Òpera
TEATRE D'OMBRES

Et teatre del boig. Comentari a l’òpera “Pagliacci”, de Ruggero Leoncavallo

La frontera entre realitat i representació sovint no queda del tot esclarida i fluctua, i així ho veiem a l’òpera “Paggliacci” (“pallassos”) amb música i llibret de Ruggero Leoncavallo, tragèdia breu en dos actes que es va representar per primera vegada al Teatre dal Verme de Milà el 21 de maig de 1892.

L’èxit de l’òpera Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni al voltant del 1890 va inspirar Leoncavallo la composició d’una obra de semblants característiques, i que es pot catalogar dintre del verisme. En aquesta ocasió el creador de l’obra ens planteja no únicament la possibilitat d’una connexió íntima entre ficció i no ficció, sinó la possibilitat de la confusió d’ambdues com a conseqüència d’una mirada delirant. La tragèdia té un argument senzill: una companyia de pallassos és el nucli en què traïció i bogeria s’entremesclen quan Nedda, una de les integrants i esposa de Canio, l’actor principal, té un romanç amb Silvio, un pagès del poble on actuaven aquella nit. El fets se succeeixen ràpidament quan Tonio, un altre dels comediants i enamorat al seu torn de Nedda, li descobreix a Canio la traïció de la seva estimada. Pres del furor de la gelosia, Canio tracta de matar els amants, però els esdeveniments de la vetllada li ho impedeixen: la funció no trigarà a començar i ja omplen les cadires els espectadors de la funció. En aquest moment, els autèntics espectadors de tot plegat, observem amb una barreja entre animadversió i compassió un Canio abatut abillant-se amb una disfressa de pallasso. L’actor se n’adona que ara és actuat per algú altre que no és ell –el pathos, el geni, el destí-, i que allò que en unes circumstàncies pot resultar divertit, té un doble grotesc d’horror.    

El soliloqui de la tragèdia: el mirall i la relació amb el doble. Fotografia de Catherine Ashmore.

Imatges del furor, imatges del deliri. En l’esquinçament interior que ens assetja com a realitat immediata, que ens aclapara i desorienta, hi ha un element d’exigència, un element que esdevé un impuls des del dolor i que convoca l’individu a l’experiència del temps i de la pròpia contingència. El real queda allà fora i sembla expel·lir-nos, se’ns apareix com una resistència. L’heroi no pot triar perquè, un cop descoberta la dissonància vital, la pròpia tragèdia engega tot un seguit de mecanismes de les lleis del món en què l’individu queda atrapat irremeiablement: la funció ha de començar. Titella del seu propi destí, la seva passió ha d’anar encarada a divertir tothom qui, aliè al que ocorre al seu interior, exigeix riure i passatemps. La realitat el fa enfollir encara més, escindit, estranyat en el seu cos, la seva ment i l’escenari que trepitja. Si abans, amb el seu amant Silvio, Nedda canta A stanotte e per sempre io sarò tua, la repetició d’aquestes paraules durant la interpretació de la comèdia, ara Nedda en el paper de Colombina i Canio en el de Pagliaccio, són el tret que engega el desenllaç d’una experiència i acció delirants, talment l’avís dolorós d’un xoc post-traumàtic. La representació de la farsa continua, però Canio, finalment, es desborda i, quan ella riu –en el paper- del seu marit tot dient-li pallasso, aquest, oblidant la ficció a què s’obligava a adequar-se, li exigeix que reveli el nom del seu amant. Nedda, incòmoda, se n’adona que el marit coneix el seu idil·li amb Silvio, però intenta mantenir la calma i continuar endavant la funció fins que Canio, arravatat, l’assassina tot enfonyant-li en el ventre un ganivet, així com a l’amant, que s’havia llançat a l’escenari per tal de rescatar Nedda. Amb el crit La commedia è finita, s’apaguen els llums i un buit insalvable envaeix l’espectador de la doble representació.

La realitat i el deliri, la bogeria i les seves formes. Hi ha la bogeria com a malaltia, però el seu revers sovint es dona com a lucidesa. Lucidesa, però, que, en donar-se en un context de forces de tensió sobre l’individu, esdevé una forma de sortida, una mania. En el relat històric de les diverses afeccions mentals trobem nombroses fonts que ens mostren el caràcter doble del trastorn mental: lucidesa i embotiment, grotesc –tragèdia- i tristesa s’alternen creant una relació de bipolaritat que tensa la psique, i que a Pagliacci veiem representada en l’escena on Canio es maquilla davant del mirall per a la funció, tot esdevenint el ridícul interior un exterior sensible. El boig busca desesperadament la referència, la junció, la congruència, simbolitzades en la relació amb el doble del mirall. Quan Michel Foucault fa un recorregut per la història de la bogeria ens crida l’atenció com de metamòrfic és el concepte, així com el fet que la ciència també pot estar supeditada als designis i als viaranys de les ideologies, que interfereixen en el reconeixement del boig com algú diferent de la resta de la societat, i aquesta diferència no és precisament una virtut, sinó que la identificació i la separació responen a una necessitat de defensar-se d’una amenaça, una consciència social que en realitat no defineix ni descriu, sinó que denuncia. Entre salut i desequilibri mental, trobem aquell espai que anomenen de la sense raó, del forassenyat, espai incòmode que transita cap a un estat d’alteració mental on raó i bogeria es confonen i l’una llueix com a cara inherent de l’altra.  En el cas que ens ocupa, Canio se sent extret i llançat de manera involuntària a la gola del deliri, que significa, etimològicament, sortir-se de la lira, i figuradament, per tant, sortir-se de la lògica dels fets, incapacitat de percebre les coses tal i com són. Tot i això, realment és boig qui se sent víctima del destí i n’és sabedor, sol entre la resta, que romanen adormits i insensibles a l’autèntica realitat que es juga dalt de l’escenari? Qui és més boig? Qui, presa d’un atac de gelosia, cau en el sense sentit de la dissonància, o més aviat qui, protegit per allò anomenat realitat i normalitat, assisteix a l’escena tot exigint diversió? I la lògica dels fets desapareix quan l’actor, a qui una nova realitat se li ha instaurant davant dels ulls com a ruptura biogràfica, se sap mogut pels fils d’un drama. La tragèdia no és necessàriament el coneixement d’un destí fatal, sinó el fet d’adonar-se que ha estat titella d’una trama invisible.

Canio manifesta que el teatre i la vida no són el mateix, però en aquesta metaficció s’imbriquen irremeiablement. Fotografia de Catherine Ashmore.

El fet que el descobriment d’una veritat –la veritat, i més quan ens arrenca una passió, sempre és tràgica- tingui lloc en l’espai de la representació teatral ens avisa del també caràcter mecànicament representatiu del deliri: el boig ho és en el moment del coneixement d’aquesta realitat doble de què és partícip. Foucault escriu a Histoire de la folie à l’âge classique que “una certa absència de bogeria regna en tota experiència de la bogeria”, el que també ens fa plantejar-nos què significa aquí ser un boig. Aquí, qui veu la realitat –la seva realitat- amb ulls d’espant, i es fa incomunicable per a la resta. Aquesta és la tragèdia del maníac, del forassenyat, i que l’òpera –l’art- ens planteja de manera sovint inclement, apel·lant al centre més pregon de la nostra humanitat: una realitat transmissible, però inestable i incapaç de ser allotjada, per incompatibilitat de lògiques internes, en el si de la realitat de la majoria. Un altre debat seria la dimensió moral, des de una perspectiva de gènere, d’allò que propicia el desencadenant del furor: la gelosia per un objecte que perdo, la possessió sobre el cos i la persona de l’altre de qui exigeixo amor.

Escriptora i poeta, ha publicat els llibres de poesia Clarobscur (Neopàtria, 2014), Extrema al·legoria (Ajuntament de Mislata, 2015), L’usurpador (Pagès Editors, 2017) i L’agulla (Pagès Editors, 2020). Ha col·laborat amb l’artista Vall-Palou i publica en diversos mitjans, com ara les revistes Gargots i Caràcters, i a El Matí Digital.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close