Arts escèniques

Fabià Puigserver, mestre d’escenògrafs

Fabià Puigserver ha estat àmpliament reconegut pel seu important paper en el panorama teatral català de les darreres dècades del segle XX. Va començar a treballar en l’àmbit de l’escenografia i el vestuari teatral, però també es va dedicar a la direcció escènica i va ser una peça cabdal en la fundació i direcció del Teatre Lliure. La seva va ser una manera de viure i entendre el teatre en un sentit global.

Cal afegir a aquestes activitats els catorze anys que Puigserver va fer classes a l’Institut del Teatre. Reconeguts professionals com ara Joan Josep Guillen, Ramon B. Ivars, Andreu Rabal, Montse Amenós, Isidre Prunés, Nina Pawlowsky, Pep Duran, Llorenç Corbella, Antoni Bueso i tants d’altres, van tenir-lo com a mestre. Mitjançant l’ensenyament, Puigserver va fer una aportació decisiva a l’escenografia i al vestuari (i a les arts escèniques en general): va ajudar a bastir uns nous estudis i va marcar la trajectòria inicial de les noves generacions d’artistes.

Classe d'escenografia al Palau Güell, 1972. amb Joan Abellan, Joan Josep Guillén i dos alumnes més, Josep Massagué, Iago Pericot i Fabià Puigserver.
Classe d’escenografia al Palau Güell, 1972. D’esquerra a dreta: Joan Abellan, Joan Josep Guillén i dos alumnes més, Josep Massagué, Iago Pericot i Fabià Puigserver. ©Pau Barceló.

La persona adequada en el moment adequat

L’any 1970, Hermann Bonnín va començar a dirigir l’Institut del Teatre. Entre altres objectius, volia connectar la institució amb un teatre més contemporani. Volia millorar i ampliar l’oferta formativa involucrant els joves més actius del teatre independent. Va ser així com va encarregar a Fabià Puigserver la revisió i direcció de l’Especialitat d’Escenografia.

Puigserver s’havia format en Belles Arts a Varsòvia, on la família vivia a l’exili, i havia conegut el món de l’escenografia fent algunes feines d’ajudant i alguns petits projectes propis. Aquestes experiències li havien fet entendre l’escenografia i el figurinisme com a professions que participaven de manera fonamental en l’escenificació i li havien permès sustentar la seva feina en amplis referents estilístics. Un cop a Barcelona, aviat va entrar en contacte amb diferents grups de teatre independent. Sens dubte, la seva formació poc habitual, la manera d’entendre l’escenografia i el vestuari teatral i el fet d’estar en actiu, el van fer, a ulls de la nova direcció, la persona adequada per encarregar-se d’una especialitat que necessitava una renovació urgent.

Institut del Teatre, 1974. amb A. Chic, A. Lahuerta. J. Martinez Ribot, A. Madigan, F. Nel·lo, I. Pericot, J. A. Vallvé, C. Colom, J. M. Arrizabalaga, Fabià Puigserver, G-J. Graells i J. Melendres
Institut del Teatre, 1974. A. Chic, A. Lahuerta. J. Martinez Ribot, A. Madigan, F. Nel·lo, I. Pericot, J. A. Vallvé, C. Colom, J. M. Arrizabalaga, F. Puigserver, G-J. Graells i J. Melendres. ©Pau Barceló.

La creació d’un nou pla d’estudis
Fins al 1970, els estudis d’Escenografia consistien en l’ensenyament de les tècniques il·lusionistes del teatre realista, encara en boga en el circuit comercial, a través de classes tècniques, d’història i d’exercicis de perspectiva, de dibuix i de còpia. En els primers anys de la nova etapa, es reclamaven més classes pràctiques, la connexió entre especialitats i l’aproximació a la professionalització. Les diverses proves que es van fer van desembocar en un pla d’estudis aprovat per assemblea entre el 1974 i el 1976.

A Escenografia, els canvis estructurals es van implantar des de bon començament i van patir poques variacions, tot i que les assignatures es van anar concretant en la pràctica. Es continuaven impartint matèries de caire instrumental, històric o teòric, però la gran aportació va ser vertebrar els estudis amb dues assignatures pròpiament projectuals; Escenografia i Figurinisme. Aquestes matèries es repetien de primer a tercer, agafant en cada curs complexitat i aprofundint en una creació intuïtiva però crítica. Els alumnes recorden que en les classes es treballava sotmetent cada proposta a discussió.

En el tercer curs es duien a terme els «Tallers», posades en escena en les quals hi participaven alumnes de totes les especialitats. Escriu Puigserver, en un dels pocs textos que va deixar al respecte: «Els treballs seran sempre totals i abraçaran des de la discussió i plantejament conjunt del Taller fins a la presentació pública de l’espectacle. Inclourà, fonamentalment, els processos complets de projecció, realització i dramatització.» L’objectiu era doble. Per una banda, entendre que l’escenografia i el figurinisme participaven del concepte dramàtic de la posada en escena i necessitaven un estret diàleg amb la direcció escènica. Per l’altra, fer un pas cap a la pràctica professional. En un moment en què el teatre no comercial vivia en una precarietat que l’abocava a l’etern amateurisme, la professionalització de l’escenògraf i el figurinista era una lluita importantíssima per a Puigserver.

Cal puntualitzar que, el 1971, Iago Pericot va entrar a formar part de l’especialitat i va participar també en la seva renovació. A les assignatures projectuals de Puigserver s’hi afegia Espai Escènic, on Pericot s’ocupava de qüestions més reflexives i especulatives exclusivament d’espai. Els nous enfocaments escenogràfics des de l’Institut del Teatre van ser fruit de les coincidències i divergències que obertament ells compartien sobre el tema. No fou així en el camp del vestuari escènic on, fins que Puigserver no va començar a dirigir el Teatre Lliure, no van entrar nous professors i ell va rebaixar les hores de classe.

Estudi de Puigserver, acabant la maqueta del projecte pel nou Teatre Lliure de Montjuïc, 1991. Al fons Fabià Puigserver. A la seva dreta Montse Amenós, a l’esquerra Isidre Prunés i Llorenç Corbella, ex alumnes seus. Davant, César Olivar, Marsa Amenós i Mònica Quintana. ©Marsa Amenós.

Canviar la professió des de la formació

Molts dels seus alumnes li valoren com a mestre un gran bagatge professional, capacitat de conceptualització i intuïció i habilitat per conduir l’alumne. No feia classes magistrals, ensenyava a partir d’exercicis i el treball dels propis alumnes, però els programes que es conserven al Museu de les Arts Escèniques (MAE) ens demostren una reflexió i una proposta pedagògica a través d’una tria de textos i d’exercicis per a treballar els diferents temes en cada curs.

Segurament, replantejar els estudis d’escenografia i vestuari va ser per a Fabià Puigserver una manera més d’involucrar-se i participar en els canvis que el teatre del seu país ja estava fent, però que necessitaven d’una base i d’un futur. L’escola era, possiblement, el millor laboratori i les millors arrels per a aquesta empresa i ell ho sabia, ho havia viscut en pròpia pell.

Marta Rafa Serra
Marta Rafa Serra: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca