Música

Escoltar la música sense prejudicis

Un recital de la soprano Sònia Iontxeva que s’escapa dels repertoris a l’ús i que ens ensenya a desprendre’s de manies i prejudicis a l’hora de jutjar la música.

Mentre esmorze, un dilluns d’abril, escolte l’entrevista a la soprano Sònia Iontxeva (Plovdiv, Bulgària, 1981) en el programa L’invité du jour de France Musique a propòsit de la presentació del seu nou disc, Rebirth, editat per Sony i enregistrat amb els músics de Capella Mediterranea i el seu director, Leonardo García Alarcón. Aquest enregistrament és una mostra més de la versatilitat de la soprano búlgara establida a Suïssa, atés que el nou disc s’allunya dels tòpics operístics i s’endinsa en un univers eclèctic que inclou des de peces de Monteverdi i Cavalli fins a “Like an Angel Passing Through My Room” del grup suec ABBA, passant per la música tradicional búlgara.

En relació a l’heterogeneïtat del repertori del CD, l’entrevistadora pregunta: “Voleu demostrar que la música ens ofereix un sentiment de llibertat que ens pot salvar de les nostres preocupacions, dels nostres traumes, sobretot en aquest moment en què tot el planeta està tan afectat, com una espècie de renaixement [remetent al títol del disc] que vosaltres desitgeu per a aquest món?. A la qual cosa Iontxeva respon: “Sí. Per la simplicitat de la música precisament. I sí, és just aquesta la idea de sentir-nos lliures d’interpretar, però també d’escoltar, de no tenir prejudicis cap a la música. I aquesta música [en referència a la del CD] ho permet perfectament.

L’atzar va voler que Sònia Iontxeva tinguera previst un recital al Palau de les Arts el passat 25 d’abril, dins del cicle “Les Arts és lied. En aquesta ocasió, però, l’eclecticisme no era la tònica del repertori, ja que a simple vista l’eix geogràfic, més que no l’estilístic, travessava el programa, conformat íntegrament per peces de compositors italians de la cruïlla dels segles XIX i XX. Quan vaig veure el repertori m’assaltaren els prejudicis: soc humà, i llec en molts aspectes, per dir-ho d’una manera suau. És cert que de Verdi, en conec les òperes, el Rèquiem i els Quattro Pezzi Sacri; de Puccini, també n’he escoltat, i vist, a bastament, les òperes i algun episodi simfònic; conec igualment les arxifamoses òperes de Leoncavallo.

Tanmateix, he de reconèixer que mai abans no havia escoltat les cançons de cambra de Verdi, ni les de Puccini, ni la de Leoncavallo que estava programada. I encara em fa més vergonya admetre que desconeixia els altres compositors programats, a saber, Tosti, Martucci i Tirindelli. Heus ací, doncs, l’origen dels meus prejudicis, com de tots els prejudicis: la ignorància. Per sort, les paraules de Sònia Iontxeva en aquella entrevista, tot i que remetien a un altre repertori, se’m feren ben presents i vaig decidir que no podia deixar passar l’oportunitat d’escoltar en directe, i en un format no operístic, una de les sopranos de més projecció i reconeixement en el panorama vocal actual.

Amb l’elecció d’aquest repertori, Iontxeva demostra una vegada més la seua voluntat d’escapar del que tot el món espera d’un recital líric a l’ús. De nou, busca la frescor, la innovació i la sorpresa en un món massa sovint estereotipat com és el que envolta els cantants i les cantants d’òpera, cosa que ja es deixa veure en el disc París, mon amour (2015), editat per Sony i enregistrat amb la orquestra del Palau de les Arts, dirigida por Frédéric Chaslin, i en el ja citat Rebirth (2021). No obstant això, la concessió al repertori operístic arribà amb les peces que va cantar fora de programa, com a gratitud pels aplaudiments d’un públic reunit en la sala principal, parcialment buida a causa de les restriccions derivades de la pandèmia. Només per això? Pot ser també a causa de desconèixer que una de les grans veus dels nostres dies actuava a casa nostra per quatre xavos? Però del tema de les propines (en forma de cançons i de xavos), ja me n’ocuparé després.

Així, la primera part del recital estava integrada per sis cançons de cambra de Giuseppe Verdi (1813-1901), tres de les quals pertanyen l’aplec Sei romanze de 1838 (“Perduta ho la pace, amb text de Luigi Ballestra, “In solitaria stanza, amb text de Jacopo Vittorelli, i “Nell’orror di notte oscura, amb text de Carlo Angiolini), i unes altres dues que formen part d’un segon aplec homònim de 1845 (“Il tramonto i “Ad una stella, totes dues amb text d’Andrea Maffei). Pel que fa a l’última cançó, “L’esule, de 1839 i amb text de Temistocle Solera (llibretista d’alguna de les seues òperes i curiosament també de l’òpera L’Indovina del compositor valencià Salvador Giner), convé destacar la seua proximitat a l’estructura d’ària d’òpera. Malgrat la importància del plat a degustar, he de confessar que em va resultar un tant indiferent, en part per Verdi, ja que les textures pianístiques de les cançons no acabaren d’arrodonir l’acompanyament vocal, i en part pels artistes, atesa la fredor interpretativa tant de Iontxeva com del pianista, Malcom Martineau, cosa que també va contribuir a descolorir els registres greus, generalment poc rics en la veu de la soprano.

Tanmateix, la sorpresa va arribar amb la segona part, no només perquè fou un festival de descobriments, sinó perquè, ara sí, la música s’obria pas i l’expressió, el fraseig i la connexió entre veu i piano es van materialitzar amb la bellesa d’una crisàlide. La modernitat de les cançons de Francesco Paolo Tosti (1846-1916), “L’ultimo baccio i “Ideale, i Giuseppe Martucci (1856-1909), “Al folto bosco, és un tret remarcable, tenint en compte el context en què foren escrites, i preludia l’univers musical de Puccini, present en aquest concert amb quatre cançons en les quals l’art de Sònia Iontxeva es va manifestar en tota la seua magnitud. En efecte, la sensibilitat dels intèrprets, i de Puccini, va adquirir nivells que fregaren el sublim amb “Sole e amore (1888), de text anònim, “Terra e mare (1902), amb text d’Enrico Panzacchi, “Mentia l’avviso (1883), originària per a veu de tenor i amb text de Felice Romani, i amb “Canto d’anime (1904), amb text de Luigi Illica.

Un moment del recital de Sònia Iontxeva Fotografia: Mikel Ponce

Les propines, com he apuntat més amunt, foren dues conegudes àrees d’òpera que enllaçaven amb el final del concert: “Donde lieta uscì, l’adéu de Mimì a Rodolfo de La bohème i “Oh mio babbino caro de Gianni Schicchi. Enmig, l’única concessió a l’univers operístic francès, amb la interpretació de la cèlebre “Havanera de Carmen de Bizet, cantada amb una gran sensualitat i desimboltura.

Sort que em vaig proposar escoltar la música sense prejudicis: això em va proporcionar, a més d’un immens plaer, l’ocasió de veure i escoltar en recital la soprano. De veus com la seua, tan càlida, tan expressiva i alhora tan pròxima a la perfecció des d’un punt de vista tècnic, se n’escolten ben poques en els dies que corren. A més, la seua versatilitat per a abordar el repertori de diferents estils i èpoques la fan ser una rara avis en el panorama líric actual i la impulsa a ocupar-hi un lloc prominent al costat de Renée Fleming, Anna Netrebko o Diana Damrau. Dit això, s’entén que puga resultar un autèntic luxe que una soprano d’aquest nivell actue en els nostres auditoris. Un luxe assequible i a l’abast d’un públic majoritari, tenint en compte el preu de les entrades, tot siga dit, i que ens hauria d’ajudar a superar els prejudicis de diversa índole ens impedeixen acudir a descobrir noves músiques, nous i noves compositors o nous i noves intèrprets. El món tan intricat que ens ha tocat viure exigeix que ens despullem de complexos, de tics i de manies per a intentar comprendre’l millor. Escoltar la música sense prejudicis és una bona manera de caminar en aquest sentit.

Director d’orquestra i professor de música i arts escèniques. Titulat superior en direcció d’orquestra pel Conservatori Superior de Música de València, amplia els estudis musicals en l’Haute École de Musique de Ginebra. Ha dirigit diverses orquestres nacionals i internacionals i, entre 2011 i 2018, fou director titular de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València. Com a compositor, ha escrit peces per a cors, orquestra i instruments solistes i ha guanyat diversos premis. Així mateix, és llicenciat en filologia catalana i màster en assessorament lingüístic i cultura literària per la Universitat de València.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close