El Liceu de Barcelona estrena aquest dijous 8 de novembre Kàtia Kabànova, una de les grans òperes del segle XX, fonamentada en un personatge de plena vigència en temps d’apoderament femení, de trencament de convencions patriarcals i on la lluita per la igualtat de la dona és en primera línia de reivindicació social. En producció de l’English National Òpera i amb la participació de la soprano nord-americana Patricia Racette, la sala barcelonina acull l’obra mestra del compositor txec Leóš Janáček (1854-1928) en una versió escènica de David Alden que reforça l’aspecte teatral i evidencia els referents visuals del totalitarisme soviètic.
Kàtia Kabànova
Gran Teatre del Liceu
Del 8 al 22 de novembre
Una Kàtia Kabànova que és el cru retrat de la sordidesa d’una societat que va a la deriva, tocada de mort. Que és un al·legat de l’alliberament de la dona en un context hostil, en lluita contra tots els elements. Que és una partitura concisa i d’una execució exigent, interpretada per l’Orquestra Simfònica del Liceu sota la batuta de Josep Pons, entomant el repte de mostrar les complexitats i les ambigüitats que conté, arribant a un final que busca l’efecte de catarsi col·lectiva entre els assistents.
Estrenada originalment el 1920, l’obra adapta la novel·la La tempesta d’Aleksandr Ostrovski, donant com a resultat un llibret que reflecteix les turbulències de la societat russa de l’època. Malgrat això, Janáček es mostra decidit –i colpidorament precís– en posar l’accent en el drama individual de les persones. D’una banda, en la tragèdia amorosa de Kàtia –destí fatal inclòs–, i en el no acompliment dels somnis, en la manera que té de ser sempre sincera, en clara oposició a la hipocresia d’una societat representada en els habitants de Kalinova.
El funcionament obsessiu d’una societat disfuncional
El muntatge que arriba a Barcelona aprofundeix en mostrar al públic el funcionament obsessiu d’una societat en crisi, de caràcter disfuncional, on el control sobre les persones és la divisa que mou el món, els estaments, les jerarquies i les relacions de tota mena, de les laborals a les emotives.
Fidel al seu estil de precisió, i de ple en l’etapa més memorable de la seva trajectòria artística –que agafa un impuls irrefrenable quan coneix Kamila Stösslová, 38 anys menor que ell, casada i amb un fill, i que esdevé la musa i inspiració fins al final dels seus dies–, Janáček se centra en el destí de Kàtia, víctima de Marfa Kabànova, la seva sogra cruel, imatge del totalitarisme exacerbat i que no atén a raons.
Una relació que parla de la condició humana, amb un personatge que ha realitzat un matrimoni de conveniència amb un jove dominat per una mare autoritària i que, més enllà dels fets i del gruix argumental, representa l’arquetip de dona oprimida per les lleis de la seva pròpia moralitat.
“De vegades somnio que soc un ocell”, canta Kàtia, en ple desig de llibertat, d’apoderament, de fer un cop de puny a la taula per poder ser, existir i somiar. Ofegada, oprimida, Kàtia intentarà realitzar-se, però serà ella mateixa –paradoxalment– qui l’impedeixi trencar amb tot. Perquè la consciència acaba dictant sentència.
