Arquitectura
MÍNIMA ENCICLOPÈDIA

Espai

“El veritable luxe és l’espai”, deia un anunci de cotxes fa uns anys, centrant-se en la dimensió de l’habitacle. Però tot i ser molt important, en arquitectura la dimensió no ho és tot, i el veritable luxe és la qualitat de l’espai. En aquest sentit cal distingir entre espai i lloc, una dicotomia fonamental. El primer pot existir per si mateix i no necessàriament per a l’ús humà: un hangar, una cova, l’espai intergalàctic. El segon, en canvi, existeix per fer-hi vida, i com a tal ha de tenir unes determinades característiques. Podem resumir-ho dient que l’espai necessita una habilitació per esdevenir lloc. Inversament, un lloc no necessita un espai per existir. Basta una catifa, o un foc a terra.

Deia l’arquitecte nord-americà Louis Kahn que un espai no és un lloc si no hi entra la llum natural. En la visió de Kahn, l’arquitecte que al segle XX més decididament va jugar la carta de la monumentalitat i l’autonomia* de l’arquitectura, el lloc (d’escala íntima, interioritzat) és l’estadi superior de l’espai (de escala superior, exterioritzat). Els dos han de confluir en el projecte, perquè l’arquitectura ha de respondre a diferents escales i a diferents condicionants. Aquesta confluència, però, avui està en crisi, i la pràctica arquitectònica està polaritzada entre el monument, transmutat en espectacle, i el refugi, consolador de la intimitat.

Cal dir d’entrada que la idea d’espai com a constitutiva de l’arquitectura (algú podria dir que fins i tot substancial) és, de fet, molt recent. A l’antiguitat no es pensava en termes d’espai arquitectònic tal com l’entenem avui. Es feia l’arquitectura amb instruments d’ordre, o amb voluntat transcendental, religiosa o política. Per a la majoria de les construccions bastava aplicar-hi pragmatisme i decoració per satisfer totes les necessitats.

Com argumenta convincentment el crític anglès Peter Collins* al seu llibre Changing Ideals in Modern Architecture, 1750-1950 (1965), no ho trobem en cap dels grans tractats del passat, ni en Vitrubi* ni en Palladio* per exemple, i no és fins al segle XVIII que es comença a fer servir a Europa la paraula espai per denotar un objectiu del projecte arquitectònic. Seria un concepte elaborat als finals de l’època barroca*, gairebé una seva conseqüència.

La noció actual d’espai tampoc no havia existit mai a les cultures asiàtiques. L’idioma japonès, per exemple, encara avui no té ni la paraula específica per designar-lo, i manlleva l’anglesa quan vol superar el seu ma, un simple interval entre coses o moments. Tot i això, per descomptat, avui en dia és un tret comú entre arquitectes de tot el món, inclosos els del Japó, el pensar en l’espai com una característica principal de l’arquitectura.

De fet, la construcció cultural del concepte d’espai que coneixem correspon en molt bona mesura a la crítica panegírica de l’arquitectura moderna, notablement la de Sigfried Giedion* qui, amb el seu Space, Time and Architecture: The Growth of a New Tradition (1941), va fixar el cànon interpretatiu de l’arquitectura de bona part del segle XX i l’utillatge conceptual per pensar i fer l’arquitectura que hem fet servir fins ara.

També Bruno Zevi*, l’influent crític italià que va voler facilitar la comprensió popular de l’arquitectura amb el seu llibre Saper vedere larchitettura (1948), afirma categòricament que “L’espai intern, aquell espai que no pot ser completament representat de cap manera, que només pot ser copsat i sentit a través de l’experiència directa, és el protagonista de larquitectura. Copsar lespai, saber com veure’l, és la clau per entendre un edifici.”

Contra aquest espaciocentrisme d’arrel barroca i occidental, però, de sempre s’han aixecat múltiples veus. Algunes, com la de l’arquitecte japonès Kazuo Shinohara*, que el 1964 escriu a La concepció japonesa de l’espai el que ja s’ha dit abans: al Japó no va existir mai aquest  concepte, i a la Vil·la Katsura* o al Temple Daurat de Kyoto, que se suposa que representen la perfecció japonesa en l’arquitectura tradicional, beneïda per Bruno Taut i homologada superficialment al cànon modern, no hi ha cap espai com a tal: “La seva bellesa* deriva de la inexistència d’espai.”

Ara estem en un moment en què es torna a parlar més de lloc que d’espai, però per altres motius. Fins i tot s’està donant, sobre tot als Estats Units, l’acceptació del terme placemaking com a substitut del que sempre n’hem dit simplement arquitectura, però aquesta substitució no és ni innocent ni innòcua. Podem lligar directament aquesta tendència amb el desprestigi general de les experteses, i en concret del rol i la figura de l’arquitecte, i el paral·lel encimbellament del do it yourself i l’entre tots ho farem tot. Al cap i a la fi, qualsevol pot posar una catifa a terra.

Moltes propostes actuals d’arquitectura es presenten com si fossin imatges extretes dels catàlegs d’IKEA, amb els seus tons nòrdics, blanquinosos i de fustes pàl·lides i acollidores, on domina més la sensació de lloc que la definició d’un espai arquitectònic. Sembla que aquests projectes demanin excuses gremials a la societat per haver estat massa temps entotsolats en la imaginació espacial i autònoma, i que es vulguin redimir centrant-se en una certa idea de confort* domèstic i de proximitat amb l’usuari. Renunciant, efectivament, a una part significativa de la reflexió i de l’experiència arquitectònica, que ha d’oferir necessàriament una resistència per ser significativa: ha de servir per fer-nos conscients de la multiplicitat de dimensions de la realitat.

Potser l’espai va estar sobrevalorat com element central de l’arquitectura. Potser calgui, també, centrar més l’arquitectura en la persona i crear llocs. Però el que no podem fer és malbaratar l’un per l’altre, eliminar l’emoció estètica, la crítica a les convencions socials, o l’obertura de noves possibilitats d’estil de vida, que són algunes d’aquestes dimensions que l’arquitectura també ha de satisfer, i usar-la merament per coadjuvar a la mol·lície autocomplaent general.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca