Art World

“Expliquem de nou la història d’Amèrica”

El Metropolitan Museum de Nova York, el Met, torna a obrir les portes al públic aquest cap de setmana després de més de cinc mesos. El seu director, Max Hollein, ha de tornar a posar en marxa la institució amb menys diners.

Hollein, de 51 anys, austríac i exdirector del Museu Städel o de la Schirn Kunsthalle de Frankfurt, dirigeix des del 2018 el Metropolitan Museum, situat a la Cinquena Avinguda de Nova York, el museu més gran dels EUA. Les col·leccions del Met són de les més importants del món i contenen, entre altres coses, tresors arqueològics i obres d’art de tots els racons del món. Al març el museu va tancar a causa de la pandèmia.

Max Hollein en una sala del Metropolitan Museum de Nova York.

—Senyor Hollein, fa dos anys vostè va aconseguir un dels llocs de feina més cobejats del sector de l’art. Com a director del Met, havia de liderar aquesta institució tradicional cap a un futur esplèndid. Ara l’ha de dirigir per sortir d’un context de crisi històrica. Com ho està gestionant?

—Ara tots ens plantegem què és important i si encara són vàlides les prioritats d’abans. Ens trobem en un temps difícil i també de gran repercussió, però per a mi, en certa manera, aquesta crisi no suposa un trencament.

—Per què no?

—La cultura està en procés de transformació, i aquest procés ja havia començat abans de la crisi. El nostre museu ja ho estava des d’abans, en procés de renovació. Vivim un moment de grans debats, i durant els últims mesos hem pogut percebre la importància que tenim per a la societat i per als debats que hi tenen lloc. Evidentment, arran de la pandèmia sorgeixen preguntes per a les quals a vegades no tenim respostes immediates o satisfactòries, ni la institució ni jo personalment.

—Vostè ja ha anunciat que reduirà entre 400 i 2.000 llocs de treball del museu.

—Això és molt dolorós per al museu i per a mi. Però sabem que els anys que venen continuarà havent-hi dificultats i que no obtindrem els ingressos que teníem anteriorment. Malgrat tot, ens van bé les coses: el Metropolitan Museum continua sent una de les institucions importants d’aquest país i tenim patrocinadors compromesos. Altres institucions es troben amb desafiaments molt diferents.

—De quant són les pèrdues del Met?

—Fins a final d’any deixarem d’ingressar 150 milions de dòlars. Perdrem ingressos per la venda d’entrades i per l’organització d’actes. Davant d’això vam reaccionar immediatament, entre altres coses reduint el programa i reestructurant els recursos. Una altra mesura va ser demanar ajuda als nostres patrocinadors que pertanyen als òrgans del museu. Així vam reunir 25 milions de dòlars. La intenció, doncs, és superar aquest any sense un gran forat als comptes.

—I després?

—La situació continuarà sent complicada. Nova York trigarà a recuperar el negoci turístic. Els turistes són un element cabdal per a nosaltres. Igual que per al Louvre, a París, o l’Hermitage, a Sant Petersburg. Abans de la crisi teníem gairebé set milions de visitants per any, però els dos anys vinents en tindrem entre quatre i cinc milions.

—El Metropolitan Museum ven regularment obres d’art, cosa que no està ben vist. En l’exercici anterior, vostè va obtenir sis milions de dòlars amb aquest procediment. Vendrà més obres d’art encara més valuoses?

—Com molts museus del país, aquesta institució és una fundació privada. Vendre peces no és una cosa inusual i també ho accepta l’Associació de Museus, un fet que és determinant. Normalment, els recursos obtinguts només s’han d’utilitzar per adquirir altres objectes, són per millorar la col·lecció. Arran de la pandèmia, però, també es poden vendre obres per cobrir costos, per exemple els sous dels conservadors o les despeses de magatzem.

—Vostè recorrerà a aquesta opció?

—De moment no farem aquest pas. Però si arriba una segona onada i cal tornar a tancar el museu, haurem d’emprendre iniciatives molt diferents per compensar la davallada d’ingressos. Als EUA, a diferència d’alguns països europeus, no hi ha fons de rescat públics. Per tant, podríem necessitar aquesta eina.

—Això no corrompria els preus si altres museus també traguessin al mercat obres importants?

—Pot ser que altres museus ja venguin obres durant les pròximes setmanes o mesos per poder mantenir l’activitat. Però jo no crec que correguem el perill que hi hagi una oferta excessiva d’obres d’art en venda. El mercat funciona empès per l’oferta; quan hi ha bones ofertes se’n beneficia.

—Els experts preveuen el tancament de molts museus als EUA. Al govern nord-americà no li aniria molt bé, fins i tot, un afebliment de l’escena cultural, que potser és més contestatària que altres àmbits socials?

—Els museus, en la política nord-americana importen relativament poc. Les exposicions poden incitar debats o reforçar-los, però això no vol dir que els polítics donin gaire importància als museus. A Alemanya la situació és diferent. Allà els museus generalment estan més lligats a la cosa pública i, per tant, també al món polític.

—En el consell de la fundació del Met hi ha milionaris i multimilionaris, per exemple Nita Ambani –una de les dones més riques de l’Índia–,  Dasha Zhukova –col·leccionista russa i esposa de l’hereu d’una naviliera grega–, l’empresari colombià Alejandro Santo Domingo o el magnat immobiliari de Nova York Daniel Brodsky. Realment 25 milions de dòlars de donatius són una quantitat destacable?

—I tant. Molta d’aquesta gent es compromet amb diverses institucions o projectes. Em sembla fins i tot una cosa important que els mecenes, especialment en el moment actual, no col·laborin exclusivament amb museus, sinó per exemple amb el sector sanitari o amb qüestions socials. Pensi que el nostre pressupost en bona part es conforma amb finançament privat.

—El New York Times critica aquest fet. Diu que els multimilionaris prendran el poder als grans museus d’art. Perquè no tan sols volen pagar, sinó també dir-hi la seva.

—Cada museu té una certa dependència. Els patrocinadors del món cultural són persones que destinen diners a coses que per a ells són importants, a coses amb què senten una autèntica vinculació. L’art, aquí als EUA, consisteix a vincular un gran nombre de patrocinadors a un museu, i després tens una orquestra de veus i interessos individuals a partir dels quals es forma un tot.

—Vostè probablement ha de tractar amb gent que té un gran ego. És difícil dirigir aquestes persones?

—Sí que cal tenir un cert tacte diplomàtic, molta capacitat de seducció i una actitud clara. Per exemple, vam encarregar dos quadres gegants a Kent Monkman per al nostre Great Hall. Monkman és un artista indígena, i aquestes obres –de 22 metres quadrats cadascuna– il·lustren molt gràficament i de manera inequívoca com han estat tractats els grups indígenes, les minories en la història nord-americana. En el fons, amb aquestes obres expliquem de nou la història d’Amèrica. Algú podria pensar que els multimilionaris conservadors dels EUA no donarien un suport incondicional a una cosa com aquesta. Doncs ho fan.

—Un dels actes més coneguts del Met és una gala de moda anual on assisteixen estrelles que exhibeixen vestits glamurosos. Això casa amb el museu?

—Som, abans que res, un museu enciclopèdic, que vol indagar sobre totes les formes d’expressió cultural; i la moda, evidentment, és una d’elles. En tots els àmbits, i òbviament també en les nostres exposicions i en tota la nostra col·lecció, volem aportar més d’una perspectiva. Aquesta serà la missió futura dels grans museus universals. A més, hem d’afrontar l’actualitat, que està marcada pels debats sobre justícia, racisme o capitalisme. La moda no ens fa ser més silenciosos com a veu social.

—El museu, en aquests temps de nerviosisme, no ha de ser, doncs, un espai de quietud, sinó un amplificador de la tensió?

—En el bon sentit de l’expressió, sí. Som un lloc on s’accentuen els enfrontaments. I estic segur que els anys i dècades següents no seran pas menys agitats.

—A Instagram vostè es va solidaritzar amb els simpatitzants de Black Lives Matter. Alguns museus que també s’han declarat a favor del moviment es neguen, tanmateix, a retornar art colonial robat. Formen part de la col·lecció del Met alguns dels llegendaris bronzes de Benín, que el 1897 van ser espoliats del Regne de Benín després d’una expedició colonial de càstig i finalment van arribar al mercat mundial.

—Certs museus van ser temporalment una mena d’aparadors del colonialisme. En trobem exemples a París, a Brussel·les o a Berlín, però aquest no és el cas del Metropolitan Museum i de la construcció de la seva col·lecció. Tot i així, hem de plantejar-nos la qüestió de què fem amb les obres que provenen de robatoris o d’altres fonts il·legals o, si més no, sospitoses. Aquestes obres les hem de retornar. L’any passat, per exemple, vam restituir un sarcòfag daurat a Egipte.

—Però els bronzes de Benín encara no els han deixat anar.

—Estem investigant la pre-història de les nostres peces. Un cop acabada la feina, adoptarem una posició clara. No estem en contra de la restitució. Però no crec que totes les obres només s’hagin de poder veure allà on van ser creades. No penso que només puguin desplegar la seva potència cultural en aquell indret. Però sí que crec fermament que els museus enciclopèdics com el Metropolitan han de contribuir una mica a l’entesa mútua de les cultures exposant objectes de tot el món i de totes les èpoques.

—El Metropolitan Museum va complir 150 anys a la primavera. Continuarà existint d’aquí a 150 anys més?

—I tant. Crec que aquesta pandèmia ens ha deixat ben clar el grau de vinculació de les persones amb aquest museu, encara que estigués tancat durant mesos. Molta gent ha trobat a faltar les visites al museu, i ens ho ha fet saber. Gairebé no comptàvem que podríem tornar a obrir a l’agost. Però després ens va arribar l’autorització, i aquest és el primer pas cap al futur.

Autor: Ulrike Knöfel/ Traducció: Arnau Figueras Deulofeu

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close