Fill de la Viena de principis del segle XX, una venerable capital europea que bullia d’idees noves i d’estils innovadors –en literatura, pintura, música, periodisme, filosofia, arquitectura…– enmig d’uns decorats arquitectònics i urbanístics tan sumptuosos com momificats, Egon Schiele (1890-1918) representa una de les cares de la transformació que, en pocs anys i recollint diverses herències que es remunten als segles XVIII i XIX, va donar lloc a la modernitat estètica i intel·lectual tal com avui encara la coneixem.
Egon Schiele
Fondation Louis Vuitton, París
Fins al 14 de gener del 2019
Simplificant-ho molt i posant-hi tots els matisos que calgui, es podria dir que mentre que a París, a Zuric i a les principals ciutats italianes la modernitat artística va adoptar una actitud radicalment rupturista i va abraçar unes propostes formals que subvertien el passat o que directament hi trencaven qualsevol mena de lligam (cubisme, futurisme, dadà, surrealisme), a Viena, a Berlín i fins i tot als països nòrdics la modernitat es va fer centrifugant, accelerant i distorsionant el llegat de la tradició, però sense menystenir-lo ni pretendre anorrear-lo.
Aquest va ser, almenys, el cas d’Egon Schiele, un hereu de les troballes i la personalitat de Gustav Klimt –el cappare del Secessionisme vienès– que, tot i morir molt jove, a l’edat de vint-i-vuit anys, va deixar una obra d’una personalitat rotunda i inconfusible, una obra que a la seva mort constava de tres-centes pintures i d’uns tres mil dibuixos, i que va saber posar les novetats de l’època –en el seu cas, sobretot de l’expressionisme– al servei d’una representació diferent del cos humà. Molts anys després, Francis Bacon reprendria la manera schieliana de pintar la carn humana i de retorçar els cossos sobre la tela o el paper. D’acord amb una modernitat cada cop més endurida i espectacularitzada, Bacon acabaria obtenint uns resultats més agressius i més estripats –més carnissers– que els de Schiele, però això no vol dir que fossin més singulars ni tampoc més formidables. Mestre i deixeble empaten, en aquest cas.
L’exposició que la Fundació Louis Vuitton, de París, dedica aquesta tardor a l’obra d’Egon Schiele, en el centenari de la seva prematura mort (a causa de la grip espanyola, tres dies després que morís la seva esposa i musa), és una ocasió idònia per conèixer un pintor amb un domini excepcional de la tècnica del dibuix, que sobretot va excel·lir com a retratista i que va saber crear un art de contrastos i d’efectes ricament ambivalents.
Aquests contrastos i aquesta ambivalència, centrals en la seva concepció artística i és de suposar que en la seva visió de la condició humana i del món, allà on es fa més evident és en la manera com Schiele pintava el cos humà. Tant se val si agafem obres del que a l’exposició es qualifica d’etapa de “línia ornamental”, encara deutora del jugendstil, de l’art nouveau austrogermànic, com si les agafem de l’etapa de “línia expressionista”. En un cas i en l’altre, Schiele s’aproxima al cos humà mitjançant una mirada que és alhora sensual i forènsica, d’enamorat passional i d’anatomista gèlid.
Per ser precisos, cal dir que, quan retrata dones o dibuixa i pinta cossos femenins, el que predomina és la sensualitat, la fascinació no tant per les formes com per les postures i els gestos, mentre que quan retrata homes o dibuixa i pinta cossos masculins, la balança es decanta més aviat cap a l’expressivitat anatòmica, fins al punt que sovint els homes són representats d’esquena, sense que se’ls vegi la cara, impersonals. Alguns exemples que il·lustren aquesta divisió són, d’una banda, els dibuixos de dones nues, tan estirades com assegudes, les quals s’exhibeixen sense complexos –cames obertes, eixancarrades–, amb una naturalitat indiferent però meravellosament incitant. De l’altra banda, hi ha una obra com Nu masculí assegut vist d’esquena en què el cos de l’home sembla reduït a un tros de carn que perfectament podria cabre a l’expositor d’una carnisseria. La impressió de realitat estrictament biològica i anatòmica és emfatitzada pel fet que l’esquena del model sembla que s’estigui obrint lentament en canal, tot deixant a la vista les impúdiques vèrtebres.
Que en moltes obres hi abundi un erotisme angoixat –el frenesí boig però contingut d’abans del sexe, o bé la descompressió íntima i carnal, l’eufòria eixuta, de després–, i que en moltes altres sorprengui i inquieti l’extravagància de les postures corporals –tot és contorsió, aquí, cames obertes i cuixes enlaire i colls girats i esquenes doblegades–, i que encara en algunes altres s’hi detecti una insinuació de vici i un plaer en la sordidesa –esplèndida, dramàtica i greu, la sordidesa segons Schiele–, tot això, dic, no treu que a l’exposició també hi hagi moltes obres igual d’expressives i eloqüents en què allò que hi predomina són la delicadesa, una certa lleugeresa, una insolència plena de jovialitat, d’expectativa i, fins i tot, de coqueteria. En aquest sentit, hi ha diversos autorretrats insuperables: l’Autoportrait avec Coquerette és desafiadorament amanerat però directe, igual que l’Autoportrait au gilet, debout, en què l’artista es mostra amb aires d’enfant terrible, els cabells despentinats i plens de traços blaus, la cara amb el fronts i les galtes plens de verds i vermells, la boca oberta i els llavis pintats… Rimbaud a Viena.
No tot són retrats i autoretrats, és clar. Com podria haver-se limitat només a un gènere un artista amb la seguretat tècnica de Schiele –com perfila i dona entitat a un cos només amb el dibuix de la silueta, que bé que usa els fons buits i neutrals per emmarcar les figures que els habiten–, amb la seva curiositat i ambició sense límits? Més enllà d’unes quantes obres menors i vulgars –diversos paisatges de ponts, un epígon de Kokoschka, que era una mica més gran que ell–, hi ha un impressionant bodegó de gira-sols mustis, hi ha un Autorretrat amb model que duu fins al paroxisme una certa idea schieliana de sensualitat tenebrista i, finalment, hi ha un oli titulat Dona embarassada amb la mort (del 1911, tenia vint-i-un anys) que fascina des de la pura esgarrifança i que fa pensar en un Klimt filtrat per Zurbarán. Ni Klimt ni Zurbarán, però: Egon Schiele.
