Clàssica

Estimar un país, la seva música i els seus músics

Estem d’enhorabona: l’Associació Joan Manén, imparable en el seu afany de divulgar l’obra d’un dels nostres músics més singulars, excepcionals i d’abast internacional en la seva visió cosmopolita, està al darrere del disc Esclat d’Amor, editat per La mà de Guido, un segell a qui mai agrairem prou la voluntat divulgativa per la nostra música.

Estimar un país, la seva música i els seus músics. Això és el que acompanya un projecte com aquest, que protagonitzen tres intèrprets d’alçada: la soprano Júlia Farrés, el tenor David Alegret i el pianista Daniel Blanch. Aquest últim, a més, és qui signa l’interessantíssim article que s’inclou en aquest àlbum tan senzillament preciós.

Hom descobrirà l’obra per a veu i piano de Manén, escassa en relació amb la resta de la producció del compositor i violinista barceloní (1883-1971). Una producció que, en matèria vocal, inclou també algunes òperes com ara Neró i Acté, a banda d’alguns monodrames i música incidental. Com a mínim, Neró i Acté –estrenada al Liceu el 1903- mereixeria l’oportunitat de ser redescoberta.

Mentrestant, les 22 peces que integren aquest Esclat d’Amor són suficients per entendre la sensibilitat, el bon gust i la imaginació compositiva de Manén, capaç tant d’harmonitzar melodies populars com ara “El rossinyol” o “La filadora” com d’emmotllar-se als aires del cabaret alemany de principis del segle XX –Manén va fer estada a Berlín el 1904- amb peces tan sensacionals en detallisme i originalitat com les Quatre cançons alemanyes op. A-10 i entre les que trobem perles com “Schimmernder” o “Prinzesschen”.

El pianista Daniel Blanch.
El pianista Daniel Blanch.

Però res de tot això no tindria cap sentit sense la interpretació entregada i implicada dels tres protagonistes del disc. Ja fa temps que Daniel Blanch demostra en interpretacions en viu i enregistrades que és un excel·lent ambaixador de la música de cambra, tant instrumental com en la seva condició d’”acompanyament” vocal. I posem entre cometes el terme perquè, semblantment al que deia (i feia) el gran Gerald Moore, en la interpretació liederística el piano és un element imprescindible, mai supeditat a la veu i sempre còmplice de la partitura vocal. Blanch ho demostra al llarg i ample d’aquest impecable treball discogràfic.

La soprano Júlia Farrés.
La soprano Júlia Farrés.

Per la seva banda, ni Júlia Farrés ni David Alegret no han de demostrar res a aquestes alçades. Com Blanch, són dos músics de pedra picada i convindria tenir-los molt més en compte entre les nostres contrades. La veu de la soprano catalana flueix de manera natural en les primeres onze pistes del disc. I té el compromís d’abordar pàgines com les citades cançons alemanys, a més d’altres dues sèries igualment en llengua germànica. El timbre i el color naturals de la seva veu es fan amics del suport discogràfic –no passa amb tots els cantants- i la gràcia i la manera de dir el text s’ensenyoregen de la seva feina.

el tenor David Alegret
El tenor David Alegret

David Alegret és un tenor líric-lleuger de cap a peus, tot i que els greus són suficients i amplis. L’ascensió als aguts és descarada i la dicció d’una claredat diàfana. Alegret té una veu mediterrània i lluminosa però, a més –i com Farrés-, és un músic que ateny cotes d’artista en tot el que fa i amb una versatilitat prodigiosa: el pas per l’òpera i el treball simultani amb el lied i l’oratori han estat per al tenor barceloní inversions a llarg termini que ara recull els seus fruits saborosos, per dir-ho en termes de Josep Carner.

Ara que el disc sembla devaluat i que es porta això de les descàrregues, no estaria de més recomanar l’adquisició d’aquest volum en CD. Perquè Esclat d’amor és en si mateix un objecte preciós en el fons i en la forma, en l’aspecte i en el contingut. En la força de voluntat que hi ha al darrere i en els resultats visibles i audibles. Al servei de la música d’un dels millors compositors catalans de la primera meitat del segle XX. Moltes felicitats. I que n’hi hagi més.

Jaume Radigales

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close