Cinema

Escales, poder i insurreccions: quan el cinema prediu els focs de la revolta

‘Paràsits’, ‘Les misérables‘, ‘Us‘, ‘Joker‘ i ‘Nuevo orden’, quatre pel·lícules del 2019 i una estrena actual que expliquen la convulsió social del present.

La distòpia mexicana Nuevo orden ha estat l’estrena més vista de la setmana. Se la venia com “el Paràsits de Mèxic” i això, de ben segur, que ha provocat algunes decepcions en espectadors incauts a qui el rumb de les revolucions agafa desprevinguts. No és un nou Paràsits, però sí que té alguna cosa a veure amb allò que va provocar l’obra de Bong Joon Ho.

En tot cas, l’arribada a casa nostra de la cruenta distòpia situada a Mèxic DF ha coincidit amb les protestes derivades de l’empresonament de Pablo Hasél. Crits de llibertat i de justícia que ens fan pensar en els gilets jaunes de França, en les protestes als carrers de Xile, en les càrregues i la insistència reivindicativa de Hong Kong. Imatges, totes elles, que s’entrellacen amb el viscut el 2011 —ahir mateix en la transcendència de la història—, en allò que vam anomenar la Primavera Àrab. En com es vol subvertir l’ordre establert.

Dirigida pel cineasta mexicà Michel Franco, Nuevo orden mostra com el feixisme és a l’aguait, a punt per tornar a esclafar drets i llibertats. L’inici del film encadena unes imatges poderoses i descontextualitzades, però a través de les quals el director ens dona pistes del drama que vindrà. La primera, un quadre d’Omar Rodriguez-Graham, titulat Solo los muertos han visto el final de la guerra. Més endavant, i entre d’altres impactes, uns graons per on baixa l’aigua, verda. L’escala, allò que separa “a dalt” i “a baix”. Odis, estrats, classes socials.

Les escales, amb l'aigua verda, de 'Nuevo orden'
Les escales, amb l’aigua verda, de ‘Nuevo orden’

A la pel·lícula, ningú guanya i tothom perd. I si bé ens fa esgarrifar —a nivells de terror pur— en el tram inicial, quan la revolta contra els rics és estremidora i cruel, el més dur arriba al final, quan la paràbola queda exposada irremeiablement. L’ordre és una qüestió militar i econòmica. I la revolta, l’intent de canvi i usurpació de poder, sempre és sufocada per qui té les armes. Al capdavall, una mostra de com s’aprofiten les agitacions socials i el caos per endurir mesures i mantenir el comandament de la situació.

De vegades, però, l’escala és la imatge de la distància i l’ascensor social. Cal saber-ne baixar i pujar, segons convingui. Ho vam veure a Paràsits, amb els graons que connectaven la mansió dels rics amb el subterrani-refugi dels servents. Una versió macabra d’A dalt i a baix (Upstairs, Downstairs en l’original britànic).

El cineasta coreà Bong Joon Ho ens plantifica al davant una fractura insostenible i fa de la lluita de classes una tensió imprevisible i perversa. Sense manierismes, amb l’espai com a claustre de creació i infàmia, amb les escales que pugen… o bé baixen, ja sigui a casa o per uns exteriors (un Seül de diferents nivells) que ja s’han convertit en l’extensió palpable d’un simbolisme molt eficaç. 

Les escales de 'Paràsits'
Les escales de ‘Paràsits’

Unes escales que també són la imatge més icònica del Joker de Todd Phillips, en un film on aconsegueix retratar les condicions –socials, vitals, mentals– d’un pertorbat, però també d’un home a qui la societat ignora i que no ho ha tingut gens fàcil. Un inadaptat que ho és perquè el món –com deia la cançó– l’ha fet així.

Una adaptació que ens mostra, pas a pas, rebuig a rebuig i cop a cop, com es va moldejant la sublevació, el caos. Un desordre que porta a l’incendi social. Ho hem vist recentment a la capital dels Estats Units: una turba de gent descontrolada i airada que era esperonada per l’aleshores president Trump a “conquerir” per la força allò “que els havia estat robat”. Un greu atemptat a la democràcia que dona la volta al món: les escales del Capitoli, amb incendiaris armats i disposats a tot. Unes escales plenes de gent enfurismada, el símbol físic de la presa de poder per la força.

Les ara ja famoses escales de 'Joker', a Gotham / Nova York
Les ara ja famoses escales de ‘Joker’, a Gotham / Nova York

Pel que fa al Joker, hi haurà qui veurà una certa justificació de l’assassí en el trauma, en l’abús de medicaments, en tot aquest engranatge que el condueix a ser un psicòpata macabre, patètic i messiànic. Fins que arribem a un final de violència extrema i realista, que se sustenta en aquesta broma infinita al voltant de la bogeria. El Joker ens alerta del fanatisme, de com tot pot esclatar, un bon dia, sense que hi puguem posar fre. I de com idolatrem monstres, com a reacció contundent a l’extravagància i els perills de l’era Trump.

No podem obviar, en aquest sentit, les propostes de Jordan Peele, que ja va alertar dels perills de l’era post-Obama amb Get out (2016) i que a Us (2019) va un pas més enllà, de nou amb el símbol de l’escala —la clau de tot, al tram final del film—, amb un suspens perfectament mesurat, on intuïm que l’important no és això, sinó el que hi batega, soterrat. No podria ser altra cosa, en mans de Peele i amb l’auge dels líders que manen amb ànsies de revenja i a cop de populisme, amb implacabilitat i amb promeses com la de construir murs per separar éssers humans, comunitats i llibertats.

Les escales mecàniques d''Us', de Jordan Peele
Les escales mecàniques d”Us’, de Jordan Peele

És així, el món desbocat d’uns “nosaltres” que lluiten contra uns “ells”, en la distinció més primitiva, a imatge i semblança de Caïm i Abel. També la certesa del poder que no sabem que tenim, del poble que s’alça contra el poble i contra un món perfecte on no passa res, on tothom pot anar al parc d’atraccions, tenir parella i segona residència a la platja.

Una connexió directa amb l’escala de l’escena final —memorable!— de Les misérables –un retrat de la misèria al polvorí de l’extraradi–, i en la cita que tanca la pel·lícula, després d’un fos a negre que ens deixa amb l’ai al cor: “No hi ha males herbes, ni mals homes. Només hi ha mals cultivadors”, escrivia Victor Hugo i reverbera avui, encara.

Escena final de 'Les miséables', unes escales i una insurrecció, de nou
Escena final de ‘Les miséables’, unes escales i una insurrecció, de nou

El director, Ladj Ly, retrata els carrers amb la desimboltura de qui els ha trepitjat. En coneix els racons des que els gravava quan era adolescent, com també en coneix les jerarquies, les trampes, la ràbia i les passions. Tant s’hi implica que fins i tot apareix el seu propi fill, Al-Hassan Ly, personatge clau en el punt d’inflexió de la trama, en uns fets que seran l’esclat de tots aquests impulsos reprimits, de joves que no veuen sortida ni futur.

Una realitat social en ebullició com a matèria primera d’una collita de films del 2019 amb massa coses en comú, amb instantànies enèrgiques i una imatgeria que avui és molt present. Quatre films —cinc, amb Nuevo orden— amb la metàfora impulsiva i rabiüda de les escales com a ascensor social, com l’ànsia de voler pujar, d’haver de baixar, de ser, d’amagar-se; totes amb la revolta com a motiu, amb l’espurna encesa per un sistema en fallida; amb la pobresa insostenible de la majoria, amb la reclusió a què són sotmesos els qui no tenen poder.

El món ens avisa; el cinema, també. totes elles coincidents en el retrat de desigualtats terribles i indignacions revolucionàries. Pel·lícules on l’horror és a un no-res d’esclatar, i una possible lliçó: l’odi només es remet amb compromís, amb la valentia de combatre’l. Tal com diu el quadre que ens dona la benvinguda a Nuevo orden: només els morts han vist el final de la guerra. De la revolució social a l’estat policial. Del tot al no-res. Convé estar-ne alerta.

El quadre d’Omar Rodriguez-Graham que obre 'Nuevo orden', titulat 'Solo los muertos han visto el final de la guerra'
El quadre d’Omar Rodriguez-Graham que obre ‘Nuevo orden’, titulat ‘Solo los muertos han visto el final de la guerra’

Granollers, 1979. És poeta, periodista cultural, crític de cinema i professor del Màster de Periodisme Literari de la UAB i del Laboratori de Lletres. Ha estat cap de cultura de Nació Digital i coordinador d'"El Temps de les Arts". Col·labora regularment a "El Temps", "En Línia" de TVE, "Àrtic" de betevé i "Catalunya Migdia" de Catalunya Ràdio.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close