Fa unes setmanes, vaig fer una brometa a Twitter. Vaig parodiar el títol d’un llibre que estava a punt de publicar-se. Entorn a l’aparició d’aquesta obra s’havia muntat una d’aquelles polèmiques magnífiques, que de tant en tant donen amenitat al nostre paisatge culturalment ensopit. La meva brometa feia referència a la polèmica, i ni tan sols esmentava l’autor del llibre —però sí el seu títol més aviat tumefacte—, però l’autor es va sentir al·ludit i em va respondre públicament, tot desitjant-me —ni més ni menys!— un càncer…
Li vaig explicar tot d’una, a tan bon senyor, el sentit de la meva conya —ni els pitjors cafres de Tabàrnia m’han desitjat mai una mort lenta, ho he de dir—; i ell es va disculpar, cosa que l’honora, però tanmateix el vaig bloquejar i bona nit si et colgues.
¿Per què explico tot això?
En primer lloc m’excuso per tornar a treure aquelles pulles grolleres, que no ennobleixen ningú. Però vull que vostès captin amb tota la duresa la susceptibilitat que envolta el fet literari. Ho conto perquè es puguin arribar a fer una idea de com de visceral pot arribar a ser la simple interpretació a la defensiva d’una crítica que ni tan sols ho era… Voldria que vostès es fessin una idea de la violència simbòlica que acompanya qualsevol reticència davant del valor d’una obra literària, a la qual els autors, com és normal després de treballar-hi aferrissadament, s’hi aferren com soldats defensant la plaça, buscant tota mena de complicitats, conxorxes i planificacions d’escola nocturna, també de lligams amb d’altres col·legues per mirar de treure el cap, sobreposar-se a la manca de reconeixement i continuar lluint múscul. Si s’atreveixen a dir segons quines coses en públic: ¿què no deuen arribar a tramar en privat, oi?
Tot això és normal…; sempre ha estat així i sempre ho serà, fins a un cert punt. Qui té padrins el bategen dues vegades, i qui no en té, doncs és que, o bé no en necessita o no en vol, o pot demanar audiència al papa de Roma i esperar els àngels. Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, diu l’Evangeli de Lluc.
El fet literari es dona dins d’una tribu; aquesta es conforma en clans i famílies i vincles sovint impossibles de destriar, on l’estètica hi té un paper tan important com la pura moralitat: som amics, som col·legues, o som amants, o fins i tot som del mateix grupet o germandat de Setmana Santa. Això fa que sovint no hi hagi tot el rigor que seria necessari, i que el descrèdit pugui arribar a estendre’s com el xarampió. Què hi farem.
¿Però qui és millor crític?
¿Qui l’encerta ponderant correctament la qualitat de l’obra o qui fa bones crítiques, siguin o no encertades en el fons valoratiu? Sovint m’he trobat que m’han deixat molt bé crítics que no sabien escriure, és a dir, que han dit que havia fet un bon llibre amb unes ressenyes pobres, de molt escassa brillantor, d’una mediocritat total i definitiva. ¿Quin valor pot tenir això? Cap. Més valdria callar que amollar segons quins elogis. Hi ha lloes pitjors que insults.
Però alhora m’he trobat ressenyes brillants que mentien…: deixaven per terra una obra tot tergiversant-ne l’argument, errant-se en la seva lectura més objectiva, o dient que el llibre era d’escàs valor literari perquè, per exemple, el seu protagonista —o autor— era un impresentable; aprofitaven la ressenya per fustigar l’autor personalment, com si li estiguessin criticant les potser no massa simètriques línies de la cara.
És a dir: un gran crític —que sempre serà un gran escriptor—, pot errar-se en la valoració d’un llibre, però elaborar alhora una peça literària de qualitat. I a l’inrevés, com reitero; un tros d’ase pot tocar la flauta de la valoració molt bé: per casualitat, o perquè té gust, però no traça d’escriptor. ¿Com es pondera, doncs, el valor de la crítica, o el seu estat civil? Per l’encert o per la qualitat formal de la peça crítica? Crec que en el país tenim bons professionals.
Jo em penso que tenim gent ben perfumada i llegida, que potser algun dia s’equivoca i diu collonades, però que en definitiva ho provarà de fer bé i més o menys l’encertarà. La crítica literària és un gènere literari —per això podem llegir-la amb plaer; i és un gènere literari l’epigrama de Twitter…—: fer crítica és com fer assaig breu, i per tant hem de ponderar-la a través de criteris literaris. I potser estaria bé que fos millor pagada; que les hores que es dedica a llegir i ressenyar sortissin al nivell del salari mínim interprofessional… Tal vegada s’evitarien certes dependències mútues, certs servilismes obscens, encara que em temo que no per cobrar més alguns es convertissin de sobte en millors professionals. Que et paguin bé no et farà Harold Bloom.
Els errors fonamentals, doncs, són els de sempre: confondre la literatura amb les seves províncies dels sud i acabar dejectant un llibre perquè l’autor és un cap de fava políticament inconvenient, o salvant una obra perquè promociona L’Última Causa de moda —la feminista, l’ecologista, l’omnisexual—, o ignorant-la perquè l’autor ens ignora o és un satèl·lit que no gira rodó entorn de cap cercle de poder que ens pugui donar protagonisme o almívar de recanvi. Aquest, per exemple, és el motiu pel qual molts llibres traduïts —o clàssics, d’autors morts— no reben ni una sola ressenya: sembla que l’autor o el seu entorn no poden tornar ‘el favor’. Les ignoràncies davant d’un llibre, els silencis, també parlen i, si el llibre s’ho val, callar es ficar la pota. Però bé. Val més callar que dir segons quines cucanyes. Que cadascú faci el que vulgui.
Si el crític compra el relat polític del seu amic de pupitre, o del seu director de diari, està perdut. Si cau dins el platonisme i jutja no les obres pel que són sinó pel que no són (no és “La Broma Infinita”; no és “El Quadern Gris”, etc.) el descrèdit li vindrà d’afegitó, com la silicosi als minaires.
Però si el crític és equànime, i explica quins punts bons té l’obra, i quins, si s’escau, no li han fet el pes, i evita tot didactisme inútil, o tot judici de catequesi contra l’autor, ningú no s’hauria d’enfadar perquè li facin una crítica dura. Aquí tenim un problema de civilització, és a dir, de cultura, cosa trista entre gent suposadament llegida i que es renta les aixelles. Hi ha qui fa de la crítica una mena de boxa per a miops. Hi ha un sadisme de l’insatisfet post-tot, que s’espassa els nervis torturant granotes llibresques.
El meu padrí tenia un lema: “Els senyors, encara que duguin plet, se saluden…”. Idò això. Seguim escrivint, que el proper segle no podrem i llavors ho trobarem a faltar. L’altre dia em vaig topar amb un autor que havia dit públicament que la meva última novel·la era “convencional…”. Vaig dubtar entre abraçar-lo o trencar-li la cara.
