Arts visuals

Fotografia documental i fotografia desobedient. Una tarda de diumenge amb Joan Vehí (in memoriam) i Blanca Viñas (in subversionem)

Comencen a tirar els morts dins la badia, a Cadaqués. Aquests dies el mar, indiferent a la inactivitat humana a causa de la pandèmia, s’ha colorejat com té per costum amb el blau homèric tridimensional del mes de maig. La superfície, llisa i immensa, aviat tindrà l’aspecte d’un camp mesurat amb el ritme de l’oneig de les boies. Hi amarraran els llaguts de vela llatina, les menorquines, les llanxes i els iots. Van  tard, a causa de les mesures sanitàries que han frenat el ritme accelerat dels canvis petits i imperceptibles de cada temporada, i la riba, a pesar de l’arribada de la primavera, sembla un camí de solitaris. El blau immaculat, sense barques encara, se’ns presenta com una pàgina en blanc, o més ben dit com les pàgines d’un sol llibre sense text, on només hi suren els signes gràfics de puntuació del “Cadaqués” de Josep Pla, sense un sol mot ni un adjectiu que el pinti.

Dilluns passat, havent dinat, a sol batent, les campanes tocaven a morts. El poble semblava no tenir vida. El fotògraf de Cadaqués ha mort als noranta anys. Joan Vehí, qui també fou el fuster de Dalí al qual preparava els bastidors per a les teles, tenia un munt de màquines de retratar, que col·leccionava, de totes les èpoques: estoiques, cíniques, epicúries, platòniques, etc.; i plaques de vidre i un centenar de milers de fotografies. El seu arxiu és la memòria antropològica del lloc, dels costums i del seu paisatge.

Si una fotografia se m’oferís documental i una altra experimental, triaria l’amor per l’art, però em posaria un problema perquè l’altra m’obsequia amb una amistat més llarga, de memòria perdurable.

Postal de Cadaqués, 10 de febrer de 1956. Fotografia: Joan Vehí.
Postal de Cadaqués, 10 de febrer de 1956. Fotografia: Joan Vehí.

“No crec a les declaracions del tipus “res no serà mai més com abans” -manifesta Michel Houellebecq en una única sortida pública referida a les conseqüències d’aquest “virus sense qualitats”-. El que és diferent en el confinament és que l’escriptor sempre viu tancat entre llibres, però camina”. També el que no tem camina peu dret damunt les aigües. En la mateixa línia, Albert Serra exhibí, en arrencar el confinament fa ja dos mesos, una independència d’opinió freda de colors: “M’és indiferent. Li dono tan poca importància al que em passa a l’interior. No deixo que el que m’interessa, quedi afectat: els problemes, els llibres, la propera pel·lícula.”  Enyoro l’estiu i retrobar els amics d’Andergraun al Marítim i la la bella figura de remar, pla i submergit, amb els braços i pedalejar amb els peus, tot en una, fent el crol. Miro de reüll rere el diccionari una fotografia pintada per Jordi Mitjà, d’un estiu passat a Cadaqués, amb Albert Serra fent el mort i braços en creu a cala Culip, al cap de Creus, en la superioritat del que som i en l’herència de l’art. Com serà l’estiu del 2020?

Cada crisi fa un tomb, i fa visible una literatura i un art nou. Quan en ve una de nova, tot es pot arribar a capgirar. Les gelades del 1956, vistes per la fotografia de Joan Vehí, matà les oliveres, amb la mateixa virulència que, poc més de mig segle abans, la plaga de la fil·loxera atacà les arrels dels ceps i les vinyes tot deixant la terra erma i gastada. El Cadaqués bíblic d’oli, peix i vi fou arrasat pels fenòmens naturals i les epidèmies, i donà pas al turisme fins al tancament de la carretera única. Quina serà la imatge d’aquest estiu? Un document o una obra d’art?

Fotografia formada per exposicions múltiples on l’horitzó no apareix mai horitzontal, una altra forma de desobediència fotogràfica, obra de Blanca Viñas.
Fotografia formada per exposicions múltiples on l’horitzó no apareix mai horitzontal, una altra forma de desobediència fotogràfica, obra de Blanca Viñas.

Em dec a la joventut. Em dec a la vostra joventut. “Ara us toca a vós” -em digué J.V. Foix la primera vegada que vaig visitar l’investigador en poesia i amic de les arts, a les darreries de la Dictadura. Ho he narrat més d’una vegada. El poeta, clàssic i avantguardista ensems, planxat, cofat i esportiu ensems, era a tocar dels vuitanta anys i jo tot plegat encara no n’havia fet divuit. Amb aquella frase el poeta clàssic vivent va fer d’enllaç entre la primera avantguarda i els que encara havíem de començar. Li dec tot el que va venir pel davant. Els ho devem. De llavors que ho tinc com a divisa i com a actitud intel·lectual i de vida. Aquests dies, quan som a punt de sortir d’un nou cicle històric, per continuar essent joves ens pertoca fer d’enllaç. He quedat avui diumenge amb l’artista fotògrafa Blanca Viñas, que té a punt d’edició el llibre Tractat de fotografia desobedient. Els seus editors Ignasi López i Roman Yñán, en presentar-nos-el, afirmen que és “Una resposta irònica, experimental i rebel als molts anys d’autoritarisme tècnic i conceptual exercit per senyors que gairebé sempre tenen massa raó”. Són deu anys els de Blanca Viñas d’una trajectòria estètica insubmisa.

El Tractat de fotografia desobedient és tot una manifest de pràctiques lliures damunt les imatges pròpies i dels altres, dels mecanismes de creació  i una lliçó de vida moral, una actitud rebel com la que ens cal quan tornem a posar els peus, de bell nou, al carrer. Això fan les noves escriptures, quan neixen com una irregularitat contestatària a cada tombant de crisi i es despreocupen de l’excés de sentit tòpic amb la moralina “i ara què?”, “res d’estètic, eh?”,  “Això de què va?”. En fi, un llibre que es planta agosarat davant d’aquells que creuen que la llengua és comunicació pràctica i que cal retornar al sentit comú, al Gran costum, a allà on érem, perquè només hem viscut un parèntesi i cal retornar al Gran ordre. “Desaprendre per crear a partir del joc, abraçant la incertesa i els errors”. El llibre és un inventari de processos, un llibre de pràctiques experimentals que desobeeix el llibre d’estil. Tenim un cervell receptor capaç d’adaptar-se a la inestabilitat i crear un ordre nou. A les fotografies aquí recollides se’ns estimula amb enquadraments múltiples i imatges superposades, i el color es vivifica amb principis arbitraris. Sortir de la perfecció vol dir sortir de la regla. El món ha caducat i s’ha fet inestable.

Fotografia amb carret caducat i doble exposició que proposa una arquitectura inestable, obra de Blanca Viñas.

Vaig conèixer Blanca Viñas quan formava part de l’equip dels quaranta fotògrafs de “Terra-lab”, els quals, escampats pel territori físic de la geografia catalana, van crear un nou imaginari visual del tot  allunyat de les fotografies clàssiques de geografia humana i la seva divisió en geografia de paisatge urbà, de mar i de muntanya, d’oficis industrials o artesanals i d’econòmica productiva o d’oci. Poc podíem suposar que aquell punt de vista metodològic -que incorporava la filosofia i les ciències noves en conjuminació amb els principis d’atzar i de joc- s’avançava a la percepció  pràctica i actual del territori. Calia una mirada que s’apartés de la homogeneïtzació. El fotògraf no només mira i capta, sinó que també fa diagnosi, proposa i transforma. En el projecte coral de recerca i innovació, la fotografia ha estat un laboratori d’idees.

Dels deu grups de Terra.lab, Blanca Viñas formà equip amb el també fotògraf Román Yñán i la investigadora de fotografia contemporània Marta Dahó, el quals van tenir com a lloc de camp de la desembocadura del riu Besòs a la desembocadura del Tordera. El resultat, més enllà dels fluxes d’energia del sistemes del lloc (les platges, les rieres, el trànsit humà i l’oci) fou espectacularment innovador. Havien creat imatges posant elements físics del lloc, des de vegetals a plastics tirats per terra, dins la càmera, fet que alterà i transformà la imatge captada, o convertiren el subterrani d’un pas de carretera en una cambra negra. L’experiment de fotografiar vinyes i deixar-ne oxidar els negatius del carret fotogràfic dins el vi resultant, va posar la fotografia al seu punt alquímic. Com els agradava de dir amb boca de John Cage: “El món, el real no és un objecte. És un procés.” Si la fotografia documental ha convertit el marc del passat en present de valors humans, la fotografia d’art posa al dia la possibilitat de desobeir i tornar a construir principis de vida que encara no es veuen i potser mai no veurem.

Conjunt de trenta sis fotografies que formen la unitat d’un carret, en aquest conjunt es percep la continuïtat entre les fotografies i es pot identificar com aquest ha estat manipulat amb filtracions lumíniques. Obra de Blanca Viñas.

“La paraula experimental -em comenta pel mòbil Roman Yñán, que conec bé perquè fa les fotografies en el fora de camp dels rodatges d’Albert Serra- és plena de malentesos, però sempre està present a les nostres converses amb Blanca Viñas.” I el Roman em recorda un cop més  que “Cage mateix considera que és experimental tot allò que no es pot mesurar, perquè l’atzar forma part del procés i que el compositor ho contraposava a la vida… que la vida és un experiment.” I goso poder afirmar que la vida social i política hauria de ser un experiment. L’editor de La Bibliogràfica, el fotògraf Ignasi López em fa arribar un panegíric del llibre de la Blanca Viñas i ho rebla: “És un tractat experimental i irònic, alhora. El llibre s’estructura en deu capítols de desobediències. Lluny de ser un tractat teòric, les desobediències són processuals i impugnen les tècniques imposades en els tractats del segle de la fotografia. Tot plegat és un joc a favor de la llibertat experimental”.

Blanca Viñas, núm. 28, “Collage d’un temps dispers”.
Blanca Viñas, núm. 28, “Collage d’un temps dispers”.

L’artista experimental Blanca Viñas ha passat el confinament a Barcelona. Aïllada, sense cap altre material a casa que revistes impreses, ha fet una sèrie de collages -retallant, composant i engomant amb associacions d’atzar aconduït- com van fer amb renovació fundadora en la ruptura nihilista els dadaistes, amb llibertat d’acceleració de lectura els futuristes italians i en la construcció per a una massa organitzada el constructivisme rus. Són imatges tipogràfiques i no pas sintagmes en lliure associació com feren els surrealistes.

Si bé és cert que el collage és a l’amor lliure el que la pintura de cavallet ho és a la fidelitat subjectiva de la còpia; també hem de distingir la llibertat en art i la seva paradoxal aportació a l’ordre revolucionari. Dues dones artistes em venen al cap: Varvara Stepànova qui, sola o amb Ródtxenko, van fer uns collages i llibres d’artista i cartells polítics protoleninistes de clara influència per a un estat poètic “zaum” (“transracional”); i  Lee Miller, que passà de la tècnica de solarització apresa amb l’artista nordamericà Man Ray al París surrealista, a fer de reportera durant la Segona Guerra Mundial. L’alta sensibilitat de la pintura retallada de Matisse també s’hi expressa en determinades composicions més musicals de Blanca Viñas. Les tres paraules de manual a l’ús de fotografia, enquadrament, composició i llum van ser desplaçades i substituïdes per retall, collage i associació; i en el cas de la Blanca Viñas per destrucció, collage i, de nou, desobediència.

Blanca Viñas, Collages d’un temps dispers, núm. 33 “Ens hem quedat buits” i núm. 36 “Ho veig tot fragmentat”

He anat seguint puntualment per la xarxa la sèrie de 50 collages de supervivència que Blanca Viñas ha realitzat durant aquests cinquanta dies entre parets compartides i imatges robades i reapropiades, fins que ha deixat de fer collage el dia que vam començar a passejar. Els títols expressen del tot, com un llibre obert, la singularitat del seu i nostre estat que Blanca Viñas ens ofereix per compartir: 3. “Creixement exponencial”, 4. “Sortida d’emergència”, 6. “Les distàncies domèstiques no surten a Google maps, 11. “Em fa feliç l’abstracció”, 15. “Dispersió introspectiva”, 19. “El futur el veig entortolligat”, 25. “Som espectadors d’una cursa invisible”, 29 “Un mosaic infinit d’ombres escampades”, 32 “Després de l’últim esglaó, em vas esborrar el cel”, 33. “Mirem els descampats i farem un món nou”, 38. “No ens vam tocar els ulls blaus”, 44. “Partícules d’inconscient”, i 50 “No sabem quina vida ens espera”. I us convido a buscar les imatges de Collages d’un temps dispers. 

Us ofereixo també el vídeo de la campanya de micromecenatge per editar el llibre. Em consta que en quatre dies han arribat a cobrir el setanta per cent de l’edició. Aquí teniu un antimanual exemplar per a iniciar una nova vida amb la fotografia que vindrà després del que fou la postfotografia i la  postpandèmia.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close