Amb el títol Al descobert o d’amagat i amb el subtítol de “la presència rebel d’un futur íntim” es pot veure actualment al MACBA una mostra que ocupa totes les sales del segon nivell del museu. Es tracta d’un projecte multi-disciplinar i heterogeni que ha comissariat Raqs Media Collective, un equip que viu i treballa a Nova Delhi (Índia) format per Jeebesh Bagchi, Monica Narula i Shuddhabrata Sengupta.
Al descobert o d’amagat. La presència rebel d’un futur íntim.
Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA)
Del 31 d’octubre de 2018 al 17 de març de 2019
Els membres d’aquest col·lectiu desenvolupen les seves activitats com a comissaris d’exposicions, artistes, investigadors, editors o “agents filosòfics provocadors”, com els agrada proclamar-se. En els seus projectes i treballs solen abordar temes que se situen en les interseccions de l’art contemporani amb la investigació històrica i l’especulació filosòfica. Amb l’exposició que presenten ara a Barcelona, per mitjà de metàfores i paradoxes objectuals, visuals i narratives, pretenen fomentar tota mena de diàlegs, intercanvis i debats entre els mons de les arts, de les tecnologies i de les històries, tan individuals com col·lectives. Potser per això, paral·lelament a l’exposició i conjuntament amb un grup de participants del Programa d’Estudis Independents del MACBA, han organitzat una sèrie de trobades amb persones, llocs i col·lectius de Barcelona. Sota el títol de 21 Personae proposen diversos encontres amb activistes i membres d’agrupacions i de moviments socials, visites a llibreries feministes i llibertàries, a cooperatives, rutes per llocs poc coneguts i/o inexplorats, etc.
L’itinerari de la mostra que es presenta al MACBA comença amb una imatge de Huma Mulji, una impressió sobre tela titulada Sarwar Road: July 26th 2011, on es pot veure el núvol d’una gran explosió de pols vermella que envaeix un paisatge verd; una imatge que pot ser interpretada com una metàfora de l’esfondrament i la degradació del medi ambient i, per extensió, de molts altres medis econòmics, polítics i socials. Després, tot just a la primera sala, el visitant es troba entre dues imatges confrontades. En una paret, un video realitzat a partir del quadre de Hieronymus Bosch El carro de fenc i, davant seu, una gran pantalla on es veu, en una simulació digital, una granota flotant a l’espai de manera ingràvida que, periòdicament, té espasmes a les potes posteriors; és una obra de John Gerrard titulada X. Laevis. Aquesta instal·lació posa en relació la imatge d’una granota observada en una pintura del taller del Bosch amb la missió espacial Endeavour del 1992 que tenia com objectiu determinar si l’animal es podia reproduir en gravetat zero. Tot plegat planteja una confrontació-relació metafòrica de diverses formes d’expressió i d’experimentació a través del temps i de l’espai i des de punts de vista molt diferents.
Al final del recorregut dues obres ens obliguen a prendre consciència del nostre present alienat degut a l’estaborniment dels nostres sentits, en aquest cas l’oïda i la vista. Per una banda, ens trobem amb Metals, bounce beats, car rental condition report (Metalls, ritmes de rebot, informe de condicions de lloguer de vehicles), de Latian Xie; una peça composta per un àudio de 6 canals i un vídeo que no paren de fer soroll i ens recorden tots els “sorolls” del nostre present, totes les interferències que ens entorpeixen i dificulten que puguem pensar i reflexionar amb calma i en silenci. I al davant, l’esplèndida i colpidora instal·lació d’Ivana Franke, Lovers Seeing Darkness, Ubiety Unknowm, una sala completament a les fosques que ens convida a passar-hi un lapse de temps dilatat, expectants i silenciosos, si volem començar a endevinar algun petit punt lluminós. L’experiència ens fa avinent que vivim en la foscor i ens fa sentir indefensos, desorientats, perduts, alhora que ens provoca una estranya (i coneguda) sensació d’incertesa i desassossec.
Durant el trajecte per les sales i el corredor que les connecta hi trobem un conjunt molt heterogeni d’obres que van creant diversos espais. D’entre totes elles cal destacar els collages tèxtils acolorits fets per dones xineses anònimes amb retalls de teles reciclades. O l’equilibri precari i la sensació d’una certa ingravidesa de la Bank Bannister (Barana de banc), de Hassan Khan; un fragment de barana de llautó daurat que no ens porta enlloc i que no ens permet agafar-nos-hi degut a la seva inestabilitat i aïllament. O el video Touch and Go (Toca i vés-te’n), de Cristina Lucas, on uns obrers anglesos en atur, des del carrer, són convidats a tirar una pedra a una de les finestres de la seva antiga fàbrica tancada i abandonada; aquesta senzilla acció de protesta provoca uns forats en els vidres per on entra la llum en un espai aturat en el temps, fosc i deshabitat. O els dibuixos sobre el sistema nerviós que el científic Santiago Ramon y Cajal va realitzar a començaments del segle XX i que els comissaris han inclòs per provocar tota mena de relacions i diàlegs amb les obres exposades. O, Genetic Drift (Deriva genètica), de Rohini Devasher, els tres grans murals compostos per múltiples fragments d’imatges d’insectes i plantes juxtaposats i acoblats de manera caòtica i desconcertant però alhora impactant i suggeridora.
Malgrat la seva heterogeneïtat i la desigual qualitat de les obres (que pot provocar una certa sensació de desconcert i dispersió), la mostra resulta força interessant perquè ens planteja tota mena d’interrogants sobre les paradoxes del nostre present i del nostre futur, sobre el moment que estem vivint, sobre el nostre Zeitgeist. I, alhora, posa en un mateix context obres i artistes de diferents continents i èpoques diverses tot barrejant-los i fent-los dialogar entre sí. Perquè com diu Monica Narula, una de les comissàries, “sempre nedem entre el passat, el present i el futur, i construïm el futur en cada moment”.
