General

De les avantguardes a l’actualitat: el Museu d’Art Modern (MAM) de Ceret

Avantguardes històriques

Sempre hi ha un primer intent, de visita en aquest cas. A la fi és el que es recorda més, la impressió inicial, encara que hi retornis cíclicament. I aquell diumenge xafogós d’agost del 2003, en viatge des de l’Alvèrnia, per a preparar l’exposició de Rebull al MNCARS, des de casa d’estiueig del seu fill Jordi, i després de bouchon descomunal a l’autopista, intentant arribar al vespre a Barcelona, l’aturada al mític museu va desfer de cop l’enuig acumulat. Mític i divers, com la població que l’acull, perquè Ceret, població catalana engolida pel llaminer Borbó Lluís XIV, fou una població des de 1910 triada o relacionada amb artistes de nivell, ja aleshores, com Picasso i Matisse. El Louvre encara conserva una sala dedicada a aquesta efemèride borbònica, la Capella de Notre-Dame de la Paix, consagrada el 1659 en honor del Tractat dels Pirineus i que el 2013 va acollir l’exquisida mostra de Giotto. Els francesos si que en tenen, adoren i conserven la memòria històrica.

Un centre especial, divers, màgic i lligat a la història més recent de l’art i de les avantguardes històriques

El segle XX va fer florir al sud de França un seguit de museus lligats a personalitats del món de les avantguardes històriques que hi vnsojornar o viure, com Picasso (AntibesVallauris), Matisse i Chagall (Niça), Leger (Biot), però només Ceret ens ofereix un discurs global lligat a l’eclosió de les avantguardes a França, vist que diverses onades d’artistes hi sojornaren i fins i tot hi van viure durant molts anys.

El primer aarribar-hi el 1910, com sempre, fou un català, l’escultor Manuel Hugué, anomenat Manolo, com a desertor, acompanyat del compositor Déodat de Séverac i Frank Burty Havilant. Net d’artista, crític d’art, protector d’artistes, el 1994 el MAM de Ceret li dedicarà una exposició esplèndida. Anaven a Banyuls de la Marenda, el poble de Maillol (un altre protagonista de Ceret), pel fred passaren a Amélie-les-bains, i per allunyar-se de la tuberculosi finalment es quedaren a Ceret, que llavors i ara té Cotlliure com a platja, on poc abans havia acollit Matisse, Derain, i d’altres fauvistes. Un mapa, per tant, curull de personalitats en el món de l’art. Un assaig semblant el tindrem a Cadaqués. Llocs que, sens dubte, tenen un atractiu i una màgia especials per a artistes i filibusters. 

Aquesta primera onada de 1910 a 1916, dirigida per les tres personalitats esmentades, veurà passar amics dels tres, com Picasso i la seva primera parella, Fernande Olivier, de retorn de Gósol i també fugint de la possibilitat de ser cridat a files, al Marroc. La diferència entre els dos llocs és que a Ceret hi havia gent de la vila que creia en els artistes que hi sojornaven i van iniciar una col·lecció, i que després es va oferir a l’ajuntament. En efecte, Michel Aribaud, industrial de vins, que ja en l’any de la donació el seu fons devia tenir un valor econòmic molt elevat, serà un dels vilatans que donarà posteriorment contingut a l’edifici històric del museu, el convent de Carmelites del s. XVII. Vila meca del cubisme analític entre 1911-1913, amb Braque i Picasso i André Salmon de teòric i uns papers collés magistrals, de Juan Gris. El museu conserva també un Paisatge de Ceret, 1913, d’Herbin, on la formulació geomètrica ja crida d’altres i pròpies estètiques posteriors com la d’Abstraction-Création.

Juan Gris
Torero
1913
Crayon noir, encre noire, rehauts peinture blanche, sur papier vergé 57,4 x 39 cm
Don de Mme Marie Gertrude Jeanine Aribaud en 1934
Photo Joseph Gibernau/Studio Pyrénées
Juan Gris
Torero
1913
Crayon noir, encre noire, rehauts peinture blanche, sur papier vergé 57,4 x 39 cm
Don de Mme Marie Gertrude Jeanine Aribaud en 1934
Photo Joseph Gibernau/Studio Pyrénées

El museu és un llibre obert d’història de l’art, la segona onada de 1916-1939, és una crida a l’ordre (concepte de Jean Cocteau, elaborat el 1926). Manolo, Juan Gris, Chaim Soutine, Marc Chagall hi sojornaran i crearan algunes obres d’un assossegat però inquiet academicisme. 

Poc abans de la donació de Picasso i Matisse, el 1948, i després de l’alliberament, perquè molts d’aquests artistes seran perseguits pel nazis com a art degenerat, el pintor Pierre Brune inicia el projecte del MAM de Ceret, que inaugura el 1950. Gestionava adquisicions directament als artistes residents com el foll de Chaim Soutine; dues pintures extraordinàries d’André Masson, prèvies a la seva adscripció al surrealisme; Maillol i Manolo, escultors a qui també la Gran Guerra donarà marge a produir projectes externs. Enriquidora també és la col·laboració de poetes cubistes imprescindibles com Pierre Reverdy. Per tant, després d’una primera dècada d’experimentació i transgressió (1910) a una segona de racionalització (1920/1930), la de 1940 veurà l’inici del museu, i les posteriors la seva consolidació i obertura a les noves avantguardes, com Ben i Daniel Buren, sempre amb la presència d’artistes catalans, com Riera i Aragó (1989), i el Díptic mural (1987-88) d’Antoni Tàpies, de poc abans,  que hi ha a l’entrada del museu. On arribaran també les col·leccions i fons de crítics d’art memorables com Pierre Restany (1990), Yves Michaux (1997) i Jean-Pierre Alis (1998).

Pierre Brune
La route de Maureillas à Céret
1917
Huile sur toile
46 x 61,2 cm
Don de M. Méchet
Photo Joseph Gibernau/Studio Pyrénées © Pierre Brune
Pierre Brune
La route de Maureillas à Céret
1917
Huile sur toile
46 x 61,2 cm
Don de M. Méchet
Photo Joseph Gibernau/Studio Pyrénées © Pierre Brune

He parlat abans de Picasso i Matisse perquè dues donacions (ceràmiques i dibuixos) d’aquests artistes marquen la inflexió en la dècada de 1950 de transformació del museu, fins aleshores local, que esdevingui nacional. O més ben dit, com afirma Josefina Matamoros, la directora o «conservadora en cap», que va modernitzar la institució entre 1986 i 2012, ampliant el museu (inaugurat de nou el desembre de 1993 per François Mitterand) i fent que esdevingués una entitat com un Establiment Públic de Cooperació Cultural, gestionat per la vila de Ceret, el Conseil Général des Pyrénées-Orientales i la Région Languedoc-Roussillon. És a dir, un consorci d’institucions que l’allunya d’altres experiències com els FRAC, i li permet gestionar el propi fons, les adquisicions i les exposicions temporals. Matamoros pertany a la brillant generació d’emigrants catalans a França, de manera inconscient, vist que per raons socials o polítiques ho feren els seus pares durant la immediata postguerra, i que han exercit de pont entre la cultura catalana i la francesa. Com el catedràtic de la Universitat de Reims i estudiós del Modernisme i les avantguardes, Eliseu Trenc. Ella de Godall (Montsià) i ell de Mazères, però de pares procedents de la Franja

Un museu amb un fons envejable d’avantguardes històriques relacionades amb París però obert al contemporani, i conscient sempre (esperem!) de l’important diàleg amb la cultura catalana. Cal destacar que, si tot va començar el 1910 amb l’estada d’un artista català, Manolo, el darrer que hi sojornarà, de manera periòdica els hiverns de 1976 a 1980, serà un altre artista català d’avantguarda, Joan Ponç. Darrerament, ben recuperat, amb estudis, mostres i edició de textos.

Joan Abelló Juanpere
Doctor Europeu en Humanitats per la UPF-Universitat Pompeu Fabra, Barcelona. Diplomat en Gestió Cultural i Fund Raising (ESADE Business School, Barcelona). Historiador, comissari independent d'exposicions i crític d'art i de design. Ha col·laborat amb diverses escoles superiors d'art i disseny i universitats a Itàlia, Estats Units i Estat espanyol. Directiu del Reial Cercle Artístic de Barcelona, i Director de l'Institut Catalunya Àfrica. Ha editat estudis d'art i literatura en publicacions d'Amèrica, Àsia i Europa. Col·labora amb el setmanari El Temps des de 2003. Ha comissariat i col·laborat en diverses exposicions i activitats relacionades amb el disseny, l'art i les literatures contemporànies, en museus i institucions d'Amèrica, Àsia i Europa i investigacions artístiques a Àfrica: Palazzo Grassi, Venècia 1986; Centro de Desarrollo de las Artes Visuales. Convento de Santa Clara, l'Havana, 1998; Casa Àsia, Barcelona 2003; Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid 2004; Museu Barbier-Mueller d'Art Precolombí, Barcelona 2006; Museu Internazionale delle Arti Applicate Oggi, Torí 2007; La Pedrera de CatalunyaCaixa, Barcelona 2009; Fundació Palau, Caldes d'Estrac 2010; Fundación Antonio Pérez, Conca 2010; Museu de Reus, 2011; Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid 2012; Galleria Nazionale d'Arte Moderna e Contemporanea di Roma, 2013; Riverside Art Museum, Pequín 2016; Palazzo Merulana, Roma 2019; i projectes oberts a Sofia (Bulgària) i Dakar (Senegal).
Del període de les avantguardes històriques destaquen, des de la seva participació a Futurisme & Futurismi, dirigida per Pontus Hulten (Palazzo Grassi, Venècia 1986) i Picasso, l'home de les mil màscares (Museu Barbier-Mueller d'Art Precolombí, comissariada per Jean Paul Barbier-Mueller (Barcelona 2006) a la seva col·laboració com a cocomissari a Picasso e la Fotografia: gli Anni della Maturità. Le fotografie di Edward Quinn e André Villers, 1951-1973, Palazzo Merulana, Roma. 27 juny-26 agost, 2019.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close