Lluïsa Vidal, única artista dona dels Quatre Gats

Didàctica de l'Art

En el món de l’art és difícil trobar dones artistes més enllà de mig segle enrere. En aquesta secció hem dedicat un article a Frida Kalho, convertida actualment en una de les icones de la lluita feminista, però hi ha hagut moltes lluitadores abans, la majoria han estat anònimes,  d’altres poc conegudes com la que recorden avui. Lluïsa Vidal va ser una pintora catalana, nascuda a Barcelona i l’única membre femenina del grup d’artistes dels Quatre Gats. Avui ens aturem en una de les seves obres, abans però, fem un repàs de la seva vida.

El pare de Lluïsa, Francesc Vidal, era ebenista, de fet, era un gran artesà de la fusta. En el moment més àlgid del modernisme, Francesc Vidal fabricava mobles per a l’alta burgesia. La qualitat dels treballs de Francesc el van portar a exposar a Paris i a altres ciutats europees.

Francesc, es va casar amb Mercè Puig, una noia de bona família dedicada a la música amb qui va tenir dotze fills, només dos nois, la resta eren noies. A diferència de la major part dels matrimonis d’aquell temps, Francesc i Mercè van educar les seves filles i fills en el món de l’art i la cultura, amb la finalitat no només que fossin persones cultes sinó també perquè en l’àmbit professional poguessin valdre’s pels seus coneixements i mèrits.

De tots aquests germans n’hi va haver que es van dedicar professionalment a la música, d’altres a la filologia, una altra germana va ser escultora i la Lluïsa era pintora. A més tots els germans parlaven diversos idiomes.

Autoretrat de Lluïsa Vidal. 1899.

Lluïsa, nascuda el 1876 a Barcelona, va mostrar ben d’hora interès per la pintura. El seu primer mestre fou el pintor Mas i Fontdevila, més tard, el pare va estar d’acord en el fet que anés a París per estudiar en una acadèmia d’art. Aquest fet en aquell temps era molt poc habitual. De tornada, va exposar a la Sala Parés i als Quatre Gats. Tenia la seva pròpia acadèmia al barri de Gràcia on també feia de professora.

Es va especialitzar en el retrat per encàrrec i també va pintar diferents membres de la seva família. La seva pintura està impregnada de l’estil modernista amb una pinzellada lliure, que rebutja entretenir-se en els detalls i es centra en la llum i l’atmosfera, sovint d’espais tancats, tot i que també va pintar paisatges.

El quadre que analitzem llueix a la Sala de Música del Museu Pau Casals d’El Vendrell, un quadre en el qual trobem representada la germana de Lluïsa, la Francesca Vidal.

1

Trobem a la Francesca asseguda en una cadira. Cames estirades i peus sobre un petit tamboret. La llum tènue deu entrar per la mateixa finestra per la qual mira l’espectador. La pinzellada és poc precisa perquè correspon a l’estil del teu temps.

1

Mans creuades, mans que descansen després d’haver estat tocant. Ara reflexiona.

1

Mirada perduda, expressió seriosa, la vida no és fàcil. Fins ara ha lluitat pel seu somni, ser una gran violoncel·lista. Ha tingut un gran mestre i amic, Pau Casals. Ha estat reconeguda pels companys, ha fet concerts, però no és fàcil dedicar-se a la música per una dona. O marxava o es quedava fent de professora de música, ha decidit quedar-se.

1

Seda fina l’embolcalla fins als peus. Un vestit preciós que no evita angoixes d’una jove que ho tenia tot però que vivia grans contradiccions. Sempre l’havien educat perquè fos autònoma, i ho era, però què significaria marxar de gira amb un grup d’homes? Ella era filla, germana, amiga, no podia fallar, tenia obligacions envers els seus. No podia marxar.

1

Blondes decoren coll i mànigues, un vestit magnífic per una dona magnífica que pensa que l’obligació vers la família és més important que la seva carrera, malgrat que ha estat educada pel contrari.

1

Curiosament es conserven un parell de fotografies de Francesca amb aquest mateix vestit. Aquest cop el violoncel encara sona. Francesca al costat d’una llar de foc modernista, vestida com una musa, una dona inspirada i inspiradora, una dona del seu temps.

1

Dalt del faristol un xal d’organdí. Treballar, tocar, donar vida a la música amb el violoncel però sense deixar els seus: família, amics i entre ells la Pilar Defilló, mare de Pau Casals, són el més important.

1

El violoncel reposa també, i reposarà en certa manera, per molt temps. Francesca, que ha estat professora a l’acadèmia Granados, pensa a deixar-ho tot perquè es casa. Potser Felip Capdevila no és l’home de la seva vida, però ella ja és gran i és possible que aquell home al qui estima sigui, ara per ara, un amor impossible. Ha dedicat esforços a la música i ara vol formar una família. Tanmateix, la seva expressió reflecteix aquest sentiment de tristesa que l’acompanya a causa de tantes renúncies.

Lluïsa Vidal regalà a Francesca aquest quadre pel seu casament amb Felip Capdevila el 1909. Un matrimoni sense descendència que va acabar el 1921 amb la mort sobtada de Felip. Tots dos eren grans amics de Pau Casals i quan aquest va tornar dels Estats Units, es van dedicar amb cos i ànima a ajudar-lo en el projecte de l’orquestra Pau Casals. Un cop mort Felip, Francesca va dedicar la resta de la seva vida a Pau Casals. Francesca és un exemple de la contradicció davant la qual es troben moltes dones: la feina o la família?

Lluïsa va prendre l’altre camí. No es va casar i va dedicar la seva vida a la pintura. Va rebre dues medalles en les Exposicions Internacionals d’Art de Barcelona del 1907 i 1911. Va ser jurat de la Secció d’Art de l’Institut de Cultura i Biblioteca de la Dona. En el context de la Primera Guerra Mundial va participar en els actes del Comité Feminista de Catalunya, també dibuixava per la revista Feminal.

Fotografia del taller de Lluïsa Vidal publicat a la revista Feminal

Però la seva vida, dedicada a l’art i a la lluita feminista es va veure truncada a causa de la grip que va assetjar Barcelona el 1918. Va morir amb 42 anys. Lluïsa, una pintora reconeguda en el seu temps, que pel fet de ser dona, també va haver de fer moltes renúncies, la seva mort prematura va contribuir al seu oblit, un oblit que hem volgut combatre amb aquest article.

Muntatge gràfic: Xavier Cáliz

Isabel Boj

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close