El temps, la perspectiva i un talent en esclat indiscutible han acabat configurant la dècada compresa entre el 1968 i el 1978 com la gran època daurada del cinema català. Van ser anys de fer miques la censura, d’independència creativa, d’ànsies de llibertat i d’idees transgressores que s’afegien als vents de revolució que van començar amb els fets del Maig francès. En total, deu anys artísticament irrepetibles, just quan el destí dels ciutadans de Catalunya transitava d’una dictadura terrible i revengista a una democràcia encara molt feble, aixecada amb un soroll de sabres constant.
Catalan Cinema’s Radical Years, 1968–1978
Del 25 d’octubre al 10 de novembre de 2018
The Museum of Modern Art (MoMA)
Aquella agitació artística va ser comandada per la mirada insubornable de cineastes com Pere Portabella, Antoni Ribas, Jaime Camino, Helena Lumbreras, Ventura Pons, José María Nunes, Josep Maria Forn, Francesc Bellmunt, Jesús Garay o Joaquim Jordà, entre d’altres. Són alguns dels noms presents a la retrospectiva Catalan Cinema’s Radical Years, 1968–1978, que mostrarà les pel·lícules més representatives del període –els anys immediatament anteriors a la mort de Franco, el final de la dictadura i la primera Transició– al MoMA del 25 d’octubre al 10 de novembre.
La mostra ofereix al públic estatunidenc l’ebullició artística d’un moment extraordinari, amb uns cineastes que arriscaven la pell i la trajectòria per poder expressar-se sense cotilles, sense pensar en si resultarien incòmodes a un poder que s’anava esfondrant a poc a poc, entre clams de llibertat. Cineastes que durant els darrers anys de la dictadura franquista havien desafiat el sistema rodant clandestinament o filtrant idees políticament subversives sota la vigilància dels censors, i que responien a la llibertat retrobada a partir del 1976 amb treballs que també exploraven formes de llenguatge cinematogràfic gens convencionals.
La selecció de films –alguns d’ells restaurats i procedents en la seva totalitat del Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya– passa per obres tan emblemàtiques –i pràcticament introbables avui en dia– com L’orgia (Francesc Bellmunt, 1978); El sopar (Pere Portabella, 1974); La ciutat cremada (Antoni Ribas, 1976); El campo es para el hombre (Helena Lumbreras, 1973); o Numax presenta… (Joaquim Jordà 1979). Esteve Riambau presentarà personalment el cicle el dijous 25 d’octubre, en la sessió inaugural en què es projectarà La vieja memoria, de Jaime Camino.
Sessions que formen part del cicle:
La vieja memoria (The Old Memory).
1977. Dirigida per Jaime Camino. Amb presentació a càrrec d’Esteve Riambau
Sexperiencias (Sexperiences).
1968. Escrita i dirigida per José María Nunes
Tres pel·lícules clandestines contra la dictadura de Franco. Amb presentació a càrrec d’Esteve Riambau:
Montserrat. 1970. 10’
Manifestacions de Barcelona (Demonstrations in Barcelona [February 1–8, 1976]). 1976. 20’
El sopar (The Dinner). 1974/2018. Dirigida per Pere Portabella. 65’
Dos retrats clandestins de la immigració a Catalunya:
Largo viaje hacia la ira (Long Journey into Anger). 1969. Dirigida per Llorenç Soler. 26’
El campo es para el hombre (The Lands Are for the Common Man). 1973. Dirigida per Helena Lumbreras, Mariano Lisa. 50’. Amb presentació a càrrec de Mariano Lisa
La respuesta/M’enterro en els fonaments (The Answer).
1969/1976. Escrita i dirigida per Josep Maria Forn
Lock Out.
1973. Escrita i dirigida per Antoni Padrós
La ciutat cremada (The Burned City).
1976. Dirigida per Antoni Ribas. Presentació a càrrec d’Esteve Riambau
L’orgia (The Orgy).
1978. Dirigida per Francesc Bellmunt
Informe general sobre algunas cuestiones de interés para una proyección pública (General Report).
1976. Dirigida per Pere Portabella
Ocaña, retrat intermitent (Ocaña, Intermittent portrait).
1978. Escrita i dirigida per Ventura Pons
Numax presenta… (Numax Presents…).
1979. Escrita i dirigida per Joaquim Jordà
Manderley.
1980. Escrita i dirigida per Jesús Garay
