocava. No he entès mai perquè la gent va al Museu quan pots trobar les obres i les llegendes en els llibres. No entenia la pinzellada. M’interessa la recerca històrica: no sóc col·leccionista, només tinc interès pels documents que reconstrueixen la història de Cadaqués, el pal de ballarí. I a través del local entenc allò universal dels artistes que molts acadèmics per desconeixença eleven a xerrameca. He recuperat en cases tancades i de bombetes plenes de pols, capses farcides de fotografies, de feixos de papers i manuscrits, diaris anònims, cartells de ball originals, dibuixos científics d’enceses i teranyines, d’olivassos… tot cap al congelador per matar la vida que rosega el passat”.

Pere Vehí se separa, doncs, voluntàriament, de la il·luminació que sovinteja entre els especialistes i assagistes d’art. Com Dalí i Pla que, essent els més ultraintel·lectuals de tots, menyspreaven els intel·lectuals. Crec que s’escau de definir-lo com un  “filòleg de l’objecte i dels manuscrits, especialitzat en etimologies de l’ultralocal”. Un dia em fa veure que aquelles obres del Dalí jove, amb suro, forat i dit, són els “galls” dels pescadors de Portlligat, és a dir les boies d’abans de quan es calen les xarxes. En una altra ocasió m’assenyala en una pintura enigmàtica els trossos d’àmfora que els pescadors troben enganxats a les xarxes. “Qualsevol cosa que trobes pintada per Dalí forma part d’un diccionari d’objectes locals”. Pere Vehí va associant idees, personatges i objectes i sempre et porta a desxifrar l’amor i la por en unes relacions sexuals oprimides entre l’eròtica del lloc i la seva disfunció pràctica. 

Els documents de Pere Vehí han estat fonamentals per circumnavegar Dalí i els illots de Cadaqués: el pas de Picasso i el cubisme naixent, que Ricard Mas rematà; la vergonyosa vida de Dalí explicada per Ian Gibson; el paper de Lídia de Cadaqués en el mètode de Dalí i la contrició de D’Ors, reinterpretada per Cristina Massanés; el període surrealista d’Àngels Planells i el surrealisme empordanès fixat per Mariona Seguranyes; el món ultralocal concretat per Josep Playà; i Duchamp, l’aparent mandrós, recopilat per Pilar Parcerisas. Tot des de Cadaqués. A més, ell ha estat l’únic que ha tingut la porta oberta, amb amistat per separat i a voltes com a emissari confidencial entre ells, amb els quatre col·laboradors més propers de Dalí: el Capitán Moore, Enric Sabater, Robert Descharnes i Antoni Pitxot.

La barca Pedro, adquirida per la família de bussos grecs els Kontos a l'Estartit el 1929, atracada a la Platja Gran de Cadaqués, l'estiu de 1930. Fotografia de placa de vidre: Joan Corney (Arxiu Comarcal Alt Empordà).
La barca Pedro, adquirida per la família de bussos grecs els Kontos a l’Estartit el 1929, atracada a la Platja Gran de Cadaqués, l’estiu de 1930. Fotografia de placa de vidre: Joan Corney (Arxiu Comarcal Alt Empordà).

Avui En Pere Vehí  se’ns reivindica amb el segon cognom, el de la mare: Contos. És el mateix cognom que Kontos, com es presenta sempre el seu cosí en Konstantí Kontos, que viu en grec i que té un restaurant concorregut i en alta estima amb el nom d’Es grec.  Ambdós, i tants més de Kontos amb C o amb K, segons que l’escrivent del registre civil respectava o no la llengua d’origen, van néixer a Cadaqués, i són descendents d’una família de bussos procedents de l’illa de Symi, del Dodecanès a la mar Egea. Els Kontos eren escafandrers i baixaven a substreure del fons esponges i corall. Amb tot, es guanyaven millor la vida desvallestant barcos que havien naufragat; va ser així que Iorgos Kontos, que ja portava vint anys de bus al port de Barcelona i a l’estiu pescant esponges a Mallorca, va arribar-se al Cap de Creus, el 1917, per desballestar el vapor anglès Llanishen, torpedinat a la Primera Guerra Mundial al Golf de Lleó i que la brutalitat del mar, quan s’agità, arrossegà fins Es Caials, on s’enfonsà. Fins la guerra civil, l’extracció del corall era habitual, però amb el tràfic marí durant la guerra civil el mar s’ompli de mines. “Si bé els Kontos eren reconeguts per la seva capacitat en tota mena de treballs submarins, en les feines que requerien l’ús de la dinamita eren autèntics especialistes”. Vehí és corall i dinamita.

La història del passat familiar actua també com una paràbola en el món de l’art. Vehí Contos ha practicat la introspecció submarina al fons Dalí, com un bus grec que es tira al mar en vertical. No pas a les zones afòtiques i eròtiques del subconscient, sinó en el rastrejament del fons local, poblat d’objectes del passat que llueixen un vermell de corall. A dalt, la permanència del paisatge de Cadaqués i de l’Empordà com a teló de fons emergent. Veure pintats per Dalí els reis de l’aristocràcia novaiorquesa amb fons de paret seca i revisitant les localitzacions geogràfiques acompanyats per Pere Vehí és de sorpresa sobre sorpresa. “El coneixement local que fa una persona local s’ajusta a una baula de realitats que quan desapareixen anem a parar a la sobreinterpretació”. 

Pere Vehí a l'arxiu. Fotografia: Jordi Herms.
Pere Vehí a l’arxiu amb una biblioteca especialitzada en Dalí. Fotografia: Jordi Herms.

La darrera contribució d’arqueologia artística local que Pere Vehí ha propiciat, conté una alta dosi de curiositat per als mitòmens seguidors de l’artista més influent, en el moment actual, per les més joves generacions d’artistes del panorama mundial. Heus aquí el seu nom: Marcel Duchamp, l’intèrpret en vida del “no-artista”, el desertor, el conceptòleg, el murri,  el burleta, el jugador de mots de paraules compostes amb doble sentit. Pere Vehí va tenir la idea, fa dotze anys, d’anar reunint en un film documental setze testimonis sota l’afirmació Jo he conegut Marcel Duchamp a Cadaqués.  L’artista francès que coneixia Barcelona quan presentà la més que reconeguda obra “Nu baixant l’escala”, el 1912, va venir per primer cop a Cadaqués el 1933 amb Man Ray, i hi retornà el 1958 i de llavors cada estiu fins a la seva mort el 1968. La tradició resa que aquí no hi va fer res -aquí el fals mite- i mai dels mais va voler parlar d’art amb ningú. 

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Petit fragment del film documental inèdit “Jo he conegut Marcel Duchamp a Cadaqués”, realitzat per Pere Costa a partir d’una idea i guió de Pere Vehí.

“He pretès mostrar la part més humana del mite i recollir el testimoni de setze persones que el van tractar”. El que el lector d’El Temps de les Arts acaba de veure en primícia és un petit fragment d’un film d’una hora encara per presentar, i que acabo de visionar sencer i que, puc assegurar, passa volant com la gent. Això és gràcies al dinamisme que li ha donat Pere Costa que ha fet de càmera i de muntador. Parlen de Duchamp l’escriptora i veïna seva Rosa Regàs, el fotògraf secretari de Dalí Robert Descharnes, el galerista Lanfranco Bombelli, l’escultor i vivaç Xavier Corberó, la colla dels escacs de cada tarda a les 6 en punt amb Walter Faixó del bar Melitón (Isidre Escofet, que fou alcalde, Heribert Gispert i Làs Rahola, llibreters, Enrique Irazoqui, actor i professor), Pepita Riberas del restaurant la Galiota, la Rosita Casadevall, la llogatera, Maria Descamps, la minyona, i el doctor Vergara, entre altres. De les persones entrevistades al llarg de vuit anys, només en sobreviuen uns poquets. S’hi parla de la bona persona, del diferent a tothom, del diletant, del jugador d’escacs, del papa de la colla dels americans a Cadaqués, del gat vell novaiorquès amic de Dalí, de la seva malifeta en la corrida de toros d’homenatge a Dalí, de la darrera obra que hi deixà en construir una xemeneia com a prototip estereoscòpic”.

Com Duchamp mateix, ningú, preguntat i filmat, no podia parlar d’art, però Xavier Corberó tanca i remata, mirant de gairell: “Tota obra d’artista és una obra d’art. Un pet d’artista és una obra d’art. Què és o no és una obra d’art? És impossible de saber. L’obra d’art, com l’amor, és misteri.”

Picasso, explorador del volum geomètric mental a Cadaqués, creia que les formes, com les màscares i els objectes, tenen vida al seu interior. A Cadaqués va pintar nou dibuixos i tres teles i entre les quals “La barca grega” i “El port de Cadaqués”. En aquell ull embussat de línies creuant-se, Picasso fixà en mar quiet i calma blanca la boia que hi fa de triangle i de con. Me’n vaig de la conversa amb Pere Vehí Contos del bar Boia amb un llibre extraordinari, que encara no ha vist ningú, sota el braç, per llegir-lo el diumenge a la tarda: Els Kontos. Una nissaga de bussos i corallers. De Grècia a Cadaqués. Ho tanquem amb un gin Kontos, que ens ha preparat Manel Vehí, entrada la nit, amb una base de plàncton marí. 

Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca