Patrimoni

Escaladei, un indret de somni

La Cartoixa d’Escaladei va ser un dels monestirs més importants de Catalunya i va crear i transformar el Priorat. Avui, del conjunt en ruïnes es poden visitar els tres claustres, la sala capitular, el refetor i la reconstrucció d’una de les cel·les.

Passejant per la Cartoixa d’Escaladei, tot convida a la calma, el silenci, l’aparent sensació de solitud i el paisatge reclòs del Montsant que embolcalla l’indret. Un indret que a més d’un l’haurà suggerit o estimulat a fer una bona migdiada. I no s’equivocaria si ho fes, al cap i a la fi, la migdiada forma part ineludible en l’origen del convent cartoixà, el primer a tota la península Ibèrica. Diuen que pels volts del segle XII, quan els monjos seguidors de Sant Bru buscaven un lloc per establir-se un pastor de l’actual Priorat va lloar-los les virtuts del lloc, la qualitat de l’aigua, de la terra, del paisatge… però sobretot d’un pi. De tots els arbres un sol pi era l’estrella. Era el pi on ell – el pastor – feia les migdiades i on, en somnis, se li apareixia una escala recolzada a soca del pi per on els àngels pujaven i baixaven del cel.
Una escala directa al cel? En sentir-ho, els monjos no van tenir cap dubte, aquell era el lloc indicat! S’iniciava la història d’Escaladei, l’escala cap a Déu.

Interior d’una cel·la reconstruïda a Escaladei. Font: Flickr usuari: SBA73

El cert, però, és que fou iniciativa del comte-rei Alfons I el Cast crear un cenobi cartoixà a la zona que més tard i gràcies al seu domini sobre diversos pobles s’anomenaria Priorat.
Des d’aleshores, la Cartoixa d’Escaladei va erigir-se com un dels principals centres religiosos, culturals i artístics de les comarques meridionals de Catalunya. Els graons d’aquesta escala al cel amaguen una història en el més estricte silenci com marquen els estatuts, guia dels monjos cartoixans. Un complex monàstic extens, molt extens, amb 3 claustres i 30 cel·les on els religiosos passaven la major part del dia dedicats a l’oració contemplativa i l’estudi. De les cel·les se’n pot visitar una exquisida reconstrucció feta l’any 1998 que ens dona compte de com era la vida de clausura a Escaladei. Lluny de les petites habitacions que podem tenir al cap en visitar altres convents o monestirs, les cel·les d’Escaladei són àmplies – per bé que austeres – amb diverses estances, pati interior porticat i jardí. Un jardí que avui presenta un aspecte tal com ho faria al segle XVII gràcies a la restauració que va integrar la mateixa vegetació que hauria tingut en temps passats. Tornant a l’interior de la cel·la, es poden observar l’espai per a l’estudi i l’oració, per al treball manual o per desar-hi els dos únics llibres que els estava permès tenir. I en un racó, dins d’una petita fornícula a la paret, una calavera i un rellotge de sorra per recordar a tota hora la petitesa humana i la brevetat de la vida.

Claustre Minor d’Escaladei reconstruït l’any 2013. Font: Wikimedia commons usuari: Nnogue

Si de normal el silenci era sinònim d’Escladei, aquest encara es va fer més evident a mitjans del segle XIX amb la desamortització, l’exclaustració i l’abandonament. Començava, aleshores, un camí de destrucció i oblit que no havia d’acabar fins a l’any 1989 quan els propietaris cedeixen l’espai a la Generalitat de Catalunya i aquesta n’inicia la restauració. La cel·la de què parlaven tot just ara és un dels exemples d’aquesta voluntat de l’administració catalana per retornar part de l’esplendor a Escaladei. Com també ho és la reconstrucció del Claustre Minor efectuada l’any 2013 juntament amb la restauració de la sala capitular i el refetor. Avui tot el conjunt patrimonial és gestionat per l’àrea de monuments i jaciments de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural i acull visitants d’arreu.

Costa de creure com des del recolliment de les cel·les els pares cartoixans van transformar tot un territori, no en va de les seves parets en va sortir molins, granges i, sobretot, l’extensió del conreu de la vinya. Una vinya que avui és indissociable d’un paisatge, el del Priorat, que treballa per ser reconegut Patrimoni Mundial de la UNESCO en la categoria de paisatge cultural.

Poc s’ho devia pensar aquell pastor de la llegenda que de les seves migdiades als peus del pi veient pujar i baixar àngels per l’escala al cel, en sortirà tot això.

Àlex Rebollo Sánchez

És historiador, museòleg i té un postgrau en gestió de patrimoni immaterial. Ha treballat en museus com el Museu de la Vida Rural o en la posada en marxa del Museu Casteller de Catalunya. També en institucions culturals com la Biblioteca de Catalunya.
Actualment treballa com a autònom en la creació i gestió cultural i patrimonial. A més, forma part del col·lectiu Factoria Bram.
Àlex Rebollo Sánchez

Àlex Rebollo Sánchez: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca