Durant bona part del segle XX el panorama artístic de Mallorca va estar dominat, tant en l’esfera comercial –vendes– com en l’esfera del prestigi crític –exposicions, premis en certàmens oficials, elogis a la premsa– per allò que Guillem Frontera va qualificar de “postimpressionisme d’influència local”. Era un tipus de pintura que seguia l’estela dels realistes, dels impressionistes de finals del XIX i, sobretot, de l’adaptació que n’havien fet els pintors més potents de la denominada Escola de Pollença –Anglada-Camarasa, Tito Cittadini, Dionís Bennàssar…–, però que es limitava a fer-ne, de tot plegat, una imitació vulgar, fossilitzada, mecànica, impersonal, llepada, degradada, cursi i amorfa.
Meravellats per la bellesa d’uns paisatges mallorquins –les cales, les muntanyes de la Serra de Tramuntana, les oliveres exuberants i torturades, els ametllers en flor– que ells pintaven des de la reiteració i el tòpic, els pintors postimpressionistes d’influència local feien feina com si tot el que havia passat en l’art mundial més modern no hagués ni tan sols existit. Com que el panorama artístic illenc era reaccionari i claustrofòbicament resclosit, i com que tot el que era tradicionalisme gregari era premiat i tot el que era afany d’innovació o de posar-se mínimament al dia amb el que passava en el circuit internacional era menystingut i bandejat, aquesta mena d’artistes no s’hagueren de preocupar mai per si practicaven un art obsolet, mort, un art estrictament de postal: era el que volien fer i era el que se’ls demanava i era el que s’esperava d’ells.
També va haver-hi artistes, però, que enmig del marasme imperant –un marasme estètic, però també ètic i intel·lectual– varen fer feina a la seva, cercant de donar una expressió i una forma personals al que sentien, al que pensaven i al que pintaven. En aquest sentit, la figura i l’obra de Miquel Brunet tenen alguna cosa d’exemplar. Nascut a Manacor el 1919 al si d’una família humil i amb escassos recursos, Brunet va començar de molt jove a fer de sastre, però també des de molt jove ja tenia la dèria de dibuixar i de pintar. Devia fer-ho prou bé, perquè un professor de Madrid que impartia classes a l’Escola Graduada de Manacor va aconseguir-li una beca perquè anàs a la capital d’Espanya per estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. La família del jove artista, però, s’hi va oposar, i no va ser fins que va anar a Barcelona durant uns mesos per estudiar de sastre que va poder rebre una educació artística de categoria acudint a l’Acadèmia de Dibuix de Ricard Tàrrega, el qual havia estat deixeble de Joaquim Mir.
De retorn a Manacor, Brunet va obrir una sastreria, però a finals dels anys 40 ja l’havia tancada, havia muntat una escola de dibuix a casa seva i es dedicava a pintar amb una intensitat, un rigor i una diligència d’autèntic professional –si tenim en compte que la professionalitat és una qüestió de talent i d’entrega més que no pas de reconeixement o d’ingressos. Descomptant la companyia, la complicitat i la comprensió d’alguns altres col·legues artistes, Brunet va fer feina tot sol i en silenci durant com a mínim les dues dècades que van del 50 al 70. El resultat d’aquella manera solitària i personal de fer les coses va ser una pintura en què destacaven les natures mortes d’inspiració cezanniana i morandiana i els austers però preciosos paisatges de Manacor i de l’interior de l’illa –el Pla– que ell va saber mirar i captar com ningú. Tot això, Brunet ho plasmava damunt la tela amb una gamma cromàtica en què abundaven els marrons, els ocres, els grisos i els verds mat, i amb unes formes d’una harmonia compositiva absoluta, les quals si bé de vegades presenten una certa tendència cap a la gemoetrització, mai no resulten rígides ni fredes.

La seva singularitat discreta però atrevida és la que va fer que, a partir dels 70, Miquel Brunet fos considerat un dels artistes més interessants i valuosos de Mallorca, i que fins i tot fos apreciat i reivindicat per molts dels joves artistes trencadors i contraculturals que integraven el moviment de la Nova Plàstica Mallorquina, que veien en Brunet un home que mai no s’havia plegat als dictats dels interessos espuris i de les modes estantisses.
L’exposició Brunet inèdit, que es podrà veure a la Capella de la Misericòrdia de Palma fins al 29 de setembre i que ha estat comissariada pel professor i crític d’art Gabriel Carrió i Vives, mostra trenta-quatre pintures. Tret d’una, no s’havien exposat mai abans. Tot i el caràcter inèdit del conjunt de les obres, l’exposició té una voluntat panoràmica i un afany d’exhaustivitat, en el sentit que els principals gèneres i motius que Brunet va conrear al llarg de la seva trajectòria hi són representats. Dividida en tres seccions –la natura morta, la figura humana i el paisatge, complementades amb unes poques obres abstractes–, l’exposició permet fer-se una idea essencial però prou completa de l’estil i el món de Brunet. També hi ajuda, i molt, l’instructiu i substanciós text que el mateix Carrió ha escrit per al catàleg.

Fins i tot en aquelles obres d’aparença menys personal –les natures mortes fetes seguint els patrons de Cezanne i de Morandi, també les abstraccions de geometries atapeïdament quadrangulars–, queden clares dues de les grans virtuts de l’artista. En primer lloc, l’ús contingut i auster però enormement expressiu que aconseguia extreure d’una gamma de colors reduïda però alhora rica i plena de matisos (ocres i marrons terrals, grisos gasosos, verds mats); i, en segon lloc, la intuïció compositiva de què feia gala a l’hora de desplegar amb intel·ligència i sentit els volums i les formes sobre la tela o sobre el cartró fusta, dos dels seus suports més habituals. Destaquen, en aquest sentit, les dues natures mortes amb peixos (d’un aire vagament roualtià, de Georges Roualt, o fins i tot soutinià, de Chaïm Soutine), l’estilització bromosa d’un parell de pitxers i de gerros amb flors (que estan com immersos en un núvol de grisos suaument blavissos i lilosos), i la delicadesa d’una munió de peres i de pomes que llueixen amb irresistible modèstia damunt d’unes tovalles pobres.

Als anys 70, 80 i 90, un dels èxits comercials més importants de Brunet varen ser les pintures de figures humanes que recreaven temes clàssics: les tres gràcies, Adam i Eva, la història de Leda i el cigne… Les figures de Brunet es caracteritzen per unes anatomies sinuoses i arrodonides –els pits femenins sempre són esferes–, d’un erotisme més aviat idealitzat o abstracte, perfectament siluetejades –la força i l’elegància del dibuix–, que al mateix temps transmeten una sensació de moviment i de bellesa estàtica. Com que són la mena d’obres més conegudes i vistes de Brunet, Carrió ha optat per incloure’n tan sols sis peces, majoritàriament pintades (en acrílic sobre cartró fusta) entre finals dels 80 i finals dels 90. Tot i el refinament segur d’ell mateix que traspuen, potser són exemples del Brunet menys interessant. En última instància, fan la sensació que només són exercicis tècnics, que no hi ha una implicació íntima de l’artista amb allò que pinta.

És tot el contrari del que passa amb les obres paisatgístiques incloses a l’exposició, que són aquelles en què es percep més clarament la personalitat artística d’un home que va trobar una manera pròpia –això no es pot dir de tothom– de relacionar-se plàsticament amb el món. Avui pot semblar un tema menor, però el fet que Brunet, a l’hora de fer paisatges, descartàs l’exuberància naturalment enjoiada de la Serra de Tramuntana i preferís les llargues extensions de terra llaurada del Pla de Mallorca, en la seva època era una mostra de coratge, de reafirmació i fins i tot de transgressió. De formats petits –com gairebé totes les obres del seu corpus artístic–, els paisatges que es poden veure a l’exposició són d’una sobrietat figurativa i formal –camps de terra, una caseta, uns pocs arbres, el cel quasi invisible o inexistent– i d’una contenció cromàtica –marrons, grisos, verds, algun blanc impur– que en un primer moment fan quasi inconcebible que puguin imposar-se a l’espectador amb una calidesa tan íntima, una capacitat de suggestió tan insidiosa i un poder evocatiu tan francament formidable.

Miquel Brunet no tan sols va fer paisatges quan el paisatgisme semblava un gènere menor, arnat, condemnat a la paperera de la història, sinó que va fer paisatges d’una manera que només ell podia fer-los. També va demostrar que la vigència d’un motiu o d’un gènere artístic només depèn de la mà i la mirada de l’artista, no del que dicten les modes, ni els crítics, ni els capricis del mercat. La present exposició permet recordar, o constatar, o descobrir (segons el cas), que la mirada i la mà de Miquel Brunet varen ser de les més valuoses del panorama artístic illenc del segle XX.
Brunet inèdit
Miquel Brunet
Capella de la Misericòrdia de Palma
Del 23 d’agost al 29 de setembre del 2018