Exposicions

Europa, el continent salvatge d’Ariella Aïsha Azoulay a la Fundació Tàpies

Tres quaderns d’escola i alguns trossos de paper van impedir que embogís. Van ser escrits a Berlín entre el 20 d’abril i el 22 juny de 1945 per una dona de qui no ens ha arribat el nom. A les fosques i en lletra diminuta, amagada en un soterrani i en cases demolides. Mentre, al seu costat, soldats russos i aliats agredien sexualment i violaven les dones alemanyes. A ella també. Entre 100.000 i dos milions de dones, diuen les xifres d’un acte que mai s’ha comptabilitzat.

Ariella Aïsha Azoulay. Errata
Comissaris: Ariella Aïsha Azoulay i Carles Guerra.
Fundació Tàpies. Barcelona.
Fins al 12 de gener de 2020

“Com a responsable de la reedició d’aquest text després de quaranta anys de permanència en l’oblit, em sento obligat a respectar el desig de l’autora de mantenir-se en l’anonimat.” Hans Magnus Enzensberger prologa així el llibre Una dona a Berlín. L’autora, berlinesa i amb tota probabilitat periodista, va fer arribar el seu manuscrit al seu amic, l’escriptor Kurt W. Marek (C. W. Ceram), que el va fer a mans d’un editor de Nova York. Al 1954, es publicava als Estats Units i en poc temps es traduïa a set llengües d’Europa. Cinc anys després, una editorial suïssa l’editava a Alemanya rebent el més absolut silenci i hostilitat. A finals dels anys seixanta, entre els estudiants de Berlín circulava en fotocòpies ja que la seva autora mai va voler que es reedités en vida. Un cop morta, si bé deixant clar que havia de seguir anònima, es va reeditar l’any 2003.

Imatge de sala de l’exposició ‘Ariella Aïsha Azoulay. Errata’ de la Fundació Antoni Tàpies © Photography: Fundació Antoni Tàpies, Barcelona 2019.

Busqueu-lo. Les 300 pàgines del llibre es llegeixen sense respirar. La implacable fredor amb què aquesta dona anònima descriu els abusos i les vexacions exercits sobre cossos convertits en botí sexual de guerra està a l’alçada del testimoni de Paul Celan, Primo Levi i la Marguerite Duras de Le douleur. Un dels grans textos sobre la violència del totalitarisme del segle XX escrit per una anònima i un dels vuit casos d’estudi de l’exposició que Ariella Aïsha Azoulay presenta a la Fundació Tàpies. Per què –pregunta Azoulay– en una Alemanya ocupada per periodistes de diferents nacionalitats, entre les imatges que ens han arribat, les agressions sexuals contra les dones no existeixen? Sense desvetllar-ne el com, us direm que després del treball d’Azoulay, no tornareu a mirar de la mateixa manera les imatges, conegudes per tots, de l’any zero alemany.

Kfar Yona, premières lignes juives. un ancien prisonnier de guerre est interrogé en présence d’un délégué du CICR. De gauche à droite: commandant du secteur juif; ancien prisonnier de guerre; capitaine commandant du secteur irakien (portant un casque); autre capitaine irakien; Jean Courvoisier, délégué du CICR.

Azoulay és assagista i professora de pensament polític i cultura visual a la Universitat de Brown. Ha dirigit vídeo-assaig, comissariat exposicions i és una de les veus més innovadores en la teoria de la imatge fotogràfica, amb conceptes il·luminadors com el que desenvolupa a The Civil Contract of Photography (2008). Nascuda a Tel-Aviv, és una veu crítica amb l’estat d’Israel fent allò que no toca, com mostrar que es pot ser àrab i jueu alhora. El seu acte lingüístic quan va recuperar el cognom algerià Aïsha, que el seu pare va perdre quan va emigrar a França, va en aquesta línia.

Això ens porta el segon cas d’estudi que presenta a la Tàpies, i que té a veure amb desactivar el relat internacional sobre el conflicte entre Israel i Palestina, un dels seus grans temes d’interès. Azoulay presenta dos treballs entorn aquest tema: una sèrie de fotografies amb anotacions que mostren com les comunitats palestines àrabs i jueves convivien sense cap problema quan van ser forçades a marxar del seu lloc de vida construint un marc de violència secular que no va existir. Un conflicte projectat de forma retroactiva perquè, com bé sap el poder, el passat certifica interessos presents. La segona peça té un títol aclaridor: Fotografies que no es poden mostrar – Moltes maneres de no dir deportació. L’autora va consultar els arxius de Ginebra custodiats pel Comitè Internacional de la Creu Roja on es guarden les fotografies fetes durant l’expulsió en massa feta a Palestina entre 1947 i 1950. Si bé es poden consultar, la Creu Roja ha de validar els textos amb què es publiquen aquests imatges. Ras i curt: només es poden reproduir si s’insereixen en el discurs autoritzat per la Creu Roja i que, de cap manera, contempla paraules com deportació. D’una manera tan senzilla com eficaç, enlloc de reproduir les fotografies, Azoulay les ha dibuixades. De memòria, tot sortint de l’arxiu, i amb els peus de foto que els pertoquen.

Imatge de sala de l’exposició ‘Ariella Aïsha Azoulay. Errata’ de la Fundació Antoni Tàpies © Photography: Fundació Antoni Tàpies, Barcelona 2019.

La Declaració Universal dels Drets Humans ocupa una de les parets de la Fundació Tàpies. Un gran desplegament de fotografies i textos amb l’estètica uniforme i replicadora de l’arxiu posa en diàleg dos tipus d’imatges. El kit d’exhibició preparat per la Unesco l’any 1950 per fer pedagogia sobre la Declaració Universal dels Drets Humans, pactada després de la Segons Guerra Mundial per part dels governs guanyadors; i un recull de fotografies aplegades per Azoulay de diferents llocs del món que posen de manifest que la pau universal proclamada per la ONU és un ordre basat en deportacions, saquejos, murs i nous estats imposats. Li hem de donar la raó a Hannah Arendt, quan, parlant del segle XX, sosté que la pau és la continuació de la guerra per altres mitjans.

Els altres casos d’estudi presentats tenen en comú desactivar l’asèptica de l’arxiu i la suposada imparcialitat d’un agent ideològic al servei del poder. Un intent per intervenir en la gramàtica imperial dels arxius fotogràfics, s’explica en el llibret gratuït i exquisidament editat per a l’exposició. I qui diu arxiu, diu acadèmia, museu, fotografia, patrimoni, escola… Errata, –aquest és el títol de l’exposició– dispara contra un ús de la imatge fotogràfica com a propaganda d’estat i arma política.

Signada per Azoulay i Carles Guerra, director de la Tàpies, Errata és un exercici derridià –és Derrida qui ens explica quin àmbit de visibilitat va inaugurar el mecanisme arxiu– i una gran lliçó visual sobre la violència de la neutralitat d’aquest continent salvatge –com el designa l’historiador Keith Lowe– que és Europa. No us la perdeu.

Cristina Masanés Casaponsa

Cristina Masanés Casaponsa: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca