Arquitectura

Extractes del dietari de confinament #2

Cafè amb llet. Bar. Escriure. Mataria. Per. Anar. Al. Catalunya.

Procuro mantenir el meu contacte amb l’actualitat sota mínims, però, burro de mi, de vegades hi caic de quatre potes. Llegeixo més d’un article sobre com seran les ciutats del futur ara que no podem ni gaudir de les del present: projectes instantanis d’aquests que surten en calent, en el millor dels casos benintencionats, en el pitjor, oportunistes. Un meu parent, criat a pagès, s’estimava tant els animals que, de petit, abraçava els pollets tan fort que els ofegava i els matava. I després plorava. No hi havia cap mala intenció. Només era excés d’amor. Sento que aquests articles són l’equivalent arquitectònic d’aquesta abraçada de l’ós.

Llegeixo també un arquitecte que escriu sobre museus virtuals que no haurien d’existir des de la seva perspectiva de tiu (amb u) blanc hetero posseïdor d’un cert nivell econòmic que li permet visitar aquests museus cara a cara quan no hi ha confinament, s’entén. Un tiu (amb u) que, senzillament, està reclamant feina per a ell. Com a curador d’un museu real, que sempre toques més virolla.

M’adono, també, i potser l’anterior és conseqüència d’això, de molta gent que malda per mantenir-se ocupada: fer, fer, fer. Qualsevol cosa. Fer. Cosir. Dibuixar. Escriure. Molts dies no faig res. No puc. Aleshores em miro la paret, una paret enguixada, blanca, sense quadres, i comença a vibrar, i és aleshores que entenc què va fer en Soulages amb les seves pintures negres. Fins ara les entenia, les apreciava, les estimava, em deixava submergir en les seves profunditats, en la densitat dels canvis de llum, de les textures, de tot allò que fa que les retinguis. Ara sé que no són pintures abstractes. Són la representació d’aquesta paret blanca primigènia, de les seves microvetes que només apareixen quan mires fixament. Rere una paret blanca hi ha un món. Res místic ni esotèric. Qüestió d’esperar a que la densitat aparegui.

Miro cinema freak. Cinema d’evasió. Pel·lícules que hom sol menysprear, qualificar de dolentes o, senzillament, deixar-les estar mirant amb condescendència qui les consumeix. He descobert Tremors, una de cucs gegants de terra que apareixen sota els teus peus i se’t mengen. Menys si ets el protagonista, que aleshores fallen per dos metres. A la 2a part els cucs queden convertits en una mena de barreja d’aparell d’aquells que tira pilotes de tennis + un bulldog + un cadell hipertrofiat de velociràptor i rius molt. M’he mirat The thing. I The expendables, que surten d’una frase de Rambo II (que, per cert, no es deia Rambo II i que va escriure James Cameron) que m’he cregut massa i així em va. I Snakes on a plane, que és infumable-infumable i no dóna la volta perquè és realment infumable. Em distreuen. Després m’adono que tots aquests monstres són la versió contemporània de Rabelais. I, aleshores, em fixo en les arquitectures que els contenen. A Tremors 2 treuen molt partit d’un edifici que és només una façana. Els fonaments són importants. En general, molta paret de llauna. A Tremors 4 la solera dels fonaments és desmuntable. És la revisió dels Tres Porquets, però amb monstres. I ara resulta que el primer Porquet és l’ecològic. Fins que no vingui un cuc de terra carnívor i se’l jali, a ell i a la casa, que compta com a amanida.

També m’adono de la quantitat de llibres que són d’arquitectura sense que ho sabem. És, de fet, d’on n’he après més. Hi ha molta arquitectura en Dostoievski. En Edith Warton. En Raymond Chandler. Sí, en Shakespeare. I també n’hi ha molta en na Rodoreda. Cal estimar la Rodoreda. I si la estimes ja, estimar-la més encara. Però, tornant a la literatura freak, aquests dies penso (qui sap si rellegiré per cinquena o sisena vegada) en el Ciclo Barroco de Neal Stephenson, una preqüela del Criptonomicon en tres volums que comença en la pandèmia que va canviar la història del pensament occidental l’any de la pesta de Londres, 1640, quan Defoe va escriure el seu Diari de l’any de la pesta i van passar tantes coses. Al llibre hi surt Newton descobrint el càlcul diferencial, barallant-se amb Leibniz, i, al marge d’aquestes anècdotes, es descobreixen les beceroles del mètode científic, desenvolupat precisament durant aquesta quarantena. Stephenson, ben assessorat històricament, desenvolupa com ningú el concepte d’arquitectura incremental. I els vòrtexs representatius i la manera de treballar de Wren i si tot això es condensés ves que no en sortís una optativa interessant.

Aprofito la reedició de El Horror Cristalizado, d’En Pep Quetglas, per part d’Ediciones Asimétricas per rellegir el llibre. El mestre Quetglas critica del general al particular i a l’inrevés. Una cantonada, un desfasament de deu o quinze centímetres entre una paret i el terra que la suporta són suficients per a canviar tota la filiació artística del Pavelló de Barcelona, aquest que van reconstruir i segueixen dient que si és de Mies van der Rohe i Lilly Reich quan està demostrat per activa, per passiva i per perifràstica que no és així, que és un pastitx contemporani que n’adapta lliurement les seves idees pervertint-ne completament les intencions. Creuo aquesta lectura amb la mort per coronavirus de l’arquitecte Michael McKinnell, un dels artífexs del famós Ajuntament de Boston, suposada obra mestra del Brutalisme. Anem per parts: obra mestra sí, però què vol dir que sigui brutalista? L’edifici: un sol material que permet resoldre estructura i tancaments flota sobre una base de totxo que crea la plaça i depressions i torres d’ascensor i grades i mobiliari. És el xoc d’aquests dos elements, la seva tensió, el que formalitza un edifici que es porta el seu propi espai públic. Voladissos, cossos solapats, piràmides invertides, ombres. La cosa va d’espai, no de material. Es podria folrar amb paper d’alumini, pintar de rosa, omplir-ho de cartells lluminosos de propaganda de Wallmart i seguiria funcionant. En aquest cas el detall, el material, ha passat per sobre d’allò que caracteritza de debò aquesta construcció.

Seguim llegint malament els edificis.

El confinament s’endureix. M’arriben mostres d’arbitrarietat policial, també a Barcelona. I penso que un activista, en la seva voluntat de raó moral, té l’ànima totalitària.

Sempre.

Jaume Prat Ortells
Jaume Prat Ortells: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca