General

2.000 números d’EL TEMPS, un far de la cultura

Aquesta setmana arriba als quioscos i a les bústies dels subscriptors el número 2.000 del setmanari EL TEMPS, efemèride històrica d’una publicació històrica. Una revista generalista, amb voluntat d’arribar a tots els territoris de parla catalana, que a més d’aquesta singularitat transversal tenia com a tret distintiu l’atenció exhaustiva al món de la cultura. Un sector per al qual EL TEMPS ha esdevingué un far, un referent ineludible.

Aquella voluntat de fer de la cultura un dels eixos centrals de la publicació es veu des del minut zero, en el primer número de la revista, publicat el maig del 1984. Seguint les petjades de les grans revistes europees, com ara Der Spiegel, una de les bases primordials era el periodisme d’investigació, en profunditat, sobre temes socials. La coberta d’aquell primer número portava un titular que es podria fer servir ara mateix: «Empreses de seguretat, el negoci de la por». I hi havia més temes d’aquestes característiques, com un seguiment a la posada en marxa de la central de Cofrents.

Amb tot i això, només passar el sumari, el lector es trobava una doble pàgina d’agenda cultural amb una bitlleta de Joan Fuster a la dreta com a luxós complement. Gràcies a això recordem que a la cartellera hi havia el gran testament fílmic d’Ingmar Bergman, Fanny i Alexander, que es publicava el nou disc de Raimon Entre la nota i el so o que s’editava una de les obres de confirmació de Jaume Cabré, Fra Junoy o l’agonia dels sons, quan encara no es podia saber que ens trobàvem al davant d’un escriptor que marcaria una època. Però això només era l’aperitiu: a les pàgines pròpiament culturals, una entrevista d’Amadeu Fabregat a un personatge curiós, un reportatge en profunditat d’Adolf Beltran sobre el programa cultural del conseller valencià Ciprià Ciscar, una peça sobre l’historiador de la ciència Víctor Navarro, una altra sobre «Pintura valenciana a Londres», una explicació sobre el funcionament de l’Institut Juan Gil-Albert… I una coda al voltant d’un cicle dedicat a Alfred Hitchcock, mostra de l’ambició per donar una visió global del fet cultural.

Atenció a la cultura feta des de la transversalitat, temàtica i territorial, tot i que la primera redacció d’EL TEMPS estava radicada a València: en els primers números el lector es podia trobar amb una peça sobre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al lingüista Joan Coromines, reportatges sobre la crisi del punk o la novel·la negra del segle XX o una extensa ressenya d’una exposició del ceramista Arcadi Blasco. Llengua, literatura, música, arts visuals. O arts escèniques: la primera de les moltes cobertes de temàtica cultural d’EL TEMPS fou per a la primera actuació al País Valencià del grup Comediants (tota una fita, al bell mig de la Batalla de València), que serveix com a excusa per a un reportatge en profunditat de Mercè Ibarz amb la trajectòria de la companyia.

Coberta del número 2.000 d’EL TEMPS.

Aquesta filosofia, amb matisos, amb accents i interessos diferents, perquè per les pàgines culturals d’EL TEMPS han passat un bon grapat de directors, redactors i redactores culturals i un nombre incalculable de col·laboradors, és la que ha regit aquestes quasi quatre dècades d’informació: servir de guia de tot el que es coïa en la cultura dels territoris catalanoparlants i arreu del món. Amb visió de passat i de present, però també, potser sense saber-ho, de futur: l’arxiu amb els 2.000 números publicats per EL TEMPS és un filó documental d’incalculable valor, inesgotable, una acta notarial de la nostra història cultural. En tots els aspectes.

Un luxe del qual hem pogut gaudir tots aquells i aquelles que en algun moment hem passat per la redacció del setmanari, perquè teníem a l’abast centenars, milers, de reportatges, ressenyes i entrevistes que ens servien per enriquir les nostres peces al voltant de les trajectòries artístiques més rellevants, en tots els camps: d’Andreu Alfaro a Raimon, d’Albert Manent a Quim Monzó, de Maria del Mar Bonet a Antònia Vicens. Arxiu sobre personalitats i sobre esdeveniments culturals. Pot sonar hiperbòlic, però es podria fer una història de la cultura en l’àmbit català ben completa de les darreres quasi quatre dècades.

Lluís Bonada: visió de conjunt

La contribució a aquest imponent arxiu és fruit del treball de moltes persones, de l’esmentat Adolf Beltran fins a Núria Cadenes, entre altres, sense obviar el llistat (igualment impressionant) de moltes i molt bones col·laboracions. Hi ha un personatge, amb tot, central en aquesta història, la persona amb una visió panoràmica més extensa, Lluís Bonada (Ripoll, 1948), distingit per la Setmana del Llibre en Català, l’any 2015 amb el guardó que s’atorga a la trajectòria, conjuntament amb la periodista Rosa M. Piñol. Un premi per la tasca en diferents mitjans però, sobretot, per la llarguíssima i fructífera tasca en EL TEMPS.

Bonada es va incorporar ben aviat com a col·laborador, el 1986. Les seues primeres peces eren una entrevista al lingüista Germà Colom i, mostra del que dèiem sobre la connexió amb el moment present del sucós arxiu, un reportatge sobre la correspondència inèdita de Gabriel Ferrater, un autor ara en plena vigència per la celebració del seu any. Poc més tard, el periodista de Ripoll va ser incorporat al planter. Es va jubilar el desembre de 2013, però va continuar col·laborant amb EL TEMPS fins a l’any 2019. Més de tres dècades, per tant, de vinculació a la revista.

Aquesta publicació, ja s’ha dit, sempre ha tingut una visió transversal i multidisciplinària que, entre altres qüestions, va donar peu a derivades com el suplement que és el precedent d’aquest portal, TEMPS D’ART, publicació bimestral que va veure la llum entre 2002 i 2008. «Els interessos han anat fluctuant, segons èpoques», aclareix Bonada. Així, la música o les arts escèniques i visuals podien ocupar més o menys espai, però el que sempre ha tingut un tractament preferencial en la revista és el món editorial, el llibre en general, d’assaig o literari.

«Les editorials sempre ens convocaven per a fer entrevistes amb autors, de casa i de fora, o per presentar novetats. El que es considerava imprescindible és que hi foren presents els diaris i EL TEMPS», apunta Bonada. I rebla: «El setmanari es va situar en un lloc preferent pel que fa a la divulgació del llibre en català. Per a les editorials, EL TEMPS era una eina imprescindible. Se’ns convidava a tot, fins i tot al lliurament del Premi Planeta, un premi en castellà, tot i ser un mitjà que informava del llibre en català».

Lluís Bonada @Setmana del Llibre en Català

Sobretot les dècades dels anys 1980 i 1990, no hi havia tants mitjans i no existia la proliferació de digitals, però hi havia també la singularitat —anòmala en el context informatiu de parla catalana— de ser una revista que abastava tot l’àmbit lingüístic. «Les editorials catalanes sabien que les seves novetats arribarien a País Valencià i les Illes», argumenta. «A Catalunya arribàvem a sectors amplis. I a un lector valencià que volguera estar al cas de la literatura en català, li calia EL TEMPS, per la manca de mitjans allà», afegeix Bonada.

L’antic responsable de cultura de la revista també anota un altre factor, la flexibilitat i versatilitat de la publicació. «Hi havia diverses seccions que tractaven els llibres, ressenyes, reportatges i entrevistes. I teníem l’elasticitat de l’espai, en els diaris fer peces extenses és més complicat, però nosaltres podíem dedicar a una entrevista quatre, cinc o sis pàgines si s’estimava convenient». Tot i que també va funcionar durant anys una secció d’entrevista a una pàgina. «En la bibliografia dels autors, apareixen com una cosa important les entrevistes d’EL TEMPS», diu el crític i escriptor amb un punt d’orgull. I quines entrevistes recorda amb més estima?, li preguntem. S’ho rumia. I cita les fetes a Antoni Tàpies, Maria del Mar Bonet, Joan Perucho, Josep Romeu i Figueres, Oriol Bohigas o Josep Termes. Una tria, no podia ser d’una altra manera, multidisciplinària.

Bonada, a més, ressalta les seccions fixes, i fonamentalment una, les «Notes de Víctor Ripoll», un pseudònim seu, dedicat sobretot a burxar de manera incisiva en les incoherències i badades dels diccionaris i les traduccions «El terror de la cultureta», com va qualificar la secció Joan de Sagarra. «Aquest aspecte crític era possible gràcies a l’esperit liberal de l’editor, Eliseu Climent, que mai va interferir en el que jo feia», assegura. I reivindica amb satisfacció el premi de la Setmana del Llibre en Català, «al mateix nivell» que una periodista de La Vanguardia com Rosa M. Piñol.

El darrer fruit: EL TEMPS DE LES ARTS

Preservar aquesta influència en el món de les lletres era important per a EL TEMPS i així s’ha fet en les èpoques més recents, continuant la tasca precedent i articulant noves iniciatives com ara tractar de fer una proposta de cànon narratiu i poètic en català del segle XXI. Però sense perdre pistonada amb la resta de disciplines i amb les transformacions en el consum cultural: la revista va crear noves seccions fixes per atendre l’eclosió de les sèries de televisió i tenir els lectors al dia sobre les estrenes cinematogràfiques. I a través dels reportatges es va fer seguiment de les noves tendències culturals, com ara les músiques urbanes, la irrupció dels youtubers o la decadència hipster. El web de la revista, a més, permetia atendre de manera més complida a les escenes musical i artística.

En l’era massiva de la digitalització, tanmateix, calia fer un pas endavant per fer un forat més gran a les arts escèniques i visuals, al patrimoni i l’arquitectura, i posar en relació el que s’estava fent entre els diferents territoris, la qual cosa va empentar els editors d’EL TEMPS a crear aquest portal, un mitjà amb vida pròpia, però que serveix per enriquir la revista en paper amb continguts del portal. Així ha estat des de la creació d’EL TEMPS DE LES ARTS el 2018. Posant de nou les arts, en plural, en un lloc de privilegi, recuperant l’esperit de TEMPS D’ARTS, el precedent en paper.

Una realitat que no seria possible sense la referencial revista que arriba a la fita de 2.000 números publicats. Un aniversari joiós celebrat com cal, amb un número especial de 200 pàgines, amb continguts interesantíssims, que són un repàs a tota una època.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close