Ha mort Bernardo Bertolucci, un dels darrers grans mestres del cinema italià. Poeta, productor, realitzador i també guionista, és considerat una de les figures més rellevants de la cinematografia italiana de la segona meitat del segle XX, amb obres magistrals i no exemptes de polèmica com L’últim tango a París, Novecento, L’últim emperador, Luna o Somiadors.
Sempre visceral artísticament i posicionat a l’esquerra de l’arc intel·lectual, va apostar per un cinema que no ocultés els elements més controvertits del discurs social i de la quotidianitat amb què volia relligar cada film. En aquest sentit, a la seva obra hi veiem en primer pla el sexe, la violència o la droga, integrats a la història com a elements naturals, com a mostra d’una realitat que no pretenia vestir ni edulcorar.
El cineasta, que ha mort aquest dilluns a l’edat de 77 anys a Roma i que portava diversos anys en cadira de rodes, va rebre nombrosos reconeixements i guardons, entre els quals destaquen els 2 Òscar –millor direcció i guió del 1988 per L’últim emperador, que se sumen al total de 9 estatuetes que va aconseguir el film–, la Palma d’Or honorífica del 2011 a Canes, el Lleó d’Or de Venècia per tota la trajectòria el 2007, o el fet d’haver estat reconegut com a Gran Oficial de l’Ordre del Mèrit de la República Italiana i Medalla d’Or de la cultura i de l’art.
Fill de poeta –Attilio Bertolucci– i de professora –Ninetta Giovanardi–, va debutar al món del cinema com a ajudant de direcció d’Accattone, del 1961, el debut de Pier Paolo Pasolini, de qui en va ser amic i còmplice. Un any més tard, vindria el seu propi debut al capdavant d’un film, amb La commare seca. Amb Pasolini, a més, compartiria també el fervor en la militància aferrissada al Partit Comunista. El compromís polític i l’inconformisme ja no deixarien de ser part de la seva trajectòria, tan vital com artística.
Autor d’una vintena de pel·lícules, sempre es va voler moure en l’ambivalència entre pel·lícules modestes i de petit format, amb d’altres que implicaven un gran pressupost i producció. Especialment prolífic als seus inicis, Bertolucci només va signar dos films després de l’estrena d’Asediada el 1998: Somiadors (2003) i el seu darrer film, Io e te (2012), basat en una novel·la de Niccolò Ammaniti.
Tota la seva obra, però, queda mesurada per la celebritat de L’últim tango a París, un film escandalós estrenat el 1972 i prohibit a l’Estat espanyol fins al 1978. Lluny de quedar-se en un racó de la memòria cinèfila, l’obra ha arrossegat la polèmica fins a l’actualitat, amb el rebombori provocat per unes declaracions del propi Bertolucci on afirmava que l’actriu Maria Schneider (aleshores, de només 19 anys) no sabia que viuria –i seria enregistrada– la famosa escena de la mantega i el sexe anal.
El mateix cineasta va rectificar les seves declaracions, poc després: “Potser no he estat suficientment clar: vaig decidir no informar a Maria de l’ús de la mantega, perquè volíem que els dos tinguessin una reacció espontània a aquell ús impropi”, diria.
