Quins són, actualment, els principals reptes d’un museu com Es Baluard i com el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa? Per reptes entenc tant repensar el concepte museogràfic i establir unes determinades línies de programació com aconseguir més dotació pressupostària.
Aramburu: Jo no ho plantejaria com una qüestió de reptes. Un museu ha de fer feina i ha de complir diversos objectius: contactar amb la societat que l’envolta, explicar-la per ajudar a entendre-la millor, generar un sentit de pertinença entre els seus visitants… Els pressupostos són cosa dels patrons, que s’han de responsabilitzar de les estructures creades. Jo, com a directora, no sento que sigui responsabilitat meva haver de treballar per disposar de més recursos.
Ruiz: Els directors de museu som tècnics. La nostra perspectiva és gestora, no política. I les qüestions de pressupost són cosa dels polítics. Com a tècnics, elaborem uns plans anuals d’activitat i intentem dur-los a terme.
I en relació a la concepció de la pròpia institució, en especial tenint en compte que aquests darrers anys hi ha hagut una crisi socioeconòmica i una revolució digital que ho han afectat tot, també els hàbits de consum cultural?
Ruiz: La discussió o el debat sobre què ha de ser un museu no pot estar subjecte a cap cosa conjuntural. La redefinició constant del que és un museu és al nostre ADN, perquè sempre treballem amb més preguntes que respostes. És cert que un museu funciona lligat a una societat, que no pot treballar-ne al marge, però això no vol dir que tot el que passa a la societat l’afecti automàticament. Els museus funcionen amb dinàmiques de més llarg termini. Tu has vist canvis, Nekane?
Aramburu: No.
Ruiz: La pregunta que planteges és un poc política i, com he dit, jo no crec que aquest sigui el nostre paper. Sí que el pressupost és menor, o està congelat, a causa de la crisi que hi ha hagut, i sí que ho patim. Quant als canvis lligats a la crisi des del punt de vista de relació amb la societat, no crec que visquem en ciutats o en illes on això es percebi gaire.
Aramburu: A nivell tècnic, ens aniria bé tenir més recursos per poder tenir un equip que ens ajudi a investigar, a catalogar, a produir coneixement, i a potenciar la mediació a fi de treballar més estretament amb tota classe de públics i de generar un major sentit de pertinença entre la població. Però això no està lligat a cap crisi. Des dels inicis de les institucions culturals, aquestes sempre han necessitat més recursos per fer la seva feina. És inherent a la pràctica creativa contemporània. El creadors i intel·lectuals ho pateixen igual que nosaltres.
Ho replantejaré: quines són les qüestions que més ocupen el vostre temps?
Ruiz: No conec cap director de museu que no es dediqui a fons i a temps complet al que fa. Un director ha de tenir, sobretot, una visió general del museu: de la col·lecció –tant de les obres que estan exposades com de les que s’estudien o es guarden al magatzem–, de la relació que el museu manté amb la seva societat, de la programació temporal, dels recursos humans, de les relacions amb el patronat… Jo dedico tot el temps de la meva vida al museu. Hi ha jornades de fins a dotze hores, o més.
Aramburu: No hi ha dissociació entre vida i feina. La nostra és una feina vocacional. Com qualsevol creador, com qualsevol persona que estima la cultura i s’hi dedica, tot ho fem en funció de la feina. Jo calculo que el 85% del meu temps va destinat a la gestió i que la resta és per preparar projectes i pensar continguts. Lamentablement, hem de dedicar massa temps a la part gestora i massa poc a la part teòrica i conceptual. La prioritat del dia a dia no et permet invertir temps en la part de continguts, i això ho trobo a faltar.
Ruiz: Sí, perquè la part de pensament és la més gratificant.
Heu parlat diverses vegades de la relació entre el museu i la seva societat. En el cas d’Es Baluard i del MACE, com és aquesta relació i com, idealment, hauria de ser?
Ruiz: Jo tenc molta enveja de les societats del nord d’Europa, sobretot de la danesa, que és la que conec millor. És cert que no tenen res a veure amb nosaltres, allà el clima fred fa que la gent no tan sols vagi als espais culturals a visitar-los sinó a estar-hi, a passar-hi el temps, a cercar-hi protecció. Jo no sé si Eivissa s’assembla gaire a Mallorca. Eivissa és una societat estacional, amb dues tendències molt marcades per l’economia de l’illa: a l’estiu està al punt àlgid, s’omple de turistes i de gent que ve de fora, i això el museu ho nota, sobretot perquè l’afluència augmenta molt. Després hi ha les valls de l’època hivernal, quan hi ha molta menys gent a l’illa i per tant també al museu. Durant aquests mesos, nosaltres ens bolcam en l’aspecte didàctic. Literalment, volem que vinguin tots els grups escolars de l’illa perquè coneguin de primera mà l’experiència de la creació en un context museològic.
Aramburu: A Mallorca l’estacionalitat no és tan rigorosa ni marca tant com a Eivissa. El que més em preocupa de la nostra relació amb el públic és generar hàbits culturals. Si ho comparem amb altres comunitats i països, a l’estat espanyol el consum cultural és molt reduït. Per això creiem que s’han de treballar molt l’educació i la mediació. Si al públic li costa venir, doncs nosaltres ja farem per arribar al públic. Nosaltres tenim una programació pensada per arribar a l’ampli espectre de la societat. Les obres són d’art contemporani i, per tant, són complexes, però tracten temes que poden arribar a tothom. És el cas de l’exposició Ells i nosaltres, que aborda la relació entre els humans i els animals. Per preparar-la hem treballat amb tota classe de sectors: amb legisladors, amb veterinaris, amb animalistes… Intentem implicar tothom, així aconseguim atreure gent que no sol venir al museu.
El tema del turisme de masses és decisiu en les realitats mallorquina i eivissenca. També deu afectar els museus.
Ruiz: Estam en una societat que té aquesta economia turística de sol i platja, i això, per molt que s’intenti canviar des de la política, no deixarà de ser així. Quantes vegades hem sentit polítics dient que calia desestacionalitzar? Tots els propòsits han resultat fallits. Europa necessita sol i mar, i nosaltres ho tenim. Jo més que parlar de turisme vull parlar de moviments migratoris. El MACE intenta mostrar les col·leccions en joc a partir del concepte de moviment migratori, una qüestió que defineix algunes de les realitats més dramàtiques d’Europa, ara mateix, i que genera problemes pel que emigra i pel receptor. En aquest sentit, el MACE té restes de la ciutat fenícia al subsòl, i estem intentant fer un projecte per posar en valor tot aquest cabal de coneixements històrics i de restes del passat i lligar-ho amb la societat d’ara. Fer entendre que des del segle VI abans de Crist hi ha hagut fluxos migratoris, i més a la Mediterrània, és útil. No és tant el turisme com el fet que la gent es mou, que una cultura pot deixar petjades en un lloc on després una altra cultura diferent es construirà. No hi ha puresa, tot és mestissatge. No hi ha res autòcton, i el que ara ho és algun cop no ho va ser. Cal educar la societat. El que ve de fora no ve per treure’t el pa de la boca, sinó que contribueix a l’economia i a enriquir la cultura.
Aramburu: Nosaltres intentem atreure el públic de fora. Treballem la presentació dels continguts d’una manera diferent de l’habitual. Intentem generar una expectació davant la museografia que presentem, tant in situ com a través de diferents campanyes.
Ruiz: És miraculós que la gent sàpiga que existim. El MACE està molt mal senyalitzat. Tenim la sort d’estar situats a Dalt Vila i la gent que va a passejar per la ciutat antiga sol acabar visitant-nos, també. És clar que molts també venen perquè els interessa el que fem, atrets per l’art contemporani que tenim. Jo faig una programació molt exquisida, amb noms pocs comuns i molt potents: Edmund de Waal, Cy Twombly, Susy Gómez…. La gent ve expressament per veure el que fem. Hi ha un interès per l’art contemporani. Ja no val dir que la gent es mou alienada, que en part també és cert. Igual de cert és, però, que si els dones coses interessants, la gent respon.
Aramburu: El denominador comú d’Es Baluard amb el MACE és que estem situats en un entorn històric molt atractiu. Entre la Seu i el Castell de Bellver, Es Baluard forma part de la ruta cultural i històrica òbvia de la ciutat de Palma. Una cosa que hem notat els darrers dos anys és que les visites a la part exterior d’Es Baluard han baixat mentre que les visites a l’interior, al propi museu, han augmentat. I no sé per què.
Ruiz: Hi ha dinàmiques que requereixen temps per ser enteses. El museu és un sensor de la societat. Hi ha coses que passen al museu que tenen a veure amb elements aliens al museu, modes i manies de la gent, i que en realitat no es poden analitzar bé fins al cap d’uns anys.
Quina relació han de tenir Es Baluard i el MACE amb els artistes de les Illes Balears. Sovint es diu que se’ls negligeix.
Ruiz: El propi substrat cultural no es pot obviar. Els museus localitzats a les perifèries, com és el cas del MACE, han d’aprofitar haver tingut un substrat riquíssim motivat per les aportacions sobretot d’artistes septentrionals que varen venir durant el període d’entreguerres i després de la Segona Guerra Mundial. El proteccionisme en art no és convenient. No pots defensar el que és local per damunt del que no ho és només perquè és local, s’han de conjugar les tendències. S’ha de tenir una mirada profunda, lliure i creativa. Els museus són llocs d’aprenentatge, i és normal que no tothom estigui content amb el que s’hi mostra i hi ha representat. Aquestes tensions ajuden a créixer.
Aramburu: Qualsevol entitat cultural ha de tenir en compte el context dins el qual està inserida. Però se’l pot tenir en compte de moltes maneres. Nosaltres treballem en la formació d’artistes joves, per exemple. Això és important.
Ruiz: El que no pot ser és el que món de l’art sigui una piràmide on a la base hi hagi tota una munió d’artistes, que enmig no hi hagi res de res i que, a dalt de tot, hi hagi el museu, obligat a gestionar-ho i a ordenar-ho tot. Calen galeries, espais culturals on es puguin fer exposicions, les diferents institucions han de prestar atenció a l’art que es fa… No tot pot ser responsabilitat dels museus, perquè no ens pertoca i no ho podem fer.
Aramburu: Qualsevol institució ha de saber en quina escala ha de treballar. No és tasca d’un museu com Es Baluard dedicar-se als artistes locals. El museu ha de centrar-se en els joves, ha de fer retrospectives, ha de muntar exposicions temàtiques… No podem treballar amb l’exigència d’haver de donar acollida als artistes locals.
