Opinió

Extractes del dietari de confinament #1

La ciutat. La civitas. L’espai comú. Quan s’abandona esdevé el buit transformat en canal per a una comunicació P2P analògica. De vegades l’autogestió funciona.
El buit, però, el buit-buit, sempre corprèn. O espanta.

L’espai comú és la xarxa. Els seus enginyers són els nous urbanistes. Les meves sospites es confirmen: la civitas és virtual. Després llegeixo ByungChul Han dient alguna cosa semblant, però a l’inrevés.

Topo amb les limitacions de l’arquitectura. La domesticitat pot ofegar per moments. El ritus com a taula de salvació. Rentar-se. Abillar-se. Fer el llit en perfecte estat de revista. Presentar els plats com si fossis a un restaurant. Adequar els espais al pas del temps. La funció no fa la forma. El ritus fa la forma.

Detecto un cert retorn a les hores canòniques. El curs del dia es divideix en dotze d’elles, cada dia d’una duració lleugerament diferent. A cada hora una activitat. Una actitud. El temps passa com una pel·lícula de Víctor Erice.

Es confirma que les reunions virtuals són més productives que les presencials. I més divertides.

Reconfirmo que escriure davant un cafè amb llet al bar és un dels plaers màxims de la vida.

Rellegeixo, potser per cinquantena vegada, El Nom de la Rosa. Borges és el dolent. Les arquitectures imperfectes, bastardes, tenen més sentit que les ideals. Per això Borges és el dolent.

Després de quaranta-vuit relectures descobreixo un mur de càrrega nou a la Biblioteca.

Aquests dies cuino. Cuinar és un ritus. Presentes els ingredients. Els talles. Neteges. Sofregeixes alguna cosa. Neteges. Canvies de paella. Neteges. Cocció final. Tota la cuina neta. Emplates. Gaudeixes. Fas el cafè. Neteges. Aquell desori queda perfecte en poca estona. Netejar és una de les coses fàcils de la vida perquè és lineal. Primer està brut. Després ja no. No hi ha res en l’arquitectura, res, que sigui tan senzill. L’arquitectura treballa sobre la complexitat. No és lineal.

N’Antonio López sempre ha estat un dels meus pintors preferits. No puc evitar barrejar els seus quadres amb les imatges inicials de 28 days after, la pel·lícula de Danny Boyle amb aquell guió de l’Alex Garland que tant em fa pensar en tot el que està passant. L’Alex Garland va produir una obra original adaptant El dia dels Trífids, de John Wyndham, novel·la que, no exagero, em puc haver rellegit vint cops. Sóc bastant de rellegir, ja veieu. 28 days after és un refregit afortunadíssim. El que veiem aquests dies és un refregit d’aquest refregit. Aquesta és la nostra condició com a espectadors passius. Mai millor dit això de passiu. Mantenir-se passiu és, precisament, l’actitud més cívica que puguem tenir actualment. 28 days after et fa habitar un buit d’aquests de l’Antonio López. I descobreixo que aquests buits, fora de la finestra que representa un quadre o una pantalla, fan por. Molta por. Aquesta por no deixa de ser una bona notícia: l’arquitectura necessita de la gent. Sense ella és sordidesa i un testimoni mut, literalment mut, de la nostra grandesa. Sense la gent l’arquitectura és pur nihilisme.

Més sobre l’Antonio López. A principis de febrer vaig ser a Madrid, on vaig visitar, en companyia del gran José Ramón Hernández Correa (autor de Arquitectamos locos?, un dels millors blogs d’arquitectura del país. Visiteu-lo), l’exposició de Sánez de Oíza que hi ha a la Fundació Ico i que, de ben segur, podreu visitar quan tot això s’acabi. L’exposició és justeta, però en ella hi ha un quadre de l’Antonio López. Un i prou. Us n’adjunto una imatge. No et pots despistar. No pots desconcentrar-te. Inevitablement el quadre va ser allò que més ens va cridar l’atenció de tota l’exposició. El quadre és una finestra al buit, un buit que es tensa i diu coses diferents segons la teva relació amb el quadre. De fons és un Madrid en potència. Aquest Madrid que ens té a tots enamorats perquè és el quadre més allò que realment converteix la ciutat en el que és: l’activitat. El quadre, malgrat la seva tremenda força tècnica, no val per allò que hi ha, sinó per allò que no hi ha. No pel que amaga, sinó per l’exhibició obsessiva dels detalls que ho fan possible. Quan t’hi acostes, detalls. Detalls obsessius, tractats d’un en un, aclucades d’ull a l’espectador, detalls que són la vida en suspensió. Els detalls que són allò que conforma el buit. Si t’hi segueixes acostant, traços. Traços individuals, definits, perfectament definits, traços que mostren una tècnica mixta entre pintura plana i grafit, sovint traçat amb regle. Detalls que tenen alguna cosa mondrianesca, però d’un Mondrian passat per molts filtres: Sean ScullyRothkoSoulagesPollock no. L’arbitrarietat hi és descartada. Fins en l’abstracció que forma la base de la seva obra l’Antonio López controla perfectament els buits que crea.

Mai he pogut entendre gairebé els que pregunten quina és la teva estació de l’any preferida, quin és el teu edifici preferit, quin és el teu llibre preferit, etcètera. La gràcia és, precisament, el canvi. Cada estació de l’any té coses diferents. Els matisos de l’autoria única acaben per cansar. I, com podem veure aquests dies, fins i tot la millor arquitectura pot saturar. No sospirem exactament per les nostres condicions de vida. Almenys no ho fem els que tenim la sort de viure amb una certa dignitat. I, tenint en compte que pels mitjans de comunicació als que he renunciat a escoltar gairebé completament he sentit que hi ha parelles que viuen confinades en quinze metres quadrats al bell mig de Barcelona, no em queixo per res de les condicions del meu. El que enyorem tots aquests dies és el canvi. La variació, la suma de petites rutines, de desplaçaments que realitzem al llarg del dia. I ara m’adono que les diverses arquitectures prenen sentit a través d’aquest despreniment, a través de la molta saviesa que tenim per a no fer cas dels discursos que les ubiquen al centre d’alguna cosa. L’arquitectura és una successió de centres. O una perifèria. O un gran corredor. Sí, és això: habitem corredors i bosses d’activitat o d’inactivitat. Habitem seguretats. Poc més.

Jaume Prat Ortells
Jaume Prat Ortells: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca