Arts visuals

Fem silenci: hi ha un pintor de papallones

Dosso Dossi va recrear un moment inesperat i desconcertant en la biografia del cap visible de l’Olimp romà a Júpiter pintant papallones, amb Mercuri i una figura femenina identificada, de vegades, amb Virtus. No hi ha dubte que la pintura del Kunsthistorisches Museum de Viena, integrada en les col·leccions del Castell del Wawel, a Cracovia, és atractiva i mostra l’estil de Dosso, pseudònim de Giovanni Francesco di Niccolò Luteri, en un moment àlgid del seu recorregut. Faria falta estudiar amb profunditat el trajecte del mestre per entendre l’espai exacte que ocupa l’obra en un catàleg molt interessant, però que no és ara el meu tema. Escric aquestes línies per valorar un aspecte més concret vinculat a les causalitats. Partiré de l’afinitat entre el pintor i les papallones i de l’ofici diví que implica posar color sobre una superfície per a representar-les.

S’ha considerat que el cosmos de Dosso reflecteix un relat, una formulació al·legòrica en què el fet de pintar és la clau genuïna. Ara bé, cal apreciar al mateix temps allò pintat, el tema, en un entorn que fa lloc a altres personatges significatius. Haurem d’anar a pams per saber que amaga l’embolcall de subtileses preservadores de l’encís mistèric del quadre de l’italià. Obviaré les figures i els espais papallonejats, tant si parlem de Bartolomé Bermejo com si ho fem de l’Odilon Redon de l’Evocació de les papallones, tant si pensem en  una sensibilitat pop, abstracte o kitsch com si valorem expressions que prosperen en l’art digital o en fórmules que s’apropien de creacions anteriors, per centrar-me en els casos en què la representació de l’acte de pintar fa de l’insecte motiu determinant.

Odilon Redon, Evocation des papillons, 1910-1912, Detroit Institute of Arts

Júpiter pintant papallones ens situa davant d’un encàrrec que anava destinat a la cambra privada d’Alfons I d’Este (1476-1534), noble i condottiero, a reconèixer en un famós retrat de Tiziano Vecellio i en un altre de Battista Dossi, germà del nostre Dosso. A l’entorn del 1523 o 1534, la pintura mitològica ens acosta a un pintor que es troba vinculat als Ducs de Ferrera i que, nascut probablement dins la darrera dècada del segle XV, es documenta fins el 1542. Els seus lligams amb Ferrara, Modena, i la cort dels Este, el descriuen en un escenari concret que no el margina de l’art més reconegut de l’època i assenyala també al seu germà Battista, format a la Roma de Rafael.

En el quadre, Júpiter s’identifica a partir de les flames enceses que, convertides en curiós atribut, agostegen als peus del pare de l’Olimp (déu de la llum), endormiscades com un feix de blat que espurneja, com una mena de grans de foc, petites guspires amansides, que Dosso entona amb la indumentària del déu centrat en la feina de resoldre, sobre el fons d’un plafó sense marc, una tercera papallona Amb l’afany de fer-la brivar com ja ho fan les altres dues, vistes en un caprici de vols que busca perspectives alternades, el pintor la retoca, damunt d’un auster fragment de firmament blavós.

Dosso Dossi, Júpiter pintant papallones, Mercuri i deessa, v. 1523-24, Castell del Wawel, Cracovia

No passa per alt la coincidència d’aquest cel pintat sobre la tela i el cel que delimita parcialment un arc situat a l’esquerra i perfilat només en l’arrencada. S’omple així la part superior d’un paisatge que integra vegetació i algunes arquitectures. El cel acolorat serveix també per amenitzar l’encontre del primer terme on observem accions que tenen lloc damunt d’un terra suau, format per núvols d’un gris que no farà la competència al blau, un pel maragda, que pondera el blanc a la zona superior del conjunt. La composició es desplega misteriosa sobre una natura que també sembla impostada amb artifici per tal d’acompanyar un personatges que abunden en l’enigma del quadre. La consistència dubtosa del sòl no fa trontollar res. Una de les figures demana silenci. És l’inoblidable Mercuri que, pràcticament nu, fa gala de les sandàlies i el casc alats. Es troba preparat però en repòs i, situat just al costat del seu pare, Júpiter, vigila que ningú no el destorbi. El caduceu, sintètic i daurat, descansa sobre una tela vermella i rebregada, ben protegit per la mà vigilant del déu Mercuri, que n’és posseïdor. Les teles del mantell encara voleien quan el patró del comerç, reconegut missatger i eventual transportador d’esperits, sol·licita silenci a una figura femenina, que ha de personificar la Terra o la Natura virtuosa, coronada de flors, una Flora prosaica, potser més que a una Virtus guerrera. Es diria que ha de ser algú associable a la creació d’un univers que sembla rendir-se al poderós instant en què la ficció esdevé realitat. Algú diu que la jove, de faç ponderada a partir del món clàssic, expressa fidelitat eterna al déu principal. En aquest sentit, fa pensar en la deessa de la fertilitat, la Bona dea, Maia, o mare de l’Hermes esdevingut Mercuri, que es vincula de nou a la Terra. Vassalla inquieta, en tot cas, d’una percepció creativa, la dona tanca clarament el marc dret en una disposició que li talla el vestit alhora que imposa una mirada singular sobre el món de la mitologia i els seus representants.

Dosso Dossi, Detall de Mercuri, a Júpiter pintant papallones, v. 1523-24, Castell del Wawel, Cracovia

A Hendrik Goltzius s’atribueix un Mercuri amb els pinzells i la paleta a la mà, estrany hereu de l’ofici del pare que ara deixaré estar. En tot cas, i més enllà de les invencions olímpiques de tots els temps, en la pintura de Dosso ha quedat ben enrere la visió de l’excepcionalitat amb que Botticelli descriu el Naixement de Venus o la Primavera. Per al primer, l’ideal de Sandro, es transforma en quotidianitat i la visió al·legòrica visible en la pintura del famós florentí en proximitat, ja molt atenta al rumb cromàtic i formal del Ticià. Tot ha canviat de registre i, el Mercuri del segle XVI, ja no és el jove de figura estilitzada, i una mica absent, que es realçava en l’òrbita femenina descrita a la Primavera de les Venus i les dones més belles, tot i que el paper de Flora, enfocada per Botticelli com a reencarnació de la nimfa Cloris empaitada per Zèfir, pugui ser un record no menyspreable per entendre el nou quadre. Tampoc negaria un record llunyà a al·legories més velles, que desnuen un art esplèndid per il·lustrar Le Remède de Fortune de Guillaume Machaut, en l’exemplar més preciós que conserva la Biblioteca Nacional de França d’aquesta gran aportació poètica i musical (ms. Fr2090), oportunament destacada per François Avril en la seva part gràfica, creada vers 1355-1360.

Sandro Botticelli, La Primavera, v. 1477-1478, Museu dels Uffizi, Florència.

En el cas del pintor de papallones de Dossi no han mancat interpretacions més anecdòtiques sobre situacions polítiques contemporànies les quals afegirien a l’obra una finalitat satírica. Tanmateix, per explicar la situació es fa al·lusió preferent al Diàleg de Leon Battista Alberti, Virtus dea, revelant el moment en què Virtut, deïtat del valor i la fortalesa, suplica la protecció de Júpiter davant de les agressions d’una Fortuna que no es personifica en aquest cas. No sé si l’hem de veure com una mena de salmista femenina i hel·lènica que demana l’ajut diví, però queda clar que la dona florejada ha d’esperar audiència d’un Senyor de tots els déus, que ha esdevingut pintor i que sembla massa encantat en el seu art per adonar-se de la transcendència dels precs, siguin els descrits  per Alberti o uns altres, ja ho veurem.

Arribats a aquest punt és pertinent considerar el tema de les papallones i el seu sentit. Han de tenir-lo aquest sentit dins d’una trama figurativa ben pensada, mesurada i inquieta. Dante escrivia, amant de la metamorfosi, que som cucs destinats a fer néixer l’angelica farfalla. La seva vida efímera i el seu vol necessari aferma el camí a l’exploració semàntica d’un art substanciós, que arrela en el món antic, viu el món modern i prolifera en un context cristià. De fet, sense anar més enllà, els insectes, austerament acolorits com les papallones nocturnes, tenen molt d’al·lusió segura a la passatgera pertinença al real que romandrà en el quadre sense ocultar les funcions fecundants. Flora en té tot l’interès  ja que el seu vol fugisser ha de garantir la procreació en l’univers primaveral que representa. El vol descrit sobre un fons abstracte delimita la idea i contradiu la natura intensament figurativa de la deessa engalanada i vestida de groc daurat, que enfosqueix una mica l’ombra de Mercuri. No hi ha dubte que són tibantors suaus les llisquen sobre aquestes superfícies disteses, suggerint i evocant, més que no pas limitant, una singladura d’ampli recorregut, que ens permet entreveure a Picasso i a Magritte. Diverses pinzellades i estructures pictòriques, vinculades a les tensions subjacents, fan aquesta lectura possible. No oblidem la incidència de l’Alt Renaixement, conegut altrament com a Manierisme, en la visió dels pintors del segle XX. Si Magritte escorcolla la realitat imperfecta de l’ou per descriure l’ocell, Dosso tanca els ulls de Júpiter per explorar la dimensió interior de la pintura que vol fer prevaldre per un déu romà amb aspecte evangèlic. Les criatures reals són febles però Júpiter, déu de la tempesta, les eternitza en el seu art i abraça una nova dimensió del món existent. El fet hauria d’interessar a qualsevol ésser destinat a la mort. No hi ha dubte que la poesia del quadre fa pensar en l’amistat que unia els Dossi a Ludovico Ariosto, subratllada per la crítica. El déu pare que, es bateja Senyor del Dia, pot construir la Nit mentre fa tronar i ploure sense fer-nos oblidar un instant d’oci que, no per delicat i atípic, nega el seu poder. La Natura expectant, personificada o paisatgística, en seria la prova. Si se’m permet entrar en els terrenys de la fabulació, el silenci demanat per Mercuri, déu del comerç, a la potencial deessa de la producció i el creixement, és una petició de calma i la forma més brillant d’exaltar la pintura i el futur vol dels lepidòpters que libaran les flors i les fecundaran.

En aquest terreny Joan Ponç, i els camaleons engolidors de papallones, mereixen una cita i, com ell, altres artistes admirats per l’insecte de les ales més pictòriques i calidoscòpiques. Tanmateix, no es pot abastar tot en un breu article i vull fer notar sobretot, per proximitat icònica i familiar, el pintor o Dibuixant de papallones de l’Eduard Alcoy, un oli sobre tela del 1965-1966, que pertany ara a la col·lecció́ Iglesias Gasull. Em sembla interesant  reveure la tela que fou exposada el 2017 al Museu de Llavaneres, encara que no sigui per comparar-la pròpiament a l’obra de Dosso, ni en el sentit final ni en la fórmula. El tema arribà precedit del Mag de les papallones, oli dels primers anys cinquanta que ja apuntava maneres i on assistim a la domesticació dels insectes, germans procreadors de les abelles, per part de l’il·lusionista. El quadre es va poder veure a la mostra Eduard Alcoy. Art i Encanteri (Mataró, 2018) i es reprodueix sencer al catàleg corresponent.

Eduard Alcoy, detall del Mag de les papallones, v. 1953, col·lecció particular.

Si observem la pintura dels anys seixanta queda clar que el dibuixant i pintor, ben llunyà de Júpiter, dona color a l’insecte, concebut amb les ales esteses en perfecta simetria, descrit i admirat en forma inacabada i en un posat estàtic. El seu vestit de llum vol desfer la Nit que evoquen les papallones nocturnes del pintor italià, encara que l’acció es congela a mig camí i l’instant d’il·luminar s’eternitza. En la pintura del segle XX, Alcoy especula de nou sobre la pintura a partir d’un format curiós en què el creador s’emplaça davant i darrera del petit llenç que omple la reina arlequinada (o ésser empeltat de papallona reina i papallona arlequí). La tela dins la tela es projecte enfora, opaca i diàfana. Aquest petit quadre penja de dalt, damunt d’un altre quadre, o finestra, que introdueix el paisatge urbà del fons. L’insecte neix de la imaginació del pintor entomòleg que acosta el camp a la ciutat mentre una torre amb rellotge, un astre amb agulles o una discrecional antena de televisió, damunt d’una teulada, creen un tempo i un espai modernitzat al qual poder sobreposar la figures fictícies que comparteixen tant l’ambigüitat de la pintura com el misteri de la creació. Els pinzells i els pots per als pigments romanen, a manera de discret bodegó funcional, en un segon/primer terme, que aferma el cos d’un oficiant molt solemne, pintor de mans netes i posició forçada, que sempre formal no mira pròpiament el seu quadre. Assistim a una valoració entre conceptual i abstracte de l’espai i qui sap si al record del mirall i la barra del Folies-Bergère d’Eduad Manet.

Eduard Alcoy, El dibuixant de papallones, 1965-1966 (33 x 41,5 cm), col·lecció́ Iglesias Gasull

Tornem a Dosso Dossi, al qual es va dedicar el 2014 (de juliol a novembre) una exposició al Castell del Buonconsiglio de Trento: Dosso Dossi. Rinascimenti eccentrici que amb aquest títol es delimitaria sobre la base d’estudis pioners i una primera gran exposició celebrada en els anys noranta (1998-1999). El juliol del mateix 2014, Michele Lasala  feia la ressenya (disponible en línia) i, alhora que aprofita per celebrar la importància del tema abordat, assenyala el deute amb Dosso, pintor original i capaç de crear iconografies complexes de gran interès. Reconeix el seu deute amb Sebastiano del Piombo, Miquel Àngel, Giorgione, Ticià o Rafael i aprofita per destacar els treballs que el descobreixen a partir de les mirades de Venturi,  Berenson, d’Henrietta Mendelshon (1914) o de Roberto Longhi. És interessant que el pintor, qualificat de misterioso maestro ferrarese, també abordat per Curt Zwanziger (1911), fos el creador d’una dona, conservada a la Galleria Borghese, en què Julius Schlosser reconeix la Melissa de l’Orlando Furioso (1516-1532), una benigna incantatrice. Vista amb anterioritat com a maga o Circe, bruixa i deessa, la identificació de Schlosser ens retorna al poeta Ariosto i ens obre un camp per explorar.

Ara, si es tracta de creuar encantadores i físics, poètica i sistemes dinàmics, el famós efecte papallona pot venir en el nostre ajut per explicar que, també en pintura, introduir una petita variant o moviment pot transcendir i provocar, al igual que l’aleteig lleuger de la papallona, transformacions a llarga distància, de magnituds que no som capaços de preveure matemàticament però que podem descriure i comprovar amb algunes certeses a través d’una mirada atenta. Conscient de no estar fent cap descoberta, conclouré que coses que a priori semblen tenir poca importància poden acabar per moure el món. La vida en pot dependre i la lleugeresa brillant de la papallona ens convida a pensar-hi. Confiar, al costa de Flora, que Júpiter s’ocupi sempre d’animar-les pot ser molt arriscat.

Rosa Alcoy

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close