Gent com la Carme Solé Vendrell són més influents, en la nostra formació artística, que la majoria dels artistes de renom mundial. Pensareu que exagero, però no. Digueu-me, quin va ser el vostre primer contacte amb l’art? Segurament, una pila de llibres infantils il·lustrats que els vostres ulls engolien una vegada i una altra, com qui assaboreix una llaminadura.
Jo mateix tenia dos anys quan la Carme (Barcelona, 1944) va publicar el seu primer llibre il·lustrat. No en recordo cap de concret però segur que el meu subconscient sí. Imagineu, doncs, rere quantes retines deu perviure la seva obra després de més de vuit-cents llibres publicats en una llarga llista de països. Podria aventurar, fins i tot, que es tracta d’una de les creadores catalanes més divulgades.
Hi ha dues maneres de fruir la Carme Solé Vendrell. Una és la més natural: agafar els seus llibres i celebrar-los amb els ulls i el cor. L’altra és més “adulta”: anar a visitar l’exposició “Per què? Carme Solé Vendrell”, a la Sala 1 del Palau Robert de Barcelona.
El “Per què” del títol, en realitat, amaga una muntanya de dades no apta per a bulímics de la informació…
…D’entrada, se’ns plantegen les dues grans passions de l’artista: el teatre i la il·lustració. I un drama original: va perdre la mare amb nou anys. Segons ens remarca un text a l’entrada, “llegir un llibre narratiu il·lustrat és com assistir a una representació teatral, en la qual l’il·lustrador ha assumit el rol de director del muntatge i es responsabilitza del càsting dels personatges i de com mostrar el que fan o senten, del vestuari que duen, de l’escenografia, de l’atrezzo, de la il·luminació…”
A continuació, el cos central de la mostra consisteix en dues paral·leles: a l’esquerra, vitrines a l’exterior de les quals, en ordre cronològic, hi ha les cobertes dels 500 llibres de la Carme. I a l’interior? De tot: fotografies, programes de mà, capses d’aquarel·les, sorra del desert, àlbums, premis, i fins i tot l’estampa de la seva primera comunió.
A la paret de la dreta, una tria de 125 dibuixos agrupats sota epígrafs que van responent diversos “per què”: “Com són els personatges?”, “Què senten?”, “Com es vesteixen”, “Què fan?”, etc.
Davant de cada vitrina hi ha un llibre que es pot consultar. Es tracta d’exemples destacables en la vasta trajectòria de l’artista.El poll i la puça(1973) determina l’adquisició d’un estil propi tendent a la síntesi. Un os nuvolós(1979) és el primer llibre editat a l’estranger. A LaLluna d’en Joan(1982), escrit per la pròpia Carme, el protagonista “fa allò que jo no vaig poder fer, salvar la meva mare”.
Els projectes es van tornant cada vegada més complexes. Per a il·lustrar la tria de passatges de La Bíblia(1989) va viatjar a Síria i a Jordània. Però en el vestuari i les composicions es va remetre a La Passióque representava als Lluïsos d’Horta. No gens menys aquest fou un país de centres parroquials i d’excursionistes que cultivaven el teatre com cap altre indret del món, si exceptuem Anglaterra.
Gran admiradora de l’escriptor i il·lustrador nord-americà Maurice Sendak (Allà on viuen els monstres), Solé Vendrell li atribueix una sentència que, com a mínim, ja havia encunyat Michel de Montaigne: “per ser universal has de ser local”. Un localisme universal que li va permetre il·lustrar obres de Calders, Martí i Pol o fins i tot Gabriel García Márquez (La luz es como el agua, 1992). El Nobel colombià, molt recelós dels il·lustradors, li va gargotejar en un exemplar: “Escrito para que Carmen lo hiciera ver”.
Un aspecte força interessant de l’exposició és el que revela que l’èxit d’un artista no depèn tan sols del seu talent. A les vitrines hi trobarem mostres de la seva capacitat de bastir contactes internacionals, especialment a la Fira de Bolonya i amb editorials britàniques; fotografies, àlbums i notes de viatges emprats com a documentació –“el procés de recerca del com i el què fer és el més fascinant per mi”–, storyboards on la creadora planifica l’ordre de les il·lustracions dels seus llibres i fins i tot esquemes amb indicacions per a l’impressor. Ja ho sabeu, el clàssic 1% d’inspiració i 99% de transpiració: “a dibuixar se n’aprèn dibuixant”.
Les tècniques i l’estil de Carme Solé Vendrell evolucionen constantment: “sovint he necessitat trencar per no amanerar-me”. El darrer canvi d’estil va arribar amb Un puñado de besos(2001): “No em veia capaç de dibuixar una classe amb les taules, les cadires, les bates, la pissarra, la mestra, els radiadors… el text de l’Antonia Rodenas parla d’emocions i les vaig retratar només amb rostres infantils”.
I rere els rostres, la veu. El 2011 publica una sèrie d’esbossos que il·lustren La croada dels nens, un seguit de textos de Bertold Brecht sobre les conseqüències dels conflictes bèl·lics en la infància.
El darrer apartat de la mostra està marcat pel retorn a la pintura. Retorn, perquè Carme Solé Vendrell es va formar com a pintora a l’Escola Massana. Hi ha pintures damunt pàgines de diaris al·lusives a la pobresa infantil, als nens refugiats, etc. I grans teles amb rostres d’infants que ens claven la mirada a la recerca d’una resposta.
La campanya “Why” que dóna títol a aquesta exposició, tanca el recorregut. Es tracta d’una reivindicació nascuda arran d’una mostra de pintures de Solé que representava nens: cadascun hi apareixia amb el nom d’una de les guerres que sacsejaven el món en aquell moment. Consisteix en rostres de nens esbossats amb pintura negra damunt llençol blanc que la gent penja de balcons en signe de protesta i conscienciació.
L’exposició acaba a la façana lateral del Palau Robert amb seixanta pintures acríliques de la campanya “Why”. Del xiuxiueig entre les pàgines del llibre al crit a la paret, un infinit de perquès.
