General

Una assignatura pendent

En quin estat es troben les col· leccions d’ art de les diferent institucions illenques ?

Les Illes Balears, unes més que no les altres, han tingut oportunitats més que remarcables per configurar unes col·leccions d’art a través de les quals poder oferir un relat prou ric de la història de l’art al territori insular. El pes de la prehistòria especialment a Menorca però no només, la puixança posterior del Regne de Mallorca, i sobretot l’entrada del segle XX a la més gran de les Illes i la innovació que portà l’arribada d’artistes estrangers a Eivissa a finals dels anys 50, a més d’un destacat mercat d’art contemporani als decennis de 1990 i 2000, varen conrar un terreny procliu perquè avui es pogués comptar amb un patrimoni públic significatiu i representatiu.

La realitat, però, no ho reflecteix així. Si ens atenem als principals requisits que demana la museística a les col·leccions d’art públiques per ser valorades com a tals -unitat, definició, constància, coherència en el relat, conservació i difusió-, no hi ha cap de les institucions de les Illes que les compleixi totes. Per començar, no hi ha hagut la voluntat d’unitat, que és segurament el criteri bàsic i primer perquè un fons artístic pugui ser considerat col·lecció.

Situats en la contemporaneïtat, tota vegada assolida l’autonomia, el Govern balear ha anat adquirint obres d’art d’una manera intermitent, segons la disponibilitat o voluntat pressupostària i sobretot segons l’interès dels diferents responsables polítics, segons el criteri particular de cadascun i sense delegar les funcions en comitès o persones expertes. Una manera molt similar d’actuar han tingut les altres administracions, els consells insulars i els principals ajuntaments: han adquirit obra -en alguns mandats ho han fet copiosament i durant altres no hi ha hagut cap adquisició-, però sense la determinació de construir el relat artístic de la nostra història recent.

Així, en cap moment a les Illes Balears no s’ha establert des de les institucions públiques el criteri de configurar una col·lecció de país que pugui explicar-lo a través de les successives èpoques, dels artistes més representatius i de les obres més significatives. I de fet, les obres adquirides, sovint han estat destinades a ocupar parets de despatxos de les distintes administracions o s’han emmagatzemat, unes damunt les altres, a qualsevol racó dels distints edificis públics. Tot i així, en en la darrera dècada, s’han incrementat notablement els dipòsits de peces seleccionades de les col·leccions públiques als distints museus, sobretot a Es Baluard de Palma i al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa (MACE).

Una de les sales del MACE
Una de les sales del MACE

Si aquesta ha estat i és encara la tònica general del col·leccionisme públic a les Illes Balears, hi ha un cas remarcable que n’és una excepció. L’únic fons artístic que es va anar fent amb la voluntat de bastir una col·lecció de país va ser el que, de manera constant durant dècades, va anar adquirint la Caixa de Balears “Sa Nostra”, bé des de la mateixa entitat d’estalvis, bé a través de la seva Obra Social. Amb els anys, Sa Nostra va arribar a tenir una col·lecció més que destacada d’obres que són testimoni de la història del millor art que s’ha fet a les Illes des de finals del segle XIX fins a l’inici del segle XXI, amb molt bona representació del paisatgisme que es va desenvolupar en les dues primeres dècades del segle XX, però també amb una cura especial en la selecció d’autors i obres dels darrers decennis d’aquest segle passat. Sa Nostra tenia un projecte per fer un centre d’exposició de la seva col·lecció, però el declivi econòmic de l’entitat i la posterior conversió de les caixes en banca privada i la seva venda, varen acabar amb el projecte. Sa Nostra ara és Bankia, i per evitar la desfeta de la col·lecció i dispersió definitiva de les obres fora de les Illes, el Consell de Mallorca ha protegit patrimonialment la part del fons artístic més antic, mentre està en tramitació la protecció de la que correspon a la segona meitat del segle XX.

En tot cas, el relat de la història de l’art a les Illes Balears a través de les obres de titularitat pública, més que no trobar-lo d’una manera ordenada per a la seva contemplació en els distints museus, podríem dir que se l’ha de fer cadascú segons els seus interessos i recorrent museus, centres d’exposició i sales, despatxos i passadissos de les diverses institucions. La prehistòria té un centre de referència: el Museu de Menorca, el patrimoni del qual gaudeix d’un ordre i una catalogació molt més exhaustius i rigorosos que no el Museu de Mallorca (que de fa anys té tancats els espais dedicats a les troballes arqueològiques) o el Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera. Les obres medievals més interessants es troben a Ca la Gran Cristiana, seu del Museu de Mallorca. Tot i que no hi ha un centre dedicat específicament a la que ha estat una de les èpoques més singulars de la història artística de Mallorca, la referent als paisatgistes de finals del segle XIX i principis del XX que reuní artistes illencs amb una onada de pintors arribats de Catalunya i també de l’Amèrica llatina, les col·leccions públiques i sobretot la de l’antiga Sa Nostra en tenen una bona representació: es troba repartida entre el museu Es Baluard (que només en mostra obres ocasionalment), el Museu de Mallorca, i, entre d’altres, de manera permanent a les dependències de la seu oficial del Consell de Mallorca, del Parlament balear i de l’Ajuntament de Palma.

De la contemporaneïtat artística, són Es Baluard, el MACE d’Eivissa i la Fundació Miró Mallorca les tres institucions amb titularitat pública que més obres n’exhibeixen, encara que cadascuna té unes particularitats ben diferents que intentarem resumir. El centre que va fundar Joan Miró als terrenys que hi ha al voltant dels que foren la seva casa i taller, està dedicat a la seva obra. Donat que les institucions públiques no varen tenir en prou consideració el treball de l’artista català que, des de mitjans dels anys 50, va triar Palma com a residència per a la resta de la seva vida, i la presència de la seva obra en les col·leccions públiques es redueix a dues escultures donades per l’artista que es troben al carrer de Ciutat o a un parell de pintures acceptades pel Govern com a pagament d’impostos dels seus hereus, la Fundació Miró Mallorca és el centre de referència per constatar la importància de les tres dècades de relació entre l’artista i l’illa.

Interior d'Es Baluard | Es Baluard
Interior d’Es Baluard | Es Baluard

Per la seva banda, Es Baluard hauria de ser el museu que allotjàs, promogués i donàs continuïtat a la que dèiem inexistent col·lecció de país en l’època contemporània. Les més de 700 obres que té als seus fons provenen de donacions i sobretot de dipòsits diversos -Fundació d’Art Serra, Govern balear, Consell de Mallorca i Ajuntament de Palma preferentment- i, així, reflecteixen la dispersió, intermitència i manca de criteris que ha caracteritzat les polítiques públiques d’adquisició d’obres d’art. Es Baluard, des de la seva inauguració el 2004 i fins el 2011, va comptar amb un pressupost anual per a la compra de peces i, així, poder omplir buits pel que fa la nòmina dels artistes més significatius, el seguiment de les seves trajectòries, així com definir moviments i relacions amb la panoràmica internacional de l’art. Però els efectes de la crisi econòmica varen fer que les institucions públiques reduïssin dràsticament l’aportació al museu i eliminassin la partida per a adquisicions. De llavors ençà, no s’ha recuperat i les noves incorporacions a la col·lecció depenen només dels dipòsits o donacions que hi pugui haver. Així i tot, Es Baluard és el museu de les Illes que posa més esment en la difusió de les obres dels seus fons a través d’Internet, una pràctica que la majoria de museus de l’Arxipèlag porten clamorosament endarrerida i descuidada.

És el cas del Museu d’Art Contemporani d’Eivissa. La seva col·lecció és segurament la que té més unitat i coherència, donat que compta amb una presència d’obres més que representativa dels artistes i moviments de les dècades de més auge artístic a l’illa, les dels anys 60 i 70 del segle passat. A l’exposició permanent del MACE hi trobam ben construït aquest relat, en canvi la seva difusió online és pràcticament nul·la.

Així les coses, mentre la Conselleria de Cultura del Govern balear, acaba de presentar el Pla de Cultura 2018-2028 i el Pla de Patrimoni per al mateix període, on es detecten les mancances i s’apunten els camins per a la solució, ens trobam que a les Illes Balears l’adquisició d’obres d’art per a la configuració d’unes col·leccions unitàries, coherents, ben conservades, amb espais d’emmagatzemament en condicions adequades, i una difusió que aprofiti els recursos físics però també tecnològics, és avui encara una assignatura pendent. I això, en unes illes que sempre han tingut una presència artística més que notable.

Cristina Ros

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close