L’any 2005, l’exposició Dalí, una vida de llibre, presentada a la Biblioteca Nacional de Catalunya amb motiu del centenari de Salvador Dalí (1904-1989) va posar en valor la riquesa dels fons bibliogràfics, manuscrits originals i altres petjades de Dalí en els arxius i prestatges de la biblioteca de referència a Catalunya. Va ser una magnífica proposta a cura de Ricard Mas, que expandí la seva expertesa en temes dalinians al catàleg amb la complicitat de Daniel Giralt-Miracle i de Francesc Fontbona, gran coneixedor dels fons de la unitat gràfica i dels papers més menuts de la biblioteca.
El número Ms.4000 s’atorgà a l’adquisició excepcional de 1992 amb cartes adreçades a amics i família que arrodoní el conjunt bibliogràfic amb la correspondència tramesa a Gonçal Serraclara, Paul Éluard, Anna Maria Dalí, Jaume Miravitlles i altres. La carta més antiga a l’oncle Anselm Domènech cap a 1924, amb un dibuix original cubistitzant de Les bruixes de Llers (1924). Però també textos d’articles a la revista L’Amic de les Arts, la presentació de Tàpies a la revista Art News (1962) i textos de conferències. El fons Josep Porter o el fons conegut com Autògrafs Segura i l’Arxiu de Ramon Borràs completen les aportacions de manuscrits a aquest patrimoni que s’enriqueix amb edicions de bibliòfil, catàlegs individuals de les exposicions del pintor i exemplars del Manifest Groc (1928), escrit en col·laboració amb Sebastià Gasch i Lluís Montanyà.
El que resulta més inesperat i divertit és escoltar les opinions de Dalí a la Fonoteca de la biblioteca en el dipòsit d’enregistraments cedits per Ràdio Barcelona el 1994. Entrevistes de F. Platero, Manuel del Arco (1948 i 1959) i l’entrevista del programa de TVE A fondo de Joaquin Soler Serrano (1977) en són els principals. Però també hi ha altres gravacions, com la de la roda de premsa de presentació del Teatre-Museu Dalí (1974) i els discursos de Jorge Semprún, Ministre de Cultura, Joan Guitart, Conseller de Cultura de la Generalitat i de Jaime Brihuega com a expert, en què es justifica el repartiment i destí de certes obres de Dalí entre Madrid (Museo Reina Sofía) i Barcelona.
La primera entrevista de 1948, a càrrec de F. Platero s’escau quan Dalí torna de Holywood després de vuit anys d’absència i retroba Catalunya, Portlligat i es reconcilia amb el pare i la família. El Dalí de les entrevistes radiofòniques en plena era franquista i en el curs de la promoció del Teatre Museu de Figueres se’ns presenta un Dalí ocurrent, espontani, que tan aviat s’enfronta a la crua realitat del país com fuig d’estudi, però sempre oportunament, amb respostes brillants, agudes i desconcertants.
L’any 1948 parla de la insatisfacció en el film Spellbound, col·laboració amb Hitschckok i, en canvi, se sent entusiasmat per col·laborar en un nou projecte cinematogràfic, Destino, de Walt Disney, i polemitza amb Miró sobre l’abstracció: “Sabe Vd. que Miró ha dicho de Vd. que és un pintor de corbatas”, li etziba el periodista. I Dalí respon: “Me ha hecho mucha gracia, porque precisamente él, como todos los pintores abstractos el único camino que les queda es de evolucionar hacia el arte meramente decorativo; en cambio, no veo nada […………..] en proyectar prendas de vestir puesto que lo hicieron los grandes pintores del Renacimiento, como Miguel Angel que proyectó vestidos. Lo importante para mí es establecer jerarquías muy definidas entre esa clase de actividades estéticas y, sobre todo, de cuando se pinta un cuadro ese cuadro no pueda confundirse con una corbata”. La contraofensiva de Dalí contra els pintors abstractes que comencen a triomfar als EUA després de la Segona Guerra Mundial es deixa sentir en el rerefons d’aquest desencontre. I ho rebla en altres entrevistes: “Todos los artistas abstractos se han suicidado […] Como no tienen ningún estímulo se suicidan, se abren las venas…” I en cita alguns, entre ells Rothko, perquè avui, argumenta, es passa del surrealisme a l’hiperrealisme, a l’inrevés del que havien previst els abstractes.
Malgrat aquesta topada entre aquests dos mestres catalans del surrealisme que han divergit en la forma de veure la realitat i que tots volen tenir raó, hi ha una altra entrevista de Pedro Palacios a Dalí (31.10.1974) que no té pèrdua, on valora l’obra de Miró: “España es el país que posee los mejores pintores. El surrealismo sin Miró y sin Salvador Dalí se hubiera quedado en un movimiento literario”.
En diverses entrevistes, Dalí no deixa de manifestar-se apolític, però això sí, monàrquic, catòlic i una “mica romà”. Però si es fes un partit monàrquic tampoc s’hi apuntaria. Es tracta d’una “monarquía metafísica, por encima de los partidos políticos”, “una monarquía se debe de desear”. La idea de bellesa està per sobre de tot: “nadie puede asegurar si laVenus de Milo era fascista o comunista”, diu. El seu desig d’esdevenir un clàssic a integrar-se a la cua dels grans pintors del Museo del Prado el porten a lloar la figura de Velázquez, nou far de la seva darrera etapa pictòrica.
És el Dalí, oral, ocurrent, el que respon als periodistes en inaugurar el Teatre-Museu Dalí de Figueres el 1974 i ens recorda una vegada més el seu esperit triomfant: “Jo no tornaré que no sigui amb l’espasa florida”, com va dir Salvat Papasseït. Hi trobem el Dalí disposat a no morir mai: “He determinat no morir-me”, un Dalí que fuig de les calúmnies que l’acusen de no pagar impostos, que diu pagar als EUA. Som als anys 70 i el català vol tornar a la normalitat després del franquisme. Dalí es posiciona: “Cuántos más especialistas del catalán, mejor, pero que aprendan también castellano” i recorda que Francesc Pujols se li havia lamentat de només haver escrit en català perquè els seus llibres havien tingut lectors limitats.
Resulta especialment curiós el repartiment d’obres de Dalí entre Madrid i Barcelona, sobretot les anteriors a 1950. Queda clar el perquè el Gran Masturbador (1929) va a Madrid i el Maniquí de Barcelona (1927) i Galarina (1945) es queden juntament amb altres obres, per ser repartides entre els diferents museus de Barcelona, avui a la Fundació Gala-Salvador Dalí. Segons Jaime Brihuega, el Gran Masturbador és una de les grans aportacions de l’art espanyol al discurs global de l’art occidental i per això es el seu destí és el Museo Reina Sofía.
A “El Programa”, de Joaquin Soler Serrano, patrocinat per Lavadoras Bru (26.5.1959), Dalí explica l’entrevista amb el Papa per construir una església al desert d’ Arizona. Pensa en Gaudí, en una la cúpula en forma de closca de garota, ja que és la forma perfecta del globus terraqüi. D’aquí surten uns esbossos i projecte d’església que homenatgen l’arquitecte.
Dalí es confessa un ésser destinat a ser subversiu, una rebel·lió que comença per ser un traïdor a la burgesia, el que el porta a defensar la monarquia, sobretot les monarquies franceses d’abans de la Revolució Francesa, com Lluís XIV, Lluís XV o Lluís XVI, que s’envoltaren de científics i artistes. Dalí odia no només la classe burgesa sinó també l’art que generà, moviments com l’impressionisme i els seus derivats, cubisme i abstracció, en les seves diverses manifestacions. I cal dir que els compradors del seus quadres van ser els darrers aristòcrates del segle XX, Edward James, els Comtes de Noailles i tota l’aristocràcia que Gala coneixia.
I d’aquí ja va passar als rics empresaris americans, oberts a propostes artístiques divertides i inèdites en el panorama nordamericà. Dalí a penes va tenir galeries o marxants. Va mantenir un sistema antic de secretaris que obeïen els dictats de Gala. “El dinero, las cuentas, no sé donde están”, diu. “No llevo nunca dinero” i explica l’anècdota que un cop a dins d’una taxi acompanyat d’ Onassis ni l’un ni l’altre portaven diners per pagar-lo i van haver de tornar a l’hotel. El que compta per a Dalí és l’or: “siempre tiene un valor místico”, “el dinero es la mística y lo devuelvo todo al pueblo español al Teatro-Museo Dalí, con Gala.” Aquest és un dels aspectes divergents entre Dalí i Miró, el primer considera el segon un pintor abstracte, que treballa amb els mecanismes de mercat engendrats per la burgesia, con són les galeries d’art i el mercat, ja que Miró treballà amb el galerista Aimé Maeght.
Dalí en pròpia veu explica l’afer que el dugué a trencar involuntàriament l’aparador dels magatzems Bonwitt-Teller de Nova York el 1939 i que el portà a dormir a la garjola. Un fet del qual en va sortir reforçat i vencedor pels seus drets com a artista en relació a la seva obra, que no havien estat respectats. La conflictiva relació amb el pare, els records intrauterins ocupant l’espai del germà mort que es deia Salvador igual que ell són temes recurrents en la biografia daliniana que omplen els possibles silencis a les entrevistes.
Joaquin Soler Serrano comença la seva entrevista del programa “A fondo”, a TVE (27.11.1977) qualificant Dalí de pervers, polimorf, anarquista, surrealista, diví, àvid de dòlars i monàrquic, però no políticament, sinó metafísicament, entre altres qualificatius. Som als anys setanta i Dalí es decanta a favor dels hiperrealistes americans, que contraresten l’abstracció que tant va triomfar als cinquanta: “Hoy, Eureka, he encontrado mi pintura: el hiperrealismo metafísico”. El Dalí apropiacionista també hi apareix com un dels valors anticipatoris de la contemporaneïtat i ens ve a dir quelcom així: “Si copias un Velázquez, sale un Velázquez, si copias un tonto sale un tonto, si copias un Dalí, sale un Dalí.”
Enllaç a l’arxiu de RTVE, amb fragments del cèbrer “A fondo” dedicat a Dalí
