La frase que diu “Barcelona ha d’apostar pel coneixement, la creativitat i la innovació” ha estat tan repetida com a eslògan de tots els colors polítics que ja comença a semblar roba destenyida. El que no s’ha fet tant és detallar aquesta aposta, posant-la al centre de l’actuació pública. Al centre vol dir al centre: vol dir que, per molt importants que siguin els debats sobre seguretat, urbanisme, medi ambient, mobilitat o polítiques socials, l’eix sobre el qual girin totes les propostes sigui la concepció de Barcelona com la capital europea del coneixement, la cultura i la innovació.
Barcelona pot debatre eternament sobre les pintures de terra o les superilles, o sobre els botellots, o sobre si està bruta o si cal o no una ampliació de l’aeroport. Però com que “quan no saps en quina direcció vas, tots els vents et són desfavorables”, aquests debats acaben esdevenint simples preses de posició partidista per diferenciar-se dels altres colors (sí, com les rentadores) i poca cosa més. S’acaben com comencen, amb una tempesta d’estiu o d’hivern i molta tinta vessada als diaris, sense que acabem de saber quin és l’eix a partir del qual volen planificar la ciutat a mitjà termini. O bé ho simplifiquen amb dreta contra esquerra, la qual cosa sempre ha estat massa simple per una ciutat com Barcelona, que sempre que s’ha trobat debatent entre vermells i blaus hi ha acabat perdent. Quina és l’alternativa? Doncs crec que implica posar el coneixement, la innovació i la cultura en el centre de la política i de les polítiques. És això parlar per parlar? És una possibilitat real? Com?
1. En primer lloc, cal defugir el debat sobre la “cocapitalitat cultural” amb Madrid: només és una proposta per rebre diners del Ministeri d’Iceta cap a alguns equipaments, i fer circular algunes obres arreu de l’Estat. Que Madrid cedeixi poder davant les províncies no les farà menys províncies, i mai no ha estat aquesta aposta la que ha fet renéixer ni la cultura ni la creativitat a Barcelona. Si acceptem propostes de segona, després no ens queixem de ser una ciutat de segona.
2. Si en alguna cosa es pot diferenciar Barcelona com a capital europea, és justament en una decidida aposta per l’economia del coneixement i la creativitat. Tenim bons models en sanitat i en ensenyament, basats en bona part en la col·laboració publicoprivada, però no ens atrevim a tenir un model que enllaci creativitat amb empresa, art amb ciència, tecnologia amb humanitats. Trobar aquesta fórmula (i oferir-la al món) ens faria anar molt més enllà que ser un bon decorat de Gaudí i, a més, faria que s’acabés l’absurda i inexistent contradicció entre els drets socials i el món empresarial: no hi ha res més social, i alhora productiu, que generalitzar el coneixement.
3. L’audiovisual. No s’hauria hagut de deixar perdre i no té cap sentit que es continuï deixant perdre. Barcelona hauria de ser la ciutat on s’establís Netflix, o Disney, o HBO a la Península, a banda de dinamitzar (d’una vegada i de forma decidida) la seva pròpia indústria audiovisual. Posar bona part de la carn en aquesta graella té sentit per vocació, per talent, per geografia, per atractiu i per urgència. TV3 va fer de motor en una època, però ara es necessiten molts més motors per a mantenir un sistema comunicatiu i un “soft power” eficaç. La matèria primera hi és, i retroalimenta altres sectors com l’editorial, el teatral, el musical, el tecnològic, el periodístic (…) molt més enllà del de la comunicació en sentit estricte. Haver infravalorat el poder d’aquesta indústria ens transforma en una ciutat que va a remolc.
4. Si s’és capital del Mobile World Congress, s’ha de ser també capital del desenvolupament social i humanístic a través de la tecnologia. Els projectes i inversions que s’instal·len al 22@ no haurien de ser vistos com a empreses fredes o fins i tot com a diner fàcil, sinó com a porta de benvinguda de talent d’arreu del món i de retorn social (sobretot laboral) per als joves talents de Barcelona. No hauria de succeir que una indústria tan dinàmica, i tan teòricament abocada a la creativitat, no pugui compensar la taxa d’atur juvenil existent i la manca d’oportunitats que va expulsant els joves de la ciutat. El preu dels habitatges és tot un altre tema, en el qual s’ha badat de valent, però com a mínim quedaria parcialment compensat si realment l’aposta tecnològica tingués retorn en llocs de treball locals. Això sense oblidar l’ampli ventall de disciplines (disseny, narració, informàtica, màrqueting, art…) que pot empènyer aquest sector. Per ara, no sembla que un congrés tan important hagi fet arrels de debò en el mercat laboral barceloní ni en allò que succeeix durant la resta de l’any a la ciutat.
5. Qualsevol visitant o turista hauria de voler venir a Barcelona no pel sol, ni per la platja, ni pels trencadissos i encara menys per les bicicletes, sinó per la seva ebullició creativa i la seva capacitat de crear riquesa a través de la innovació, el coneixement i la inquietud cultural. Aquest atractiu no ha de ser només un reclam turístic per a aconseguir “turisme de qualitat”: hauria de ser, també, un reclam per a venir a treballar o a invertir a Barcelona. Voler ser al lloc on succeeixen les coses i on apareixen les millors idees. Si fa no fa, el mateix que feia la Barcelona modernista i que va mig aconseguir la Barcelona olímpica.
6. Hauríem d’invertir el que calgués ja no per a mantenir els museus en respiració assistida, sinó per a ser un pol d’atracció en grans exposicions d’art com ho som en grans festivals de música. Què ens ha passat amb l’art contemporani? Per què Nova York acaba d’inaugurar un Plensa al moll de Manhattan i nosaltres encara tenim sort que al Palau de la Música se li acudís deixar-li un raconet de carrer? Per què no tenim un gran festival d’art com tenen Venècia, Miami o Londres? No una fira, no: no cal. Dic un gran festival d’art contemporani. És segurament la disciplina més injustament oblidada del nostre país.
7. Deixant de banda l’atenció als serveis i drets bàsics, que han de ser òbviament coberts, apostar pel coneixement i la creativitat s’ha de reflectir molt més en la configuració dels carrers (un tramvia resol o complica?), en la relació entre Barcelona i la seva àrea metropolitana (més carnets únics), en la seva mesura humana (el barri ciutat) i en les seves reserves per a la grandesa monumental (és a dir acabar la Sagrada Família). També en una aposta no especulativa que elimini places dures, Fòrums deserts i blocs de formigó fotofòbics. Benvingudes les superilles allí on hi ha barris ofegats en la quadrícula, però no en qualsevol barri ni com a manera uniforme d’expulsar cotxes: per a reduir emissions hi ha solucions molt més imaginatives, i creatives, que el simple decret ideològic generador d’embotellaments mai vistos fins ara.
8. És ser capital del coneixement o robotitzar-nos. Fabricar bateries per als cotxes sense més, sense valor afegit, sense aportació de collita pròpia, o bé derivar la indústria cap a les persones. És ser la capital de la creativitat o bé formar part de la cadena de producció, aportar valors humans i democràtics a la globalització o bé empassar-nos-la acríticament. Quan es mor un restaurant mític o un bar històric o una botiga llegendària no es mor només un negoci, es va morint el nostre caràcter. I, sense caràcter, no hi ha cap projecte que perduri. Jo dic que el nostre millor caràcter surt quan unim empresa, coneixement, creativitat, identitat i progrés social, i que hi ha centenars de proves històriques sobre això. Un dia ens van voler fer contradir totes aquestes coses, com si fossin incompatibles, i vam caure a la trampa del “bocadillo“. La va inventar l’Emperador del Paral·lel, a principis del segle XX, en nom de la “cultura popular”. El resultat, profundament empobridor, obliga encara avui a formular projectes que enriqueixin. A tothom, i en tots els sentits.