Exposicions

Evru/Zush: “El meu nou jo està en pau amb sí mateix”

L’artista reneix en una exposició a la galeria Senda, després d’una llarga pausa per motius de salut 

La salut va deixar a l’artista Evru/Zush sense forces fa sis anys, tant que no tenia esma ni per fer el que més li agradava en el món: pintar, dibuixar i crear i crear. Poc a poc, fa uns tres anys, va agafar un llapis per dibuixar de manera exclusiva una llarga sèrie de personatges híbrids entre humans i animals. Una selecció de 67 d’aquests dibuixos s’exposen fins al 7 de març a la galeria Senda de Barcelona, que ha fitxat literalment al que és un dels artistes més destacats del panorama artístic català. Per a aquesta mostra l’artista, que primer va ser Albert Porta (1946-1968) i després va transmutar en Zush (1968-2001) i més tard en Evru, ha fusionat els seus dos darrers noms, Evru/Zush, perquè és conscient que ha viscut un nou renaixement.

L’artista Evru/Zush amb Chus Roig a la Galeria Senda. Foto: Adolf Alcañiz.

Com va tornar a dibuixar després de tant de temps?

Vaig estar sense sense treballar durant 4 anys, bàsicament per raons físiques, no tenia ni l’energia per fer res. També perquè fins aquell moment sempre havia estat un autèntic addicte al treball. No parava, no parava. Em quedava adormit sobre la taula i com al mateix estudi tinc un llit, dormia allà i em tornava a llevar a les 3 del matí i tornava a treballar tot el dia. Feia durant una estona potser una migdiada però estava sempre treballant i treballant. Era una obsessió, no deixava de fer feina. Però va arribar un moment que el cos em va dir que parés. Aleshores em vaig dedicar a no fer res. Quan dic res, vull dir res. Prenia el sol, passejava.. feia de jubilat. Tampoc passava res perquè literalment el cos no m’ho permetia. Un dia vaig anar a la botiga de belles arts Piera i vaig veure uns quaderns allargats. I aleshores van començar a sortir aquests personatges a llapis, gairebé com una cosa terapèutica. Alguns estan rient, altres ploren… Algun plora tant que no l’he volgut ni incloure a la mostra. Ha estat un procés terapèutic i una manera de tornar a ser. Realment he aconseguit superar tot allò. Ara faig feina però descanso i em prenc la vida amb molta més calma.

Els ha anomenat Nagas a aquests personatges entre els humans i els animals. S’ha inspirat en els Nagas hindús?

No directament. El que va passar és que quan els va veure una amiga de la meva dona, que és budista, va dir que eren Nagas. Vaig mirar a internet i vaig veure que sí, que hi unes deïtats que són com persones, poden arribar a tenir braços i una cua i forma de serp. Fins i tot s’han arribat a fer anatomies de Nagas, gent que s’ha inventat com són per dins. Aquesta persona em va dir també que n’hi ha 68 de diferents, i que com a mínim havia de dibuixar un mínim de 68, però ja n’he fet molts més. En porto uns 130 i continuo.

Reflecteixen els seus estats d’ànim, els seus rostres?

Són personatges que podrien ser espermatozoides o també capgrossos, aquells animalons. Primer de tot faig el cap i després molt ràpidament el cos. Però per mi dibuixar aquests personatges, fer un treball així, tan minuciós, és també com una manera de meditar o de resar. Són autoretrats emocionals, com una autopsicoanàlisi.

Evru / Zush: Naga 019: Naga Oglotz, 2019.

I ara sent que ha renascut literalment i es presenta amb una exposició després de molt de temps, perquè la seva darrera exposició individual va ser fa 8 anys.

Sí, és un altre jo, una altra manera d’ésser. Per això l’exposició l’hem titulat Tornar a ser, perquè vol dir tornar a ser d’una altra manera. Antigament a això jo ho anomenava “les morts de les meves vides passades” i succeix, per exemple, quan et divorcies, et separes o fas un canvi de vida radical. Jo he viscut a Eivissa, després a Nova York… eren morts de les meves vides passades. I ara aquesta és una altra nova vida.

Albert Porta, Zush, Evru i ara Evru/Zush però hi ha un estil inconfusible que els uneix a tots i que correspon a a aquesta mateixa persona.

Vosaltres ho veieu així però jo veig grans diferències d’una època a l’altra. Sí que és cert que hi ha una coherència però més que coherència, són obsessions que tots tenim i les continuo mantenint. Et crees una mitologia personal.

Vostè va crear un Estat, l’Evrugo Mental State, amb els personatges i simbolismes i la seva obra succeïa dins d’aquell territori. En quin moment es troba l’Estat d’Evrugo?

L’Estat d’ Evrugo s’ha convertit en una autocràcia. L’Estat fa servir símbols d’Estat perquè la gent es cregui que és un Estat. Tots tenim un territori individual. Si m’apropo molt a tu, entraré dins del teu territori i m’hauràs de donar permís per entrar o no entrar. Un animal farà exactament el mateix. Quan vius en família, el trobes quan estàs al llit o al lavabo. Els nens, al camp, es fan un territori o un espai dalt d’un arbre. Tots tenim la necessitat de crear-nos el nostre propi Estat.

Evru / Zush: Naga 021: Drisora Naga, 2018.

I el mateix fet d’estar sol, al seu estudi creant, forma part d’aquest Estat?

Sí, quan la gent em pregunta com són la gent del meu Estat, els hi dic que són com tots aquests que pinto i dibuixo. Quan em diuen tens molta imaginació, els hi dic, que no, que simplement tinc la possibilitat de convertir una idea en una imatge, això és la imaginació. La imaginació és materialitzar una idea i això és el que fem els artistes. Però tots som artistes, científics i místics. El difícil és trobar un equilibri entre les tres coses. Normalment som o massa artistes, com és el meu cas, o massa científics, o massa místics. L’ideal és trobar una harmonia entre les tres coses.

Ara només dibuixa. I a llapis. El dibuix és l’acte més primigeni de l’art?

El dibuix és com el perfum, l’essència de l’art. Abans de fer qualsevol obra, el primer que has de fer és dibuixar-ho, tenir la base. Pots pintar directament amb un pinzell, però això és també dibuixar. Fins i tot hi ha un plaer en el fet de bellugar la mà i i això fa que t’ho passis bé fent-ho.

I tornarà a la pintura? O a l’art digital, del qual vostè va ser un dels pioners a Catalunya?

De moment no tinc intenció de tornar a pintar, ni al color. Ara m’agrada el blanc i negre. I he deixat d’utilitzar l’ordinador per crear. Tant que fins i tot poso els dibuixos davant la pantalla. Ara el que m’agrada és la soledat i el silenci.

El concepte de l’art com a teràpia ha format part de tota la seva trajectòria. I precisament ara en aquests moments, amb aquest renaixement de vostè com artista a través d’aquests dibuixos, s’ha pogut comprovar que l’art pot curar.

Sí, s’ha demostrat de nou que és així.

El nom que consta a l’exposició torna a incloure a Zush, malgrat que aquests dibuixos sigui tan recents, un nom que va abandonar el 2001. Per què?

M’he tornat a reconciliar amb el Zush. Abans el repudiava, deia que era un ésser despreciable, deia tot tipus de coses negatives del Zush. Era com el nen rebel que s’enfronta al seu pare, per això ho feia. Però ara el meu nou jo està en pau amb sí mateix.

Quina relació té amb l’Albert Porta?

Només és un nom que està al meu passaport. Fins i tot el meu germà i els meus nets em diuen Evru, gairebé ningú em diu Alberto.

Darrerament de l’Albert Porta es va incloure unes obres seves amb pintura fluorescent a l’exposició Liberxina al MNAC que van ser fetes en el moment que formava part del Grup del Maduixer. Quina relació té amb aquell moment i la resta dels membres del grup: Antoni Llena, Jordi Galí, Sílvia Gubern i Àngel Jové?

Sí, són obres de l’època que prenia drogues psicodèliques. Amb els membres del grup, tinc relació però molt en la distància. Continuem sent amics però no som íntims. El Llena és el que més veig. Per exemple, ell també en els darrers anys es dedica de manera exclusiva gairebé al dibuix, com jo ara. Però som molt diferents. En el cas de la mostra Liberxina, el problema és que no acabava d’estar prou ben feta, més aviat per un problema d’espai. De la gent del Maduixer, hi havia poca cosa però jo era dels pocs que estava ben representat.

La seva nova galeria, la Senda, té l’esperança que ara surtin més exposicions i també que faci obres més grans i en color.

De moment, però, no tinc energia per fer més. El 2019 he participat a la Biennal d’Istambul i sembla que amb tot plegat les coses es comencen a moure de nou.

Montse Frisach

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca