Arquitectura

Gaudí i els artesans de la Casa Batlló

“Quan havia de renyar baixava la veu. Era al revés de tothom: quan es pensa un que quan té raó es posa a cridar; Gaudí baixava la veu potser per no agreujar. Miri, la millor condecoració que mai m’han donat va ser aquell dia que don Anton em va dir: “Bayó, ets un bon paleta”

Josep Bayó, constructor de la Casa Batlló i la La Casa Milà, va explicar aquesta anècdota en una entrevista que Josep Bassegoda, en aquell moment director de la Càtedra Gaudí, li va realitzar el mes gener de 1970, entrevista de la qual encara es conserven els àudios digitalitzats a la mateixa Càtedra i que va ser transcrita en el llibre “Josep Bayó, contractista de Gaudí”.  El constructor relata els processos de transformació sobre l’edifici previ, que responia a la tipologia clàssica de casa de mestre d’obres d’Eixample, i que la família Batlló-Godó havia comprat al bell mig del Passeig de Gràcia, en la illa que serà coneguda posteriorment con la “mansana de la discòrdia”.

El llibre i els dos àudios enregistrats, ens permeten resseguir com Bayó relata les decisions de Gaudí en les grans modificacions que realitza en l’edifici existent. Nogensmenys l’aixecament de plànols fet per l’associació “Amics de Gaudí”, realitzat per l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, (conjuntament i gràcies a Robert Carulla, Sixte Rosel i Ramón Berenguer que consten com a dibuixants)  i que ens mostren la Casa Batlló just abans de la gran reforma realitzada per la transformació de l’edifici d’habitatges en seu de la companyia d’assegurances Seguros Iberia els anys 1955-1960.

Fins 1955 l’ús de la planta noble com a Oficines dels Estudis d’Animació Chamartín o a la planta primera com a oficines de  l’empresa General Eléctrica Española, S.A. havien suposat transformacions menors, tal com mostren els plànols dels “Amics de Gaudí” i les imatges de l’interior de l’habitatge de 1927 que es conserven a l’Arxiu Mas.

Fins fa dos anys, la totalitat de la planta noble presentava un acabat de pintura, de color gris-terròs, amb línies que simulaven un trencadís dibuixat per sobre, mentre que al saló atribut al despatx del sr Batlló, estava recobert per un color fosc amb línies de purpurina daurada. Aquesta pintura amagava les  vicissituds de la planta noble, les alteracions provocades pels usos i usuaris, que havien minvat el valor de la unitat potencial del conjunt.

Els recents treballs de restauració de la planta noble de la Casa Batlló, ens mostren, la resolució formal de l’arquitectura que Antoni Gaudí, va triar per ennoblir els espais d’aquest gran edifici modernista. Estucs, cel rasos i arrambadors ens mostren ara uns acabats desapareguts i oblidats. La singularitat dels acabats de la planta noble respecte a altres interiors contemporanis, no depèn només de la seva consistència material, ni del seu valor històric, sinó de la seva condició artística com a obra de Gaudí, cosa que comportaria, que una vegada perduda aquesta, no quedaria més que una relíquia.

Els estucs, els arrambadors, les fusteries, cadascuna d’aquestes parts tenen un valor individual, que queda diluït en la obra conjunta que les conté. La part i el conjunt no són destriables. La arquitectura havia estat dividida, fragmentada i alterada majoritàriament. Calia intentar desenvolupar la unitat potencial originaria que cadascun dels fragments contenia, avaluant d’una manera proporcional a la supervivència formal de cadascun d’ells, retornant aquests espais el que Juhani Pallasma identifica com “la materialitat i les experiències tàctils que evoquen una consciencia de profunditat temporal i de la continuïtat del temps”.

Els estucs que recobreixen la planta noble no són només estucs. El morter de calç aquí és multitonal, on després de les tres capes que un estuc tradicional demana, es realitzaven unes incisions per gravar les línies del trencadís, però que posteriorment es reomplien de nou amb morter de calç, finalitzant els treballs amb un encerat de la totalitat de la superfície. Els diferents estucadors i restauradors que han analitzat la tècnica, l’han considerat increïble no només per la pròpia tècnica, que suposa treballar fins a sis vegades el mateix metre quadrat de paret i sostre, sinó per qualitat de l’acabat, la distribució en els canvis de colors de l’estuc. Però encara més sorprenent és l’acabat de l’antic despatx del Sr Batlló, on els junts de les incisions que dibuixen el trencadís, Gaudí decideix revestir amb pa d’or, i on la distribució multitonal encara és més rica i sorprenent.

Els estucadors, recorden que els seus avis, utilitzaven les espardenyes d’espart per resoldre les trobades corbes, ja que s’adaptaven a la mà i a la corba gràcies a la capacitat de deformació de l’espart. L’estesa per tant de l’estuc en les zones corbes, havia de ser resolta amb aquesta tècnica que eliminava els estris metàl·lics com la paletina i la llana, sense capacitat de deformació. L’artesà es compromet a fer el seu treball pel sol fet de fer-ho bé. Una simple caixa de cartró amb tres parells d’espardenyes de cordons de fils i sabates d’espart, va ser trobada amagada en un dels cels rasos de la Casa Batlló, i talment com el text que Heidegger dedica al quadre “Sabates” de Van Gogh, aquestes espardenyes, que els operaris de l’obra van deixar com a caixa del temps, permeten mostrar el desgast i el treball, record directe dels artesans estucadors. Són només espardenyes, tanmateix…

Les formes ondulades i recargolades dels sostres esperaven el seu torn. En el procés de restauració una de les troballes ha estat descobrir la tècnica real emprada. La subestructura de fusta respon a la tradicional solució de llates de fusta que despengen del sostre, però les superfícies corbes no es troben executades en canyís, sinó per una malla metàl·lica suportada sobre les candeles i costelles de fusta que determinen la directriu dels cel ras. Aquesta malla es troba revestida per una capa de ciment natural, que configura una closca com element suficientment homogeni i compatible per rebre el estuc de calç que acaba tant murs com sostres. Aquesta solució li podem atribuir diferents avantatges constructius. L’enduriment ràpid del ciment natural, permet configurar les superfícies reglades corbes, els plecs de sostres i les trobades amb els paraments verticals i obertures de claraboies. 

El que és més sorprenen sens dubte es la geometria i la capacitat per generar superfícies i plans que es pleguen i repleguen, i tenint en compte que no hi havia projecte, dibuix o maqueta per fer-ho ja que les ordres eren directes. El virtuosisme i la claredat mental dels arquitectes es fonamental. Bayò de nou indica que “ procuràvem que les candeles (de fusta) fossin més llargues. Aleshores venia el Sr. Sugrañes i, amb una cinta mètrica d’acer que posava damunt les candeles, quan tenia la mesura correcta la marcàvem amb un llapis, serràvem i adaptàvem allí un altre llistó per poder clavar les canyes pel costat.” Així, aquestes superfícies en corba generen una indefinició de la trobada entre murs i cel rasos. La continuïtat es total, dissolent els vincles i unions, generant uns intersticis, uns carcanyols a voltes de gran dimensió.

Així és com les formes s’imposen a la matèria. Tot el procès constructiu pretén aconseguir una arquitectura que intenta eliminar la qualitat de la matèria. Els estucs no són imitació de marbres, no són superfícies que revesteixen paraments, sinó que formen part del parament. Cal prémer, brunyir, lliscar. Les formes són provocades per les accions dels artesans, de l’empenyer, del lliscar, dels gravar els solcs del trencadís i del brunyit final. L’acció de la mà, dels dits són presents en aquests estucs. Els solcs són diferents en cada metre quadrat, depenen de l’operari que el realitza, existint així cal·ligrafies pròpies e independents, que transformen les qualitats de la matèria, deixant incrustades les imperfeccions, sense correccions ni “pentimenti”, essent una lluita constant entre la matèria i el material.

Aquestes “imperfeccions” són segons John Ruskin “ una senyal de la vida en un cós mortal, és a dir, el senyal d’un estat de progrès i canvi. I en totes les coses vives apareixen irregularitats i deficiències, que no són només senyals de vida, sinó també font de bellesa”. I reblant el clau, Alvar Aalto afirma que “podem dir que l’error humà ha sigut sempre part de l’arquitectura, i que n’ha estat indispensable, ja que, sense la seva contribució, no es podria expressar la riquesa de la vida i les seves qualitats positives”. Contra l’exigència de la perfecció podem manar la pròpia individualitat del treballador que dóna caràcter diferent a cada pam quadrat de l’estança. Gaudí transmet i els artesans executen i deixen les seves empremtes en l’edifici.

P.d.

Les gravacions de la entrevista se’n conserven dues, la primera, una primera reunió informal, on es barregen i es solapen els comentaris no només la opinió de Josep Bayó, sinó també de l’arquitecte Jaume Bayó i Samsó, fill del catedràtic de l’escola d’Arquitectura Jaume Bayó i Font, i també l’arquitecte Salvador Tarragó i Cid. La segona, més pausada, Bassegoda realitza les preguntes i Josep Bayó les contesta, amb la clara intenció que puguin ser després transcrites literalment en el citat llibre.)

Les imatges històriques datades de l’any 1927 també ens mostren envans, portes, armaris i porticons, que en la gran reforma realitzada entre l’any 1955 i 1960 van ser alterats i/o eliminats. Alguns dels elements més destacats, els tancaments de la capella de la sala estar, la finestra lobulada de la sala menjador, o la porta mampara de l’escala noble van desaparèixer o no podem afirmar qui les conserva actualment. Les dues portes laterals de la sala menjador, es conservaven a la Càtedra Gaudí i recentment han estat dipositades al museu del Disseny. A finals de la dècada dels 50, al bell mig del Pg de Gràcia, la brigada municipal de l’Ajuntament de Barcelona va recollir 104 elements de fusta atribuïts a la Casa Batlló. Anys més tard, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, en va realitzar l’inventariat i a dia d’avui es conserven en diposit i en part en Exposició permanent. Però aquesta, és una altre història.

Equip tècnic Restauració Casa Batlló. Xavier Villanueva, Ignasi Villanueva, Mireia Bosch, Anna Atance i Joan Olona

Joan Olona

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close