Exposicions

Gabinet Voula Papaioannou. La fotografia solidaria

Voula Papaioannou (Lamía, 1898 – Atenas, 1990) és considerada una de les millors fotògrafes gregues dins de l’anomenada “fotografia humanitària”, que va permetre al món adonar-se realment del que succeïa a Europa durant la II Guerra Mundial i que molta gent encara desconeixia o simplement mirava cap a un altre costat. Per això, testimonis de primera mà com eren els fotoperiodistes van poder plasmar amb les seves càmeres i els seus articles l’horror d’aquest conflicte. El treball de Papaioannou va ser essencial per mostrar a la gent com es va anant desenvolupant la guerra al seu país, tant la corresponent a la II Guerra Mundial com la guerra civil  que va durar des del 1946 al 1949.

Gabinet Voula Papaioannou
Comissari: Jorge Blasco Gallardo
La Virreina Centre de la Imatge. Barcelona
Fins al 16 de febrer de 2020

El que s’exposa ara al Palau de la Virreina, amb el títol Gabinet Voula Papaioannou , és un recull de 284 imatges on apareixen diversos  moments dels esdeveniments que van ocórrer a Grècia, des de l’ocupació alemanya i italiana, passant per les tropes que es dirigien cap al front i les víctimes de la guerra, fins a les tràgiques conseqüències que va patir la població civil, on la fam, les malalties i la mort eren freqüents. Però també hi ha fotografies més agradables, com són les d’alguns monuments i estàtues provinents de museus arqueològics, així com composicions florals i retrats de familiars i amics.

Imatge de sala de l’exposició “Gabinet Voula Papaioannou” a La Virreina.

La mostra està organitzada per La Virreina Centre de la Imatge amb la col·laboració del Museu Benaki d’Atenes i de la Fundació Luis Seoane de La Corunya. Aquesta és la primera vegada que l’obra de l’artista s’exposa a l’Estat espanyol. El comissari és Jorge Blasco Gallardo, professor de l’Escola Elisava, que actualment treballa en el desenvolupament de projectes i publicacions vinculades a cultures d’arxiu, així com en l’edició del portal del projecte.

Papaioannou va estudiar a l’Escola de Belles Arts d’Atenes.  El 1926 es va casar amb l’escriptor Ioannis Zervos, encara que només van estar junts onze anys.  Es va iniciar com a fotògraf als anys 30, interessant-se pel paisatge i tot allò relacionat amb l’arqueologia, tant des dels museus com des dels jaciments. De totes maneres, va ser Aléxandros Filadelféas qui va impulsar la seva carrera com a fotògraf professional, ja que li va demanar que fotografiés les peces que es trobaven al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes i al Museu de l’Acròpolis, amb la idea que aquestes imatges es poguessin imprimir com a postals. Ho va fer a través d’una càmera Speed Graphic mitjana.  Més endavant, cap el 1935, va prendre imatges de les illes de Míkonos i Santorini, així com de diversos llocs de la capital grega, dins d’“una mirada segura i amb coneixement de les regles de composició vigents”.

Voula Papaioannou. Cures mèdiques a pacients en un hospital de la Creu Roja Hel·lènica. 1949-1944

Després de la II Guerra Mundial, va formar part de la UNRRA, segles que corresponen a l’Administració de Socors i Rehabilitació de les Nacions Unides. Més endavant, cap a la dècada de 1959, es va endinsar una altra vegada en el paisatge històric grec, però no des d’una òptica agradable o romàntica, ans el contrari, la que emfatitzava  aspectes com la pobresa o allò aspre i àrid del camp i dels pobles. La seva obra va tenir una gran incidència en la premsa fotogràfica del moment. Als anys 50 es va publicar un llibre sobre la seva trajectòria , editat per La  Guilde du Livre. El 1976 va depositar el seu arxiu al Museu Benaki d’Atenes.

L’exposició només ocupa una sala, i totes les obres són de dimensions petites i en blanc i negre. Estan dividides per grups, tant cronològicament com per temàtiques. Comença el recorregut mostrant imatges d’estàtues i relleus de l’època clàssica de diferents museus grecs, corresponents al període 1935-1939; moment en què treballava als museus Arqueològic i de l’Acròpolis. Al costat es veuen diversos monuments de l’època clàssica d’Atenes, com per exemple l’Acròpolis, amb El Partenó i l’Erecteion, com a protagonistes, així com el Temple de Zeus Olímpic. D’El Museu Arqueològic d’Olímpia també hi ha representats un nombre considerable d’estàtues, provinents dels frontons del Temple de Zeus.

Hi ha un apartat on s’exposen una sèrie de composicions florals que, tot i ser en blanc i negre, són d’una gran bellesa. A continuació, apareixen una sèrie de fotografies de les restes mortals de dos personatges importants de la cultura grega, com són l’escultor Konstantinos Dimitradis i el poeta Kostis Palamàs. Al primer se’l veu al seu taller envoltat de les seves escultures, algunes d’elles inacabades, i al segon,  al seu estudi, rodejat de llibres i documents. En ambdós casos, l’artista els mostra amb una dignitat que encara els fa ser uns personatges més notables.

Voula Papaioannou. Estatues i relleus de l’època clàssica a museus grec. 1935-1939.

Seguint l’ordre de la sala, hi ha una sèrie d’imatges realitzades el 1944 que fan referència al Centre de detenció alemany, situat al carrer Merlin de la capital grega, on es veuen pintades a les parets, així com diversos objectes personals i cartes dels condemnats a mort. Del període 1945-1949, o sigui, després de la guerra, es veuen diverses escenes de famílies a casa seva:  mentre el metge visita els malalts, fent tasques a la cuina, escalfant-se davant del foc o només parlant.  A la petita localitat de Distomo, l’artista va fotografiar el cementeri. El poble va ser cremat i la major part de la gent, sobretot nens i dones, va ser assassinada per les Waffen-SS com a revenja pels guerrillers que es movien en aquella zona. En totes les imatges apareixen dones posant flors o altres objectes a  les tombes i a nens resant. Les imatges corresponen a 1945.

Entre els anys 1925-1950 va fotografiar diferents sales de cures d’aigües termals de balnearis i sales d’hospitals. Només hi ha dues fotografies on es veuen a dos nens a punt de saltar a l’aigua, la resta son espais buits i solitaris. En canvi al costat, es veuen les cures mèdiques que es feien als pacients a un hospital de la Creu Roja Hel·lènica, i sí tenim en compte que s’estava en ple conflicte bèl·lic, les condicions sanitàries eren ben notables. Ja més tard, una vegada finalitzada la guerra, es mostren imatges d’exàmens mèdics a nens i adults que, malgrat les ferides que presenten alguns d’ells, sembla que les suportaven prou bé, almenys aparentment.

En els apartats de l’Orfenat de bebès  municipal d’Atenes i de les Sales de radiografia dels hospitals, l’artista representa als metges, les infermeres i les voluntàries, totalment entregades a les seves tasques humanitàries, com també succeeix en les imatges on es veuen els ferits del front albanès a l’hospital de la Creu Roja Hel·lènica. En canvi hi ha dos àmbits en el que no hi ha informació de les fotografies; en un apareix un home amb les mans mutilades i en l’altre, a un metge que pren la pressió arterial a una dona, així com li fa algunes proves.

Possiblement les escenes més desagradables de l’exposició siguin les de l’exhumació i reconeixement de cadàvers a Atenes, al gener de 1945, concretament després de l’alliberament de la ciutat, l’octubre de 1944.  Va haver-hi un conflicte armat civil, “entre les forces de l’Exèrcit popular d’Alliberament Nacional, d’una banda, i del Govern oficial grec amb la col·laboració dels anglesos, d’una altra”. Aquest confrontament va durar poc més d’un mes, on hi va morir gent d’ambdós bàndols, entre ells molts  civils, que van ser enterrats en fosses comunes. I per últim, hi ha una sèrie de retrats de familiars i amics de l’artista, la majoria es tracta de les mateixes persones.

Sense haver-se acabat encara la guerra civil, juntament amb altres fotògrafs crecs, Voula Papaioannou va servir a les missions americanes econòmiques, així com a altres organismes públics. I ja en el període 1950-1965, retorna a les seves temàtiques d’abans de la II Guerra Mundial, com per exemple el paisatge, fotografiant les illes de l’Egeu, ja considerat com un lloc d’estiueig. El 1976 fa donació del seu arxiu al Museu Benaki. El més important és que ara el seu treball  “ha tornat a veure la llum i a ser valorada, en el marc d’un intent més generalitzat de traçar la trajectòria de la fotografia grega”.

Ramon Casalé Soler

Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).
Ramon Casalé Soler

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca