La fascinació per allò salvatge i primitiu gaudeix d’una llarga i robusta tradició en l’art d’Occident. Des de la passió orientalista dels primers romàntics a principis del segle XIX, han estat incomptables els artistes que, amb independència del seu temperament creatiu, de les seves predileccions estètiques i del seu grau de sofisticació intel·lectual, han cercat en els paisatges, la gent i les expressions artístiques més arcaiques i alienes a la civilització un motiu d’inspiració, una mirada més depurada i més autèntica de les coses i una força renovadora per al propi art.
Miró, esperit salvatge
Fundació Miró Mallorca
Van Gogh i Gauguin a Arles, Gauguin tot sol a la Polinèsia, les màscares africanes del cubisme, l’obsessió de Gaudí per les formes originals i mai tocades per l’home de la naturalesa, l’entusiasme dels dadaistes i dels surrealistes per tot allò que precedia o trencava els lligams amb la civilització o bé que sorgia dels pous de l’inconscient, la reivindicació de l’espontaneïtat dels bojos i dels nens –i dels primitius– per part dels integrants del Grup CoBrA (Jorn, Alechinsky, Appel…) i dels partidaris de l’Art Brut (Dubuffet, Wols…), l’ús de les tècniques i els gestos pictòrics dels nadius americans per part de Jackson Pollock quan estenia la tela sobre el terra i s’hi passejava per sobre deixant-hi regalimar els pots de pintura…

Dins aquesta tradició de recuperació i reivindicació d’allò salvatge i primitiu enfront del racionalisme característic d’Occident, Joan Miró hi ocupa un paper central. Per diverses raons. Per la lleialtat envers la pròpia realitat tel·lúrica: la terra de Mont-roig i la imatgeria del món ancestral de la pagesia. Per la seva vinculació amb el surrealisme: el somni, l’automatisme, la gosadia rupturista contra les convencions i els valors de la societat burgesa… Perquè el seu art és un dels que més virtuosament ha treballat la dimensió infantil i lúdica de la creativitat, cosa que li va valer durant dècades tota mena d’improperis, menyspreus i desqualificatius. I finalment, perquè el caràcter primitiu de l’obra de Miró ha inspirat molts altres artistes a seguir, cadascú a la seva manera, per un camí similar: penso en Arshile Gorky, en Willem de Kooning, en Antoni Tàpies i en Miquel Barceló, per dir-ne només quatre.

L’exposició que pot veure’s en aquests moments a la Fundació Miró de Mallorca, Miró, esperit salvatge, aborda precisament la cara més deliberadament indomable, primitiva i alliberada de l’artista català. És una cara que el mateix artista, poc donat a teoritzar o a expressar-se en paraules, va provar d’explicar en diferents passatges del magnífic llibre de converses que li va dedicar George Raillard, El color dels meus somnis (en català a Lleonard Muntaner, editor). Al llarg del recorregut, trobem tota una sèrie de frases i de reflexions extretes tant del llibre com de diferents entrevistes que il·lustren la concepció mironiana de l’esperit salvatge a què fa referència el títol de l’exposició. Un exemple: “El salvatgisme és una altra cara del meu personatge. Ja ho sé. Naturalment, si estic en societat no puc parlar brutalment i em poso, si vol vostè, una màscara”. Un altre: “Jo provoco accidents, una forma, una taca de color. Tant se val quin accident és bo. És la matèria qui ho decideix. És la matèria qui ho guia tot. Jo dono molta importància a l’impacte inicial”. I encara un tercer exemple: “Cal aferrar-se a la terra, cal escoltar la crida de la terra…”.

La present exposició, que prèviament s’ha pogut veure a Seül, Bolonya i Torí, aspira a mostrar l’esperit salvatge de Miró a través d’obres que o bé són essencialitzades i pures o bé són arravatades i brutals. És significatiu, en aquest sentit, que totes elles tinguin en comú el fet d’haver estat creades durant l’etapa mallorquina de Miró, és a dir, al llarg de l’últim terç de la seva vida (entre el 1956 i el 1983), quan va fer-se fer els tallers de Son Boter i Son Abrines (avui seus, juntament amb l’edifici Moneo, de la Fundació) i es va posar a treballar amb la llibertat més absoluta: la llibertat de qui ja no ha de demostrar res a ningú, la llibertat de qui té una relació només puntual amb les servituds del món, la llibertat de qui arriba a la vellesa amb el bagatge de tots els coneixements acumulats però encara amb la força i l’atreviment intactes de la joventut més exaltada. L’últim Miró, recordem-ho, va ser excepcional perquè mai no es va deixar endur per l’autocomplaença ni es va resignar a ser un epígon d’ell mateix.
Tot i que posa l’èmfasi en una sola característica de la personalitat i la creativitat de Miró –la salvatgia, el primitivisme–, l’exposició és variada perquè l’artista va treballar, sempre a partir del seu alfabet personal, amb totes les tècniques, tots els formats i tots els temes canònics de la història de l’art. El recorregut està concebut a partir de quatre àmbits temàtics, que al seu torn estan subdividits en seqüències de conceptes: “Arrels (paisatge, Altamira, romànic, Gaudí); Inspiració (poesia, dripping, Orient); Vocabulari (femme, personnage, oiseaux, constellations); i Metamorfosi (gest, matèria, negre, buit)”.

És una classificació que té la virtut de deixar clar d’una manera sintètica i instructiva quines van ser les principals influències fundacionals de l’artista (sobretot, el paisatge de Mont-roig i l’art romànic català, que l’acompanyaren fins al final dels seus dies), quins van ser els elements externs a ell que més li fecundaren la imaginació (la poesia dels amics poetes quan era jove, l’assumpció de les troballes dels seus “deixebles” de l’expressionisme abstracte en la maduresa i, ja de vell, la descoberta del Japó), a partir de quins motius de la realitat va plasmar el seu univers anímic, afectiu, intel·lectual i visual (dones, personatges, ocells i la plètora infinita de la realitat còsmica) i quins conceptes plàstics va usar per materialitzar-ho (destaquen, en aquest sentit, la potència genesíaca del gest i la fe en la creativitat casual de la pintura quan no se la constreny).
El més sorprenent de l’exposició, i el que permet constatar una vegada més el geni de Miró, és que tant quan crea obres netes, clares, depurades i essencials –formes damunt d’espais buits, figures flotant sobre la tela, taques i esquitxades que tracen un ordit de subtileses i gracilitats inacabables– com quan crea obres deliberadament caòtiques i brutals –amb formes i colors que ocupen massivament tot el suport, amb personatges i figures grotescos o extravagants o delirants, amb execucions d’una violència anímica, gestual i filosòfica extrema–, tant quan crea un tipus d’obra com un altre, dic, Miró sempre és Miró. Sempre és reconeixible, sempre és inconfusible. I sempre és capaç de sorprendre, d’embriagar, de persuadir, d’impactar.

L’exposició inclou algunes peces poc conegudes que no desmereixen el qualificatiu de magistrals. En destacaré dues: una prova litogràfica del 1976 que representa frontalment una figura –que tant pot ser masculina com femenina– amb només tres colors i un joc de gestos i d’esquitxades que la fan seductora, incitant i imponent, i la representació d’una mena de gran serp amb potes i una llengua interminable, que sembla l’obra d’un pintor paleolític o precolombí tocat per la vareta del surrealisme.
Ja no caldria ni dir-ho, però com que mai no ens hauria de fer por o peresa insistir en les obvietats més fonamentals i valuoses, ho repetirem tantes vegades com calgui. No és tan sols que Miró fos un gegant. És que, entre els gegants, ell va ser un dels més grans.