El circuit de l’art en la Mallorca de principis dels 70 estava controlat amb mà de ferro pels representants més estantissos de l’oficialisme estètic i ideològic. Tothom complia el seu paper –els artistes, els crítics i periodistes culturals, els responsables dels salons i dels concursos–, i entre tots preservaven el seu minso poder i es repartien les prebendes, tant econòmiques com egolàtriques.
Exposició Grup Criada 74
Capella del Centre Cultural de la Misericòrdia. Palma (Mallorca)
Fins al 29 de desembre
Els artistes premiats en els concursos i els certàmens oficials, i després valorats per la crítica de la premsa convencional de l’època, eren els que, amb més o menys destresa tècnica, perpetuaven un model estètic i intel·lectual caduc, un postimpressionisme llepat de postaleta que insistia a representar els típics paisatges mallorquins –les muntanyes de la Serra de Tramuntana, les cales, les oliveres entortolligades, els ametllers en flor– que durant el primer terç del segle XX havien posat de moda els representants més insignes de l’Escola de Pollença: Anglada-Camarassa, Titto Cittadini, Dionís Bennàssar… I no és només que es limitessin a copiar models antiquats. És que, a més, els copiaven d’una manera vulgar, esclerotitzada, decandida, sense la gràcia formal ni la desimboltura cromàtica dels seus predecessors.
Davant d’aquell panorama, els joves artistes mallorquins que, imbuïts de l’esperit, els gustos i l’actitud de la contracultura, pretenien crear en llibertat i contribuir a homologar l’art que es feia a l’illa amb el que es feia en els espais més avançats de l’art occidental, només tenien dues possibilitats: o adaptar-se al context o plantar-hi batalla. Revoltats i talentosos, van optar per la segona opció. El moviment que crearen –un moviment ple de ramificacions, plural, que va tocar totes les tecles, format per una vintena de creadors– va ser conegut amb la denominació genèrica de Nova Plàstica Mallorquina. Entre els seus artistes més valuosos i singulars, hi havia els germans Andreu i Steva Terrades, Bartomeu Cabot, Joan Palou, Vicenç Torres, Gerard Matas, Miquel Àngel Femenias i un joveníssim Miquel Barceló. També artistes que no formaren part de cap col·lectiu però que a la seva manera contribuïren a la renovació plàstica del país, com ara Ramon Canet.

En part perquè l’època ho propiciava, en part perquè tot estava per fer i en part perquè eren una tropa d’artistes –tots nascuts entre finals dels 40 i principis dels 50– d’una curiositat agosarada i polivalent, la majoria dels membres de la Nova Plàstica van conrear tota mena de disciplines i de formes artístiques: pintura, escultura, happenings, performances, mail art, assemblatges, poesia visual… De vegades ho van fer des de la seva individualitat irreductible, però de vegades en grup, o per parelles, dissolent el concepte d’autoria, reivindicant una manera comunal de fer les coses i de participar del món.
Fos el que fos el que fessin i com ho fessin, l’objectiu era sempre el mateix: rebentar les costures, ridícules però opressives, de l’art oficial, posar en evidència l’anacronisme dels criteris imperants i demostrar que s’estaven acostant uns nous temps i que la lluita per la llibertat i per la democràcia –contra la dictadura de Franco– requeria una lluita paral·lela en contra de la dictadura d’un circuit artístic putrefacte, regit per personatges petulants, obtusos i rancis.
Dins aquell context alegre, indignat i combatiu, el Grup Criada 74 va ser un dels motors més retronadors de la revolta artística. És una bona notícia, per tant, que ara s’hi dediqui una exposició –modesta tant pel que fa als mitjans com a la concepció i l’ambició– a la Capella de la Misericòrdia de Palma. Comissariada per Ana Bárbara Cardellà i María José Corominas, l’exposició es veu perjudicada perquè treballa amb un art relativament efímer –no concebut amb la idea de durar– i, també, perquè d’aquella època i del grup se’n conserven pocs materials. Així i tot, la impressió que s’emporta el visitant és que s’hauria pogut treure més suc a la mostra, i aprofitar el pretext de l’exposició per recollir en un llibre els documents més importants –la contracultura mallorquina dels 70 es va expressar molt per escrit, en diaris i revistes, mitjançant pamflets i manifestos i articles– i per gravar en vídeo els testimonis dels membres del grup, la majoria dels quals són vius. No s’ha fet i d’aquí a uns anys es trobarà a faltar, si ningú no ho esmena aviat.

Integrat inicialment per Caty Bonnín, Bartomeu Cabot, Josep Canyelles, Tinus Castañer, Miquel Àngel Femenias, Àngel Muerza, Lleonard Muntaner, Carme Roig, Vicenç Torres i Miquel Trias, el grup Criada es va formar el 1974 amb l’afany de denunciar l’estretor de mires de les normes que regien els certàmens artístics de l’illa. La manera com ho denunciaren va ser “presentant un conjunt d’obres, totes elles amb la imatge d’una criada realitzada seguint unes pautes preestablertes, als diferents certàmens artístics de caràcter competitiu”. La cita és del crític d’art Jaume Reus, autor del llibre més complet que s’ha escrit sobre l’art mallorquí dels 70: Art i conjuntura. La Jove Plàstica a Mallorca. 1970-1978 (Editorial Di7). Com és fàcil de deduir, les obres que presentaren van ser rebutjades, cosa que va reforçar el sentit de la seva denúncia. Havia nascut, en tot cas, el Grup Criada.
La primera exposició pròpiament dita del grup va tenir lloc a la Llibreria Tous. Hi van participar els deu artistes abans esmentats i totes les obres incloses seguien un mateix patró: totes representaven de la mateixa manera la figura d’una criada. Les obres només es distingien les unes de les altres per l’objecte que, en cada cas, duia la criada sobre una safata. De nou, era més important el concepte de la mostra que no pas les obres en si: l’objectiu era burlar-se de la repetició amorfa i la manca de singularitat amb què els artistes de l’art oficial pintaven tots els mateix i de la mateixa manera.

Com sol passar en els grups artístics de la contracultura, la Nova Plàstica Mallorquina va tenir també la seva dosi d’escissions, polèmiques, enfrontaments i divisions internes. Criada tampoc se’n va salvar, fins al punt que l’any 1975 el grup va quedar reduït a Josep Canyelles, Miquel Àngel Femenias, Àngel Muerza, Carme Roig i Vicenç Torres, als quals s’hi va afegir Ramon Valentí. Van ser ells els que dugueren a terme algunes de les accions més sonades del col·lectiu.
Destaquen, sobretot, quatre accions. La primera va ser la participació de Criada 74 en el Primer Cicle d’Investigacions Plàstiques d’Alcúdia (1975), quan instal·laren cent figures serigrafiades i aferrades damunt fusta arreu de la murada d’Alcúdia, les quals representaven policies agressius i polítics sinistres com el dictador vietnamita Dao Bai. La policia franquista va confiscar totes les figures en qüestió d’hores. La segona acció-exposició va tenir lloc l’any 1976 al Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears, on recrearen l’ambient claustrofòbic, sòrdid i amenaçador d’una comissaria. De nou, l’exposició va durar poquíssim: va ser clausurada per ordre governativa. La tercera acció sonada no va ser únicament cosa de Criada –també hi participaren el crític Damià Ferrà-Ponç i artistes aliens al grup com Andreu Terrades i Horacio Sapere– i va consistir en irrompre a la Sala Mozart durant el lliurament dels Premis Ciutat de Palma del 1977 i, entre altres gestos, repartir entre els assistents bosses de paper perquè hi vomitessin. Finalment, la quarta acció-exposició de ressò va ser la mostra anomenada “Expo-Caca” a la Galeria Latina de Palma. L’exposició constava de set tasses de vàter enfilades dalt d’una mena d’altars i envoltades totes de centenars d’excrements falsos –fets amb pasta de paper i pintats– però d’aparença molt realista. Ofensiva i grollera amb humor, la mostra va merèixer l’atenció de revistes aleshores tan mainstream com Interviú, un fet que ja permetia entreveure de quina manera al cap dels anys s’acabarien assumint, mediàticament i socialment, la provocació artística i el concepte de revolta.

Muntada a partir d’obres i de documents de l’època, l’exposició sobre Criada 74 fa gust de poc. Això no vol dir, però, que no tingui virtuts. Permet fer-se una idea de la vitalitat quasi desesperada d’un grup de joves creadors que no es resignaren a la mediocritat del poder. I, sobretot, permet recordar la vàlua de certes figures que, amb el temps, tindrien una trajectòria no gaire coneguda, però rica i apassionant.
Una d’aquestes figures és la de Damià Ferrà-Ponç, que va començar com a crític d’art i polemista cultural i que, amb el temps, acabaria dedicant-se sobretot a la historiografia i a la política activa. Amb només vint anys i escaig, i a pesar d’haver rebut una formació tan deficitària i castradora com és d’imaginar, Damià Ferrà-Ponç va erigir-se, des de les pàgines de la revista Lluc i del diari Última Hora, en un paladí, un teòric sofisticat i un guia combatiu de la Nova Plàstica Mallorquina. Va escriure ressenyes i reportatges de tota mena d’accions i exposicions, va ser l’ideòleg d’accions estridents i meravelloses –com l’enterrament de Don Salón de Otoño–, va entrevistar joves artistes, va polemitzar amb crítics veterans de la vella guàrdia… L’exposició inclou nombrosos articles i papers –alguns, signats amb el pseudònim Crònica de Tres– escrits per Damià Ferrà-Ponç, i la veritat és que resulta bastant inconcebible com, en un context tan hostil i empobridor com era la Mallorca de finals dels 60 i de principis dels 70, pogués aparèixer un home tan precoç, amb el cervell tan ben moblat i les idees tan clares. Admirable. Igual com va ser admirable, en conjunt, l’art contracultural mallorquí dels 70. També el Grup Criada.