Cinema

Fernando Colomo, antic profeta dels Països Catalans?

Fa anys vaig veure “El efecto mariposa”, pel·lícula de Fernando Colomo, estrenada el 1995. És una comèdia intel·ligent i divertida, d’un madrilenyisme allunyat del casticisme carpetovetònic malauradament tan freqüent, en la que un munt de situacions inesperades i molt ben trenades al guió acaben provocant un daltabaix colossal en la vida d’una família d’una burgesia il·lustrada i airejada. Fa poc que la varen tornar a passar per televisió, l’he pogut reveure, i em vaig adonar d’un detall molt curiós que al seu moment em va passar per alt, perquè t’hi havies de fixar amb els cinc sentits per notar-lo, i com espectador estaves massa pendent de seguir la trama domèstica que afectava els personatges de l’acció.

Cartell del film.

La pel·lícula té un MacGuffin típic: uns documents altament sensibles del pare de família –personatge molt present, però que físicament hi surt ben poc, interpretat per Josep Maria Pou-, el contingut dels quals, com a bon MacGuffin ningú sap ben bé quin és, ja que només han de servir per construir una intriga al seu voltant, que arrossegui la seva part de trama del film. Un MacGuffin com a pretext, que és al capdavall el paper clàssic dels MacGuffins enunciat per Alfred Hitchcock. Com que la seva sola existència ja aconsegueix acomplir el seu rol al film, ni tan sols cal que perdem el temps en conèixer què amaguen aquells papers tan transcendentals. I el fet és que mai s’arribarà a explicar al públic el veritable assumpte d’aquell paperam. Ni cal per res.

En un moment donat, molt avançada ja l’acció, prop del seu desenllaç, el pare, un home de negocis que enganya a la dona i a Hisenda, demana desesperadament a la seva família –temporalment a Londres arrossegada per un cúmul de circumstàncies més o menys anecdòtiques-, que destrueixi sens falta els documents, sense explicar per què. Ell havia aprofitat l’anada dels parents a Anglaterra per fer desaparèixer de Madrid aquells materials tan sensibles. La muller d’aquell senyor, interpretada per Rosa Maria Sardà, només sabia que en aquells papers hi havia “la salvació de la família”. I passa el que sol passar en aquests casos en les comèdies: que en lloc de ser destruïts, els papers acaben essent enviats per error allà on pitjor podien caure: a la redacció d’un diari espanyol –“El País”, com no aleshores-, que en veure l’alt voltatge del seu contingut els publica i desencadena així no sols trasbalsos íntims en els protagonistes de la comèdia sinó una veritable revolució mundial. El caos. És el que anuncia el títol de la pel·lícula: que un simple batec d’ales d’una papallona a un punt del món pot acabar desencadenant una gran convulsió al punt més llunyà.

Entre altres coses la publicació escandalosa dels documents en qüestió causa el trencament de relacions entre Espanya i els Estats Units d’Amèrica, un referèndum (!!) sobre la continuïtat de la monarquia a Espanya, o la conversió del continent en una federació que pren el nom d’Estats Units d’Europa. El millor del cas és que mentre una veu en off, la del nen de la casa, explica innocentment totes aquestes conseqüències, van apareixent imatges que ho recolzen, i una d’elles és el dibuix del nou mapa europeu.

Mapa dels presumptes Estats Units d’Europa que apareix al film de 1995 El efecto mariposa, del madrileny Fernando Colomo.

Doncs bé: vaig fer-ne una captura de pantalla del mapa, a partir de l’emissió del film a la web de TV2, i encara que el resultat no és massa bo de definició d’imatge, crec que en tindran prou per veure’n l’inesperat resultat.

El cas és que un dels integrants de la sorprenent federació nova d’estats europeus és… els Països Catalans, que inclouen la Franja i la Catalunya Nord, a part de Catalunya, el País Valencià i les Illes, i tot i que no es pot veure gaire bé fins i tot diria que inclou el Carxe. En el mateix mapa, també, el País Basc, Navarra i Iparralde apareixen unificats i separats de la resta d’Espanya i França, mentre Galícia queda separada també d’Espanya però tintada del mateix color –més pàl·lid però- que Portugal. A Europa reapareixen Occitània i Bretanya com entitats personalitzades, i al Regne Unit es reunifica Irlanda, que se separa d’Anglaterra, com se’n separen també Escòcia, Gal·les i fins i tot Cornualla. Sardenya i Còrsega deixen de pertànyer respectivament a Itàlia i França, i en mig de Romania, un gran enclavament que ve a coincidir amb els límits de Transsilvània es tenyeixen del mateix color que al mapa té la veïna Hongria. Vist amb més calma segur que hi trobaríem més particions curioses, però la definició detectable del mapa és la que és, i ara per ara la seva enumeració no em dóna més de sí, i d’altra banda el més evident, i el que ens toca més de prop, ja resulta prou visible, i no cal allargar-se en més detalls.

No cal fer-hi més comentaris, només constatar una cosa que sovint no se’ns fa gaire evident: que encara que sigui en clau d’humor, doncs, quan un madrileny culte i “progre” com Colomo –que és de la meva generació- rumia sobre aquestes coses, en les seves conclusions hi acaba emergint la lògica, als antípodes d’allò que l’unionisme més repatani dels seus coterranis predica incansablement des de fa tres-cents anys com si fos un veritable dogma de Fe: que Espanya és una sola cosa i que ja existia, com qui diu, al Paleolític. Una unidad de destino en lo Universal, que deia José Antonio.

Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) és un dels historiadors de l’art més eminents i prolífics del país. Entre les seves obres, destaquen La crisi del modernisme artístic (1975), El paisatgisme a Catalunya (1979), Anglada-Camarasa (1981, amb Francesc Miralles), dos volums de la Història de l’art català (1983 i 1985), Josep Mompou (2000), Manolo Hugué (2006)... A més, ha dirigit o codirigit l’obra en cinc volums El Modernisme (2002-2004), el Diccionari d’historiadors de l’art català (en línia, encara en procés de creació i en col·laboració amb B. Bassegoda i Hugas) i Pintura històrica catalana. Art i memòria (2015), entre altres.

És un col·laborador històric d’EL TEMPS.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close